Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

14 de febrer de 2019
0 comentaris

La vaga de la Canadenca i els inicis del pistolerisme

Comparteixo amb els meus lectors el capítol “La vaga de la Canadenca i els inicis del pistolerisme” (de la qual se celebra el centenari) del llibre Episodis del Moviment Obrer als Països Catalans, Vol I, Edicions de 1979, Barcelona, 2017, pp. 151-178.

El Congrés Confederal de Sants de 1918 representà un gran èxit polític i organitzatiu per a la CNT. La idea d’un sindicat únic, amb capacitat d’aplegar sectors cada vegada més amplis i variats de la classe treballadora, començava a projectar una imatge de força, que al seu torn, enfortia encara més el projecte global revolucionari d’un sindicat que centralitzava la força i la potència dels treballadors del país. Arran d’aquesta nova situació, i del context revolucionari nacional i internacional, aquest fet es traduïa en un creixement exponencial. Dels 75.000 afiliats del mes de juny d’aquell mateix any, quan Salvador Seguí clausura el Congrés als locals del CADCI (fet molt significatiu pel que té d’expressió de centralitat  i transversalitat del cenetisme), es passa, cap al desembre, a 345.000 afiliats,  Tanmateix, el que havia estat un objectiu deliberat el Congrés i l’organització, esdevenia alhora un problema. Si bé des dels orígens la CNT aplegava tensions internes derivades de la seva heterogeneïtat (amb grups anarquistes partidaris de tàctiques insurreccionals i sindicalistes de tradició institucional i vocació gradualista), aquest creixement tindrà unes dimensions espectaculars, molt per sobre de les expectatives de qui portava el pes de l’organització. El mateix Manuel Buenacasa parla de desbordament, amb la irrupció de centenars de milers de treballadors de tota condició, bona part dels quals sense experiència institucional, ni formació, ni habilitats polítiques, sense res més que un sovint ingenu entusiasme revolucionari i una certa voluntat de revenja respecte a les misèries i humiliacions experimentades al llarg de la vida, i especialment al llarg dels darrers anys.

Cal tenir en compte un factor que, si bé magnificat per la propaganda del catalanisme burgès, no sempre ha estat tingut en compte per la historiografia. La idea d’una única organització anarquista, i alhora sindicat, entronca amb la sensibilitat d’un anarquisme de tradició rural, localitzat fonamentalment a Andalusia, molt vinculat al comunisme llibertari d’inspiració kropotkiniana, disposat a la insurrecció violenta per assolir els seus objectius d’igualitarisme radical i reapropiació de terres, contradicció ja detectada per observadors coetanis com Gerald Brenan[1].

Els darrers mesos de 1918 aquesta regió viurà un episodi revolucionari de grans dimensions que comportarà ocupacions de terres, destrucció de collites, assassinat de propietaris i capatassos  i que farà que sovint els terratinents s’hagin de refugiar a les ciutats. Aquestes revoltes, analitzades per Juan Díaz del Moral i Jacques Maurice[2]propiciaran una cruel repressió i impulsaran a bona part dels participants a cercar refugi a Barcelona, a la recerca de l’aixopluc que podia representar la CNT. Precisament, bona part dels sectors més sindicalistes, com el mateix Manuel Buenacasa, Ánguel Pestaña o Salvador Seguí viuran com un problema aquests nous militants que aporten una cultura reivindicativa amb tàctiques, estratègies i actituds poc compatibles amb el seu projecte confederal original, fonamentat per una organització sòlida, la voluntat de diplomàcia amb extensió del projecte llibertari entre els les classes mitjanes o les incursions amb el món intel·lectual i republicà, com de fet practicava l’anarquisme barceloní des de la darrera dècada del XIX.

A tot això, cal tenir present la conjuntura marcada per la fi de la Gran Guerra, el novembre del mateix 1918. Aquest fet es tradueix en l’explosió de la bombolla especulativa de l’economia catalana, la qual cosa implica una caiguda dràstica de l’activitat i la multiplicació de la desocupació. Bona part de les indústries que, tot aprofitant la situació de privilegi que comportava la neutralitat espanyola, havien servit com a substitució d’importacions o que subministraven mercaderies de baixa qualitat i a preus abusius als contendents han de tancar. Els guanys empresarials cauen de manera dràstica i aquest fet propicia que fabricants i propietaris tractin de compensar aquestes pèrdues empitjorant condicions salarials i laborals als treballadors. A més, hi ha la sensació d’haver perdut una oportunitat històrica per haver implementat millores productives.

La conjuntura internacional, a més, ve marcada per l’esclat de moviments revolucionaris arreu. No només hi ha la Revolució Russa en marxa (seguida d’una cruel guerra civil entre blancs i roigs), sinó que ens trobarem amb la revolta espartaquista a Alemanya (desembre 1918-gener 1919), la revolta socialista a Baviera (abril-maig 1919), la República Soviètica d’Hongria (març-agost 1919) o el Biennio Rosso a Itàlia, al llarg de 1919-1920, marcat per ocupacions de fàbriques i terres, en una situació que, per proximitat geogràfica i cultural, manté més paral·lelismes amb la situació catalana.[3]A tot això cal afegir l’esclat d’un nou mapa polític amb independències de Iugoslàvia, Txecoslovàquia, les repúbliques bàltiques, Finlàndia, Polònia o Irlanda, en els mesos immediatament posteriors a la guerra. Tot plegat una situació política i social volàtil on, des de la perspectiva dels treballadors, tot sembla possible, i des de la perspectiva de la burgesia, els malsons semblen prendre formes definides.

Enfront aquesta situació, la CNT, que intenta funcionar com un sindicat assembleari, prova, amb grans dificultats, d’assimilar aquesta irrupció de centenars de milers de treballadors de tradicions i aspiracions diverses i sovint contradictòries entre sí. L’autoritat de què disposa Seguí, que exerceix de secretari general, es deu més al seu carisma personal, a la seva capacitat de convicció que a un poder efectiu. I una de les principals i dificultoses tasques consisteix a frenar l’entusiasme de molts que veuen la revolució com a fet imminent, des d’una actitud gairebé mil·lenarista, en una emoció col·lectiva que, com ja hem destacat, no és pròpia de la situació barcelonina, sinó que recorre Europa, potenciada pels silencis mediàtics dels mitjans oficials i l’èpica que implica la presa del Palau d’Hivern o les barricades de Berlín, atiades per les llegendes que circulen entre els cercles polítics i sindicals europeus.

També és cert que l’expansió de la CNT té molt a veure amb les exitoses gires de propaganda protagonitzades pels principals líders de l’organització. Hi ha una estratègia coherent d’expansió per captar nous militants arreu de la geografia espanyola, especialment a les regions amb major tradició llibertària com Andalusia, el Llevant, Astúries, i alguns enclavaments urbans i industrials. Per això es mobilitzen els millors oradors que cerquen convèncer els neòfits dels avantatges d’un sindicat únic, i independent de tota força política, guarnit amb alguns dels èxits locals i parcials obtinguts al llarg dels darrers mesos. De fet el mateix Seguí, el desembre de 1918 arrossegarà molts treballadors i organitzacions en una nova gira de propaganda per Sevilla i Andalusia oriental.

Aquest estat d’agitació difús serà administrat per l’estat a partir de la seva estratègia tradicional de repressió i la reclusió preventiva. Arran de la preocupació per la campanya autonomista catalana (en un moment en què la frustració de l’intent de dotar-se d’un estatut dins la monarquia reforça els plantejaments més independentistes), el 16 de gener de 1919 l’estat suspèn les garanties constitucionals. Seguí, i la plana major de Solidaridad Obrera seran detinguts, confinats al cuirassat Pelayo, al port de Barcelona. El fet és significatiu perquè Seguí no forma part de la campanya autonomista (malgrat que participa en alguns contactes discrets amb alguns dels seus impulsors), perquè considera que aquest projecte d’establir una Catalunya autònoma ha estat apropiada pels sectors més conservadors. En altres termes, tem una Catalunya autònoma dominada pels representants de la patronal més reaccionària aplegada al voltant de la Lliga Regionalista. Tanmateix, la incerta situació política, per al Governador Civil esdevé una bona excusa per posar fora de circulació al líder anarcosindicalista. Aquesta detenció arbitrària no amaga la intenció de desestructurar una CNT marcada per les tensions internes i la seva heterogeneïtat. La qüestió és que, sense Seguí i la seva capacitat de control de l’organització i capacitat de lideratge carismàtic, l’organització s’anirà radicalitzant en els seus plantejaments i tàctiques. I ben aviat tindrà la seva ocasió d’expressar la seva força.

La vaga de la Canadenca esdevindrà aquesta primera oportunitat de demostrar les capacitats d’aquesta nova i amplicada CNT. Tanmateix, a diferència dels plantejaments teòrics del sindicalista de Tornabous, que sempre apostava per una preparació de qualsevol lluita a foc lent i observant el més mínim detall, amb combinació de guerra i diplomàcia, seguirà una lògica de la improvisació atiada per la concatenació d’errors i imprudències de la burgesia de la ciutat.

Els esdeveniments són prou coneguts. Al llarg de gener de 1919, l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, coneguda per La Canadencaper la referència a la propietat de la majoria de les seves accions, i amb el canadenc Fraser Lawton com a director del Consell d’Administració, enceta un conflicte laboral puntual. Amb l’excusa de passar d’eventuals a fixos, es modifiquen unilateralment els salaris de 8 oficinistes de 150 a 125 pessetes mensuals. En el moment en que aquests treballadors tracten de sindicar-se per fer front a aquesta situació, són acomiadats. Lawton, que prové d’un país amb una situació sindical diferent en què mesures com aquestes, especialment contra treballadors de categories laborals elevaddes, no comporten conseqüències, comet el primer error d’avaluació en ignorar el context polític i l’estratègia cenetista de seduir les classes mitjanes (que potser estarien més ben representats pel CADCI) a partir de la solidaritat interclassista. Lawton no comptava que es produiria, de manera més o menys intuïtiva, i amb un punt d’improvisació, una vaga de solidaritat que es va estenent dins la mateixa empresa, primer entre els oficinistes, i després entre la resta de categories laborals. Aquest esclat inicial té el seu interès, perquè el fet que empleats qualificats de coll blanc vagin a la CNT a la demanda de protecció és un indicador que l’estratègia impulsada per Seguí d’obrir el sindicat a les classes mitjanes i treballador de coll blanc es revela encertada, i que al seu torn, el fet posa en alerta als sectors de la patronal que tem una possible aliança de classes.

És per això que, mentre la vaga és total dins la mateixa empresa a partir del 5 de febrer (tres dies després dels acomiadaments), el governador civil de Barcelona, González Rothwos avorta qualsevol possibilitat de negociació i mediació amb els representants de la CNT i demana a Lawton que es mantingui ferm en la negativa a cedir ni un pam. La Federació Patronal decideix reptar als anarcosindicalistes perquè consideren que encara no és una força prou sòlida i que seran doblegats amb certa facilitat. En certa mesura, i això és el que defensa Murray Boockin,[4]hi ha una deliberada voluntat de provocar la vaga i el conflicte. I en aquest conflicte, amb les relacions encara tenses per la frustració respecte al projecte autonomista, el conflicte amb la CNT serveix per establir una estranya aliança entre el catalanisme burgès amb un exèrcit anticatalà, amb militars com Milans del Bosch que manté una actitud hostil contra catalanistes, encara que sobretot contra la classe obrera (posteriorment, aquest governador militar de Catalunya serà premiat amb la presència al consell d’administració de La Canadenca).

Tanmateix, la Federació Patronal, tot just acabada de constituir, no mesura bé les forces. El 8 de febrer la solidaritat dins l’empresa genera nous acomiadaments. La vaga, tanmateix, ja és total. I això es tradueix en què els cobradors no llegeixen els comptadors. Això implica que l’empresa comença a experimentar una alarmant pèrdua d’ingressos, i el pitjor de tot, comencen les primeres apagades parcials arreu de la ciutat, que fan mostrar els primers indicis d’extensió del conflicte. Noves onades d’acomiadaments i repressió precipiten l’ocupació de l’empresa per part dels treballadors el dia 23. Això ja representa el tret de sortida per l’extensió a altres sectors de la ciutat d’una vaga de solidaritat. I els primers que ho faran seran les companyies del gas i les elèctriques.

Aquest fet tindrà una repercussió simbòlica important i que farà ultrapassar les dimensions inicialment laborals.  Les apagades parcials, que al principi podrien generar incomoditat, aviat esdevenen gairebé totals. I això el que comença a inspirar és veritable terror entre la burgesia. Les nits fosques i silencioses, acompanyades d’alguns episodis violents als carrers i la presència inquietants de treballadors desocupats i ressentits desfermen el pànic entre les classes benestants. Molts veuen en les apagades el senyal d’insurrecció que ja s’ha viscut a Petrograd, o els recorda la por dels inquietants dies de la Setmana Tràgica de 1909 en què la destrucció i crema d’edificis religiosos féu presagiar que podria passar el pitjor. Encara més, per aquells mesos, comencen a transcendir algunes històries d’aristòcrates russos que han hagut de fugir dels bolxevics i que, de cop i volta, es veuen abocats a la misèria per les ciutats europees. A tall d’exemple, l’escriptor perpinyanenc Joan Daniel Bezsonoff, que com indica el seu nom, té avantpassats russos, novel·la la història real dels seu avi que, conjuntament amb el seu germà acaben fent de taxistes a París, a Els taxistes del tsar en històries de desclassament que atemoreixen els sectors benestants  (o els aspirants a ser-ho) i els empeny al reaccionrisme més brutal.[5]Pestaña relata a les seves memòries:

«La gente se escondía y, según mis noticias, hubo quienes pusieron en las puertas los jergones, las sillas, todo, porque tenían miedo que nosotros, los revolucionarios, fuéramos a asaltar las casas, a robar y a saquear.»[6]

Sense electricitat, es paralitza el transport, i això dificulta els proveïments i dificulta o impossibilita el treball a fàbriques, magatzems o oficines. La vaga, limitada en un principi a un conflicte puntual, s’estén com una taca d’oli. O, des del punt de vista d’una burgesia atemorida, s’encomana imparablement com a una infecció, com la mateixa infecció de la grip espanyola que l’any anterior va delmar la població europea, i també va afectar tràgicament a Catalunya. La militarització de les companyies energètiques o dels tramvies no milloren les coses, ans al contrari. La imperícia dels soldats propicia avaries constants, i l’ús inadequat d’utillatge acaba esdevenint ruïnós per als propietaris. A tot això s’ha d’afegir sabotatges i boicots, que propicien que la sensació de pèrdua de control per part de l’estat vagi creixent. Comerços i botigues acaben tancant perquè no arriben les mercaderies, per manca de clients, per les apagades elèctriques i per una por difusa, als motins populars i a la incertesa del moment.

La resposta del govern civil i la Federació Patronal enfront a aquesta evident pèrdua de control de la situació, consisteix a redoblar la intransigència. Mostra d’això, és que els diversos bans, amb intervenció directa d’un exèrcit comandat per Milans del Bosch, anuncien l’empresonament a tots aquells vaguistes militaritzats que no es presentessin a la feina.  I Milans ho compleix. I ho escenifica amb una munió d’entre 3.000 i 4.000 presoners que van desfilant des dels carrers de Barcelona cap al Castell de Montjuïc, “El Castell Maleït”, tal com descriu en un drama teatral l’intel·lectual anarquista Joan Montseny, tot evocant els Processos de 1897. I tanmateix, la repressió atia la determinació dels treballadors.

Mostra d’aquesta evident impotència de les autoritats és l’establiment del que s’anomena «Censura Roja». Els treballadors de les rotatives es neguen a imprimir els bans dictats des del govern militar. Tampoc accepten informacions desfavorables als vaguistes des de la premsa conservadora. En certa mesura, el fenomen reflecteix la voluntat de Seguí d’anar bastint una contra-societat en base a la integració de tot el conjunt de treballadors sota una mateixa lògica col·laborativa des de la matriu institucional del sindicat.

No és ben bé una vaga general, sinó un conflicte puntual en què, a partir de la incidència en els sectors estratègics impedeix fer una vida normal, i fa que la producció esdevingui impossible. No és una vaga planificada (encara menys amb els principals líders sindicals surant al Port de Barcelona en la presó improvisada del Pelayo), sinó que acaba essent una improvisació molt ben preparada, en què certa cultura organitzativa es posa a prova, i aprova amb nota. I mentre van passant els mesos, nous sectors es van afegint. Es deixen de fer espectacles públics, es deixen de recollir escombraries, els enterramorts s’afegeixen a la protesta. Tot plegat comença a estendre la desmoralització entre els sectors dirigents, entre els propietaris i la burgesia, que veuen el seu estil de vida amenaçat. I tanmateix, els patrons no afluixen. El 6 de març decideixen acomiadar a tots els vaguistes (pràcticament la majoria dels treballadors barcelonins). L’absurd implica que, entre els acomiadats i els empresonats, i les actituds de cruent repressió, ja no queden interlocutors ni espais segurs per establir un marge de negociació ni un mínim de diàleg. La patronal busca una victòria absoluta, i l’únic que obté és l’escenificació que ha perdut els papers, l’evidència que la seva autoritat es troba més que minvada, que ja no tenen pràcticament ningú a qui manar, i que el seu rol és cada vegada més qüestionat, també entre els seus rengles. I que, a més, han exhibit una gran miopia a l’hora de valorar les forces de la CNT o d’abordar els problemes amb un mínim d’objectivitat.

A mesura que el conflicte s’agreuja, el fantasma de la Revolució Soviètica comença a inquietar no només als estrats benestants de la ciutat, a la Federació Patronal que comença a veure minvar alarmantment els seus recursos, o als càrrecs institucionals de l’administració i l’exèrcit que han provocat el problema a còpia d’intransigència. El propi estat, el govern, la monarquia estan més que preocupats per una possible extensió a fora de la capital catalana. I decideixen intervenir. El cap de govern Romanones destituirà el governador civil i el cap de policia, i el 13 de març enviarà a un emissari especial plenipotenciari, el subsecretari de presidència José Morote i, juntament amb el nou governador civil Carlos Montañés obligarà Lawton a acceptar la seva mediació. Així, la nit del 14, farà seure, a la seu de l’Institut de Reformes Socials, a patronal i treballadors. Atès que el conflicte ha fet esclatar les posicions més maximalistes dels treballadors i ha convertit la mobilització particular en una de general, decideix legislar unilateralment. Això farà posar punt i final a la vaga.[7]

Entre les mesures immediates, allibera bona part dels presos (especialment el comitè), i dialoga amb els dirigents de la CNT, sobretot amb Salvador Seguí. I concedeix un seguit de mesures immediates. La més espectaculars, l’acceptació de la jornada màxima diària de les 8 hores (primer per al sector de la construcció, i poques setmanes després, el mes d’abril, a tots els treballadors espanyols, essent el primer estat arreu del món que assolirà per llei aquest fita). També es decreten increments salarials, la readmissió dels acomiadats, l’alliberament dels presos o l’acceptació de la capacitat legal de negociació als sindicats.

En aquestes circumstàncies, i amb una victòria clara i probablement inesperada, Seguí és alliberat del cuirassat-presó i es troba al conegut míting de la plaça de toros de Les Arenes del 16 de març (més aviat una assemblea multitudinària) per discutir sobre la continuïtat de la vaga. D’una banda, es troba amb  les concessions forçades pel mediador governamental que confereixen una gran victòria als treballadors i la pròpia CNT. De l’altra, es troba amb cinc sindicalistes que no han estat encara alliberats. El sector més insurreccionalista proposa anar fins al Castell de Montjuïc per assaltar-lo i treure els presos. Tanmateix en una intervenció que serà molt recordada i reproduïda, Seguí va demanar el retorn a la feina, i el van seguir. El sindicalista, malgrat que empresonat, vivia un moment àlgid. Havia conferit una identitat potent als treballadors, havia sabut mantenir la disciplina i evitat actes violents que justifiquessin la repressió.

Sobre aquesta assemblea, Cruells, llegint i interpretant el testimoni directe de Pere Foix explica:

«Tots els oradors, seguint l’acord que prèviament havia pres la regional Catalana, aconsellaven retornar al treball, però tots eren interromputs per la multitud que reclamava l’alliberament immediat de tots els presos. “La cridòria eixordava. Ningú no podia parlar. Tots els qui ho intentaven, eren avalotats. Xiulades, crits, insults, amenaces. [text literal de Foix]” Quan Seguí es va disposar a parlar fou rebut amb una immensa xiulada. No obstant, amb la seva veu potent va poder arribar a dominar el xivarri. I segons ens diuen els seus companys, algunes de les seves frases feren època: “ si voleu els presos anem per ells”, i féu un gest com si comencés una marxa cap a alliberar-los. “Ho tenim tot guanyat, som els amos del carrer, però demà, què farem?” Només hi havia una alternativa, i això era clar per als dirigents sindicals i calia que també ho fos per a aquella massa que els esbroncava. Aquesta alternativa era la revolució total sense cap possibilitat de triomf o cedir davant els avantatges que acabaven d’obtenir els sindicats. Seguí va poder fer comprendre la greu responsabilitat en què estaven els treballadors catalans en aquell moment. I davant la seva pregunta: “S’acorda anar al treball?”, la resposta fou unànimement afirmativa.»[8]

Hi havia hagut una victòria, amb guanys superiors als que es podrien haver esperat en unes circumstàncies poc propícies, en una fase de creixement enèrgic encara que fràgil de l’organització. I Seguí considerava que era més important abocar esforços a consolidar la CNT i seguir amb una estratègia de formació i conformació d’un sindicat que li permetés esdevenir un espai sòlid i autònom, que servís per reemplaçar la societat burgesa i l’economia capitalista. Per això era contrari a qualsevol aventura arriscada que representés un obstacle en aquest trajecte.

Tanmateix, a partir del mateix moment en què l’enviat de Romanones pren el tren de retorn a Madrid, la Federació Patronal comunica al govern que no assumirà l’acord subscrit, que no alliberarà els presos, i que no compliria allò pactat. Una vegada desapareix la presència del govern, els fabricants catalans retornen a la situació de confrontació directa i el pols als treballadors. Com és lògic, torna a esclatar la vaga general, el 23 de març. Tanmateix, la força inicial ja no és tan sòlida, la situació de resistència econòmica, arran del conflicte anterior és prou precària. El retorn a aquesta lluita desigual minva la moral de combat dels treballadors i els seus líders. A tot això, Milans del Bosch assaja una nova tàctica més contundent. Treu l’artilleria i organitza, d’acord amb la Lliga Regionalista el Sometent, un cos auxiliar compost en aquest moment per burgesos que, armats amb escopetes i fusells antics, encara que sobretot amb bastons i impunitat tenen com a objectiu principal rebentar vagues, reprimir vaguistes, restablir els serveis a punta de pistola i actuar com a cos paramilitar en l’ofensiva contra els sindicalistes. Sílvia Sánchez Estrada considera aquest instrument, més que una versió reinventada del passat (sometent remetia a les partides autoorganitzades als municipis catalans a l’edat mitjana i moderna per a la defensa), amb els diversos grups paramilitars que sorgeixen arreu de l’Europa de postguerra amb la voluntat de desestabilitzar l’obrerisme des de les classes que reivindiquen l’ordre des d’un discurs fonamentat en el civisme.[9]En certa mesura, l’ús que se’n fa en aquest moment és anar adobant el terreny a la guerra bruta contra la CNT que s’albira.

Arran d’aquesta situació, la vaga es va desfent. Es desferma una repressió contra els sindicalistes de la CNT, s’acomiada a tots els treballadors sindicats, o s’obliga, en actes d’humiliació col·lectiva, a tots els treballadors readmesos a destruir públicament els seus carnets de cotitzants. Per descomptat, el comitè de vaga, serà empresonat un cop més. Tot plegat, en una circumstància en què el catalanisme conservador regionalista comença a establir una profunda col·laboració (i més enllà) amb un exèrcit catalanòfob, que només catorze anys enrere destruïa la redacció del seu diari La Veu de Catalunya o exigia la jurisdicció militar per al “delicte de catalanisme”.

Aquesta nova situació, aquesta ressaca revolucionària, no massa diferent al que succeeix als moviments revolucionaris avortats d’Alemanya, Hongria o Itàlia en el mateix període, estaran caracteritzats per una nova etapa de reacció amb conseqüències duradores en els anys posteriors, i que persistirà fins a l’assassinat de Seguí i el cop d’estat que portarà la dictadura del general Primo de Rivera.

Així, la CNT, malgrat el creixement, la capacitat d’organització i de disciplina, demostrarà els seus límits en no poder fer front a aquesta etapa de reacció, i a aquesta col·laboració entre patronal, burgesia catalanista, i exèrcit espanyolista, que malgrat les seves contradiccions, estaran units per interessos poderosos. La repressió serà eficaç i obrirà la porta a estratègies poc convencionals, amb l’entrada de la violència “subcontractada” a còpia de pistolers professionals. Aquesta havia estat una tàctica habitual a l’època de les lluites de carrer durant la neutralitat de la guerra mundial, quan bandes de delinqüents eren utilitzades per espies i diplomàtics amb la intenció de perjudicar els fabricants que treballaven per seus respectius enemics. L’armistici de novembre de 1918 deixarà nombrosos pistolers sense feina i amb armes, i amb disponibilitat per a ésser llogats per qui estigués disposat a pagar-los.  Per la seva banda, aquest model d’externalització de la violència aviat tindrà imitadors entre els sindicalistes, que tractaran de respondre amb la mateixa moneda (encara que, si atenem a les xifres, amb una menor efectivitat). D’altra banda, aquesta “raó de la força” imposada per aquesta col·laboració entre poder real i poder legal, inspiraran un ressentiment mutu. Els treballadors desconfiaran definitivament de l’estat i els seus instruments legals, jurídics i administratius,, que els perceben (amb una bona base empírica) com a instrument al servei de les elits econòmiques. La repressió experimentada propiciarà venjances (o odi de classe) a curt, a mig, i en ocasions, a llarg termini, esperant la millor oportunitat per tornar el cop (i la revolució del 36 en va farcida d’històries que tenen la seva arrel en aquesta fase històrica), de fet, veurem com els odis, ressentiments i els desigs de revenja s’aniran acumulant en l’interior dels individus, de la mateixa manera que la por i els menyspreu de les classes benestants respecte els treballadors de coll blau sindicats s’aniran mantenint al llarg dels anys.[10]. També quedarà demostrada la incapacitat de l’estat a l’hora de fer complir aquelles lleis que puguin ser favorables als treballadors.

La principal novetat que obre aquesta  fase, ja de guerra social pràcticament declarada, serà la creació del Sindicat Lliure, un organisme creat i dirigit per la patronal amb la funció de rebentar moviments vaguístics, i de poder combatre «literalment» la CNT, mitjançant la intimidació, la violència verbal, la física, i finalment, la bèl·lica. Aquesta guerra pràcticament declarada, deixarà com a herència la idea ben fonamentada que la negociació entre patronal i sindicat és paper mullat, que no serveix. Que l’únic que pot millorar de manera tangible la situació dels treballadors és l’acció directa, si cal, violenta, en què el patró només pot cedir si té por o creu que pot perdre una batalla oberta. Aquest fet també serà un terrible hipoteca que condicionarà l’esdevenir posterior de la República i crearà una cultura de la violència en la relació de classes socials.

Aquest tràgic context implicarà que la normalitat institucional desitjada per Seguí d’anar bastint una alternativa social amb calma i determinació, no serà possible. Desbaratar aquest programa era probablement l’objectiu no declarat de la patronal catalana a l’hora de desencadenar aquesta guerra bruta. Preferien el conflicte obert a la possibilitat que el sindicat estigués en disposició de substituir-los com a gestors de l’economia, encarregats de la producció, i dipositaris de la propietat. Els empresaris van apostar a fons per aquesta estratègia enfront qualsevol dinàmica constructiva com la que coetàniament s’experimentava amb èxit als països nòrdics. I aquesta estratègia esdevenia la nèmesi del  sindicalisme tranquil i educatiu del de Tornabous. Amb la sang de treballadors (i també d’alguns patrons), el diàleg i el pacte ja no serà possible. La CNT deixarà de ésser percebuda com a instrument del canvi, i perdrà autoritat. Al cap i a la fi, la crua realitat dels fets farà que el poder restarà en mans de qui disposi d’armes de foc, d’Star, de Llama, de Browning, de Colt.

Per arribar a aquest punt, resulta molt interessant recórrer a les reflexions d’un testimoni de l’època. Ramon Pla i Armengol (Artesa de Segre, 1880 – Barcelona, 1959) fou un metge i polític de trajectòria erràtica (passà del catalanisme a l’anticatalanisme, d’aquest al PSOE i Unió Socialista de Catalunya, i d’aquí al Front d’Esquerres) que va viure els fets en primera línia, precisament des del costat de la burgesia. En un llibre prou interessant, Impresiones de la Huelga General de Barcelona[11], Pla i Armengol ens descriu l’estat psicològic de les classes benestants barcelonines des del xoc que ha suposat els fets de la Canadenca. Mentre que el Sometent manté una actitud provocativa, els treballadors es mantenen disciplinadament pacífics. «Tenim ordre –deien els treballadors– de mantenir-nos calmats, sigui com sigui: la vaga ha d’ésser pacífica (…) Ens han enganyat  i es complauen a desafiar-nos. [la burgesia] diuen que volen donar-nos batalla. Hauran de disparar contra els ocells de les Rambles, nosaltres no ens posarem a tret. (…) l’organització i la disciplina del proletariat són perfectes.»

En altres termes, els sometenistes no troben enemic. I això els desconcerta. I els inquieta, perquè veuen que les estratègies del passat, la provocació, la reacció violenta, i la repressió, no sembla funcionar. Això implica certa desmoralització inicial. O es recorre a certa propaganda. La consigna envers els sometenistes més ingenus és que:

«Els sindicats no es poden acceptar perquè no estem prou avançats (…) i també corre el criteri que el govern central donaria autonomia a Catalunya si els catalanistes demostraven “el seu bon comportament esclafant la vaga i els sindicats”; entre altres sometenistes, no obstant, es innegable, hi havia el criteri que els obrers amb la vaga de la Canadiense havien humiliat els patrons i calia venjar aquesta humiliació. En aquests era més evident que el seu catalanisme polític era només una arma “de la qual se servien les classes conservadores per a imposar la seva hegemonia a Catalunya.”[12]

Altres episodis paral·lels, no fan sinó aprofundir el mutu ressentiment entre classes socials. Cruells recorda com el Col·legi de metges de Saragossa acorda deixar sense assistència mèdica als afiliats al sindicat (encara que després una assemblea rectifiqui la decisió). Mentrestant, la vaga es va estenent arreu de Catalunya.

La patronal respon amb un nou mètode. El locaut. El tancament agressiu de les empreses i serveis a fi i efecte de privar de mitjans de vida els treballadors i forçar així la seva rendició. També és fet servir com a mesura de pressió i desafiament contra les tímides reformes empreses contra el govern. Això té com a conseqüència que l’autoritat institucional, fonamentada en l’arbitratge, acaba en retirada. El governador civil i el cap de la policia, dimiteixen. Al cap de dos dies ho farà Romanones, el cap de govern, incapaç de controlar una situació que se li escapa de les mans.

La voluntat empresarial de venjança contra els treballadors (per la por passada i la humiliació d’haver estat desautoritzats com a classe dominant) s’imposa per damunt de qualsevol altra lògica. Això implica la recuperació del control institucional per part dels sectors més reaccionaris, fet que es tradueix en la proclamació de l’estat de guerra, que es perllongarà entre el 7 d’abril i el 13 d’agost de 1919. En aquesta situació d’excepcionalitat, policia, exèrcit, sometent i homes armats al servei de la patronal imposen la seva força mitjançant el codi penal i les armes de foc. Es persegueix els sindicalistes, ja sigui per empresonar-los, ja sigui per matar-los, i sovint, gràcies a la llei de fugues (que legalitza el fet disparar contra aquells que fugen de les forces de l’ordre), aplicar la segona acció a continuació de la primera.

Això significa la confirmació dels pitjors temors de Salvador Seguí. A partir d’aquest moment, es descontrola del tot la situació, amb una absència total de normalitat que creu necessària per a les seves estratègies gradualistes i moderades. Les detencions, humiliacions quotidianes, agressions físiques i assassinats són el terreny adobat per a l’acció individual, en què s’exerceix una violència vertical. Una violència de dalt a baix, que la premsa denomina “incidents”, i una violència de baix a dalt, que els editors de la premsa burgesa denomina “terrorisme”, i que, des d’una perspectiva de la ciència antropològica o criminalística, faríem bé d’anomenar-la com a “reactiva”. Perquè, al cap i a la fi, la societat barcelonina acaba derivant en la clàssica dinàmica d’acció-reacció que la farà imparable i intractable.

Es tractarà, per tant, d’una dialèctica de les pistoles, Star, tradicionalment lligada als pistolers de la CNT, i la Llama, associada al del Sindicat Lliure, en què els elements moderadors de la burgesia i el sindicalisme quedaran desplaçats per la lògica dels fets i la dinàmica de la pròpia violència. Els elements més radicalitzats d’un i altre espai seran els qui prendran (per dir-ho d’alguna manera) el control de la situació. En aquestes circumstàncies, Seguí quedarà fora de joc, sense capacitat d’intervenir. No només pel fet de la violència en sí mateixa, sinó perquè l’estat de guerra ha permès empresonar preventivament a més de 400 dirigents sindicals, especialment aquells més moderats i major capacitat de negociació, de manera que seran els activistes més radicals qui acaben definint les respostes a la situació.

A partir de 1919 s’iniciarà, per tant, una mena de guerra civil, amb una situació d’excepcionalitat permanent, que portarà al sindicalista de Tornabous a reflexionar. Malgrat que els fets el contradeien, Seguí continua insistint en la seva voluntat de reforçar l’organització i de dissenyar un programa revolucionari realista amb voluntat d’ampliar el sindicat no només numèricament, sinó qualitativament, aportant pluralitat professional, ideològica i sociològica a la CNT. També insisteix en la necessitat d’establir estratègies flexibles que anessin més enllà de les vagues o l’acció directa.

Això el porta a acceptar les comissions mixtes de sindicats i patronal, amb l’actuació d’àrbitres proposats pel govern. No és que hi cregui (els fets posteriors a la Canadenca posen de manifest la fragilitat d’aquest instrument), sinó que pretén desgastar políticament a la patronal sabent que qualsevol solució raonable proposada pels emissaris de Madrid serà no respectada ni acatada per una patronal radicalitzada i fora de control. Tanmateix, aquesta estratègia tenia greus dificultats d’origen.

En primer lloc, el mateix Seguí vivia en la clandestinitat. Amb la voluntat de capturar-lo (o d’eliminar-lo) no podia participar en aquesta mena d’iniciatives de manera directa. I la seva opinió era minoritària dins l’estructura sindical. En segon lloc, la nul·la normalitat suposava un risc evident (legal i físic) per a qualsevol líder sindical que pretengués seure davant representants de la patronal. En tercer lloc, la patrona estava monopolitzada pels sectors més intransigents, que es negaven a acceptar cap mena d’interlocució a la CNT. La Federació Patronal tenia com a objectiu número 1 destruir la CNT i exterminar els seus membres més destacats, com demostraven les bales en el dia a dia. Finalment, si s’haguessin superat tots aquests obstacles, la voluntat creuada de venjar-se en base als greuges i la violència impedia, a la pràctica, qualsevol diàleg.[13]A banda d’això, de la mateixa manera que l’anarcosindicalisme exercirà violència contra els esquirols, també la Federació Patronal farà el mateix contra aquells patrons que acabin negociant amb els treballadors. Al cap i a la fi, els patrons catalans imitaran (i ampliaran) els mètodes de combat contra els seus adversaris en una actitud també de desafiament obert a les institucions[14].

L’intent de comissió mixta, per tant, fracassa. Es declara un nou locaut, que afectarà uns 200.000 treballadors, fins que s’hagués dissolt el sindicat (de fet el tancament patronal durarà fins el 20 de gener de 1920). El locaut generarà fam i desesperació. Situacions que seran agreujades per les consignes per als comerciants de restringir el crèdit als afiliats a la CNT, i que incrementarà encara més els graus de violència i la voluntat de revenges (algunes efectivament executades de manera immediata o alguns anys més tard) en el que es pot denominar, sense caure en l’exageració, de veritable guerra civil.

Paral·lelament, el desembre de 1919 la patronal funda els Sindicats Lliures. Vinculats al carlisme i a moviments catòlics, protegits pel govern civil, el govern militar i la policia, i finançat per la Federació Patronal, tindrà com a missió rebentar vagues i eliminar físicament els líders de la CNT. En un inici fundat pel requetè Ramon Sales (La Fulliola, 1893 – Barcelona, 1936), i amb una afiliació inicial de 10.000 treballadors, l’empresariat el va fer créixer a partir de  l’exigència de sumar-se a aquesta entitat per ésser contractat. Des de l’organització es cometrien la major part d’atemptats contra els anarcosindicalistes, com a força paramilitar, es mostrarien molt més eficaços i letals que el Sometent. A partir d’informació recollida pels serveis policials, solien actuar en grups petits mitjançant accions ràpides i forces de xoc, tot seguint estratègies que s’imposaven a Europa entre grups d’ultradreta a Alemanya, Hongria o Itàlia.

Malgrat això, a finals de 1919, 10.000 activistes del Lliure difícilment podrien competir contra els centenars de milers de treballadors dins els rengles de la CNT. I una demostració de la seva força es va exhibir al Congrés anarcosindicalista de Madrid, celebrat entre el 10 i el 18 de desembre.

De fet, les estadístiques del mateix congrés són prou explicites. 714.028 afiliats (dels quals 427.000 a Catalunya) revelaven també una creixent expansió pel Llevant, Andalusia i Extremadura. El Congrés tractava d’avaluar i aprofundir en les estratègies de l’anterior reunió de Barcelona, afegint temes més polèmics com la qüestió de la unitat sindical (amb la UGT), les estratègies en base a les federacions d’indústria, i el posicionament respecte a la Revolució Russa.[15]

La primera de les qüestions resultava especialment incòmoda. Primer, perquè en certa mesura, la celebració a Madrid del congrés dels anarcosindicalistes podria ser interpretada com a una provocació. Al cap i a la fi, la capital espanyola esdevenia el principal feu dels treballadors socialistes en una complicada relació de competència mútua. A més, es provenia d’una història recent de frustracions i recels a causa dels fracassos en els recents intents de col·laboració. UGT i CNT mantenien objectius i tradicions polítiques poc compatibles. I les sessions i les possibles trobades d’aquells dies no sembla que milloressin les relacions.

La qüestió russa esdevenia especialment delicada. En els darrers mesos, i a causa de la detenció i repressió massiva de les cares més visibles i amb major influència del sindicat, que anaven deixant els càrrecs i responsabilitats vacants, havien anat entrant i adquirint protagonisme un seguit d’activistes pròxims al marxisme. Parlem de gent d’Hilari Arlandís (Bacelona, 1888 – Figueres, 1939), Andreu Nin (El Vendrell, 1897 – Madrid, 1937) o Joaquim Maurín (Bonansa, 1896 – Nova york, 1973), que representaven un perfil més intel·lectual i de classe mitjana, que s’anaven enfilant ràpidament a espais de decisió de la institució, i que inequívocament demanaven l’alineament amb la Tercera Internacional (dirigida pel partit bolxevic) i amb la Internacional Sindicalista, el congrés fundacional del qual estava previst per a principis de l’any següent.

Les notícies sobre la revolució, que havien de fer front a la censura i la propaganda contrària dels principals mitjans burgesos, havien desvetllat il·lusió i ansietat entre els militants en el context de la guerra bruta que patien. Dels esdeveniments russos admiraven que s’hagués produït una victòria proletària i esperaven suport i inspiració per derrotar l’adversari en aquestes latituds.

Salvador Seguí, coneixedor d’aquest estat d’opinió, proposa en el Congrés una adhesió provisional a la Internacional Comunista. L’argument és doble. D’una banda no vol que la CNT quedi despenjada d’una determinada dinàmica històrica que podria portar al proletariat a una victòria contra el capitalisme, i de l’altra vol tenir accés a la informació i contactes internacionals que es puguin esdevenir en aquells òrgans. Tanmateix, hi ha una altra intenció oculta. Sap que negar-se a fer alguna concessió a un sector creixent dins l’organització (i en un context tan tens) podria portar a l’escissió interna d’una CNT entre aquells partidaris dels bolxevics i els sectors sindicalistes i anarquistes més tradicionals.

Ara bé, des del primer moment veu que els esdeveniments a Moscou i Petrograd no van precisament a favor dels seus principis anarcosindicalistes, i que malgrat que li manca informació concreta sobre la situació russa, percep que el que està passat és una dictadura de partit o d’una elit revolucionària.

Aquestes mesures vindran acompanyades de la decisió d’enviar tres emissaris a Rússia per portar personalment l’adhesió, i amb la secreta intenció d’aportar informació que aclareixi què està passant realment allà. S’envia a Eusebi Carbó, Salvador Quemades i Ángel Pestaña. La delegació fa el viatge per separat, perquè està prohibit anar a Rússia (hi ha un bloqueig occidental perquè les potències europees temen el contagi revolucionari) i l’únic que arribarà serà Pestaña.

El sindicalista lleonés, lúcid observador i hàbil periodista, ens deixarà un testimoni escrit llarg i profundament interessant.[16]Un cop allà, les sospites de Seguí es confirmen. En les entrevistes amb dirigents de la Revolució, en les limitacions a l’hora d’expressar-se, en l’estructura rígida i autoritària dels organismes revolucionaris, en l’ambient entre els delegats internacionals, en els detalls com la persistència de la misèria, la repressió contra els dissidents, el manteniment de la separació de classes en el transport, a l’hora de repartir aliments o habitatges, en els més mínims detalls percep en els fets de Rússia una estafa a la classe treballadora. El seu retorn fou problemàtic. De pas per Itàlia fou detingut i li foren confiscats els papers, i un cop a Barcelona fou empresonat i incomunicat, de manera que els seus informes no van ser públics fins força després[17].

Tanmateix, en aquest congrés de Madrid anomenat “de la Comedia” pel nom del teatre on tingué lloc, Seguí ja no tenia aquella capacitat de control que demostrà en l’anterior. Els fets recents li havien suposat una certa desautorització enfront una CNT dividida i tensionada. Se li critica la tàctica proposada de “comissions mixtes” i es reforça l’estratègia de l’acció directa. Les discussions van ser agres, i fruit del desgast, Seguí abandona la secretaria general del sindicat. Aleshores, explica Abad de Santillán, es retira a un poble de Tarragona a exercir el seu ofici i tracta de deixar l’activitat sindical.[18]

Tanmateix, aquest aïllament dura poques setmanes. Sense explicar bé els motius, mentre és a Barcelona, mentre es troba al carrer Sant Pau amb Mendizábal, el 4 de gener de 1920, surt il·lès d’un atemptat. L’endemà, els pistolers de la CNT fereixen de gravetat el president de la Federació Patronal Fèlix Graupera (Barcelona, 1873 – Arenys de Mar, 1936), acusat d’haver-lo organitzat. Arran de l’atemptat, on mor un dels policies que el protegien, es clausura la CNT a Barcelona i s’ordena la detenció de diversos dirigents del sindicat, entre els quals Seguí, que restarà empresonat més de mig any, fins al 22 de juny[19].

Podríem entendre que a partir d’aquest moment, el Seguí dirigent sindical queda en un segon terme i el Seguí pensador adquireix major protagonisme. La CNT, en la clandestinitat, no pot actuar com un sindicat. Els afiliats deixen d’ésser protegits i organitzats per l’organització. Amb els sindicats clausurats, no disposen pràcticament de capacitat econòmica, ni de plantejar accions de resistència eficaces, ni d’organitzar la solidaritat, ni tan sols de dotar d’educació i formació els treballadors. En base a les detencions indiscriminades i l’assassinat de militants (especialment contra aquells més capaços i moderats), la CNT quedarà en mans de grups d’afinitat que plantejaran represàlies violentes (contra empresaris, membres del Sindicat Lliure o grups de mercenaris de la patronal) o atracaments per sostenir financerament el sindicat clandestí. I aquest és l’escenari que Seguí o Pestaña no volien que succeís de cap de les maneres, perquè això es tradueix en una clara manca d’ineficàcia i vulnerabilitat.

I en aquest context, aquest mig any d’empresonament fa de Seguí un intel·lectual anarcosindicalista. Privat de moviment, sense possibilitats d’organitzar o articular la institució, entra en una dinàmica de lectura i reflexió que dotarà de profunditat el seu pensament.

Mentrestant, la Barcelona d’aquest període entra en una dinàmica de guerra oberta.  Especialment a partir de la fi de la guerra mundial, l’atemptat personal, la violència de grups armats, els assassinats per encàrrec d’una manera més professionalitzada esdevenen la fórmula habitual d’administrar el conflicte, tal com assenyalen els estudis d’Amàlia Pradas[20]i Albert Balcells[21]i Sílvia Sánchez Estrada[22]. De fet, en aquesta dinàmica destructiva de veritable guerra civil, Balcells avalua en 1.116 les víctimes mortals de la violència de carrer entre el període 1913 i 1923[23]. Per al període 1917-1923, segons Pradas i Serrano parlaríem de 466 morts i 1.052 ferits, i segons un dels estudis més primerencs, el del socialista Fabra Ribas, amb una estadística molt parcial i incompleta, la proporció de treballadors morts és de 7 de cada 10, mentre que només 3 de cada 10 correspondria a forces de l’ordre, patrons o gerents.[24]

El cert és que al llarg del primer mig semestre de 1920, mentre Seguí és a la presó, la lluita sindical és substituïda per la lògica de les armes. Que els sindicalistes més capacitats són empresonats o morts. Que el govern civil fa d’estat major des d’on es dirigeix aquesta guerra bruta d’assassinats selectius i represàlies arbitràries. Uns assassinats selectius en què els autors mostraran especial predilecció pels líders més moderats i amb qui disposen de major experiència i capacitat de diàleg. Que aquest conjunt de baixes són cobertes per sindicalistes més joves i arrauxats, sovint procedents de regions rurals meridionals amb experiència de conflicte violent i ànsies de revenja. Que sovint això degenera en grups especialitzats que acaben cobrant pels seus serveis i es van professionalitzant en l’ús de les armes i l’atemptat. Que aquestes lluites són molt obertes a les infiltracions policials i a mercenaris de fortuna. Que la impossibilitat de mantenir una activitat sindical pública escanya econòmicament l’organització i que sovint això se supleix mitjançant l’atracament o l’expropiació, en les quals els riscos, i per tant les temptacions, són molt grans. En resum, que quan Seguí surt de la presó, el panorama de la CNT és desolador i ja s’assembla poc a un sindicat, i comença a esdevenir una organització clandestina de guerrilla urbana.

Enfront d’aquest desmantellament de l’anarcosindicalisme i la seva progressiva substitució per una guerra de guerrilles social, Seguí tracta de fer aproximacions respecte al món polític i al sindicalisme socialista. Tira dels seus contactes entre l’esquerra republicana (si més no per cercar la intervenció de les Corts a fi d’alleugerir la pressió de la guerra bruta. De l’altra, torna a intentar establir un pacte circumstancial amb la UGT. També multiplica les seves aparicions públiques i a la premsa. Els seus contactes i la seva veu als mitjans busca denunciar al poder que exerceix la burgesia catalana damunt l’estat. En certa mesura, el locaut i l’estratègia repressiva han aconseguit doblegar les pròpies institucions estatals (com d’altra banda succeeix arreu d’Europa amb les reaccions de les classes mitjanes enfront el perill revolucionari). En els contactes que fa amb els polítics republicans i amb la UGT persegueix especialment la neutralitat de l’estat respecte al conflicte social i la dictadura social de facto que exerceix l’empresariat català a partir del domini exercit des del govern civil.

Aquests moviments de Seguí, que al llarg de l’estiu de 1920 no compta amb res més que el seu prestigi personal, seran rebuts amb hostilitat des dels propis rengles de l’anarcosindicalisme. Els sis mesos de presó han modificat molt les coses en l’organització. Fruit de la violència i la repressió patides, la moderació o la idea de solucions negociades semblen haver-se esvaït. Els sectors més radicals, organitzats sovint sota la fórmula de grups d’afinitat, dominen el que queda del sindicat. L’ambient és crispat i el perill sobre una hipotètica revolució és atiat des dels mitjans de comunicació burgesa, tot criminalitzant qualsevol cosa que soni a sindicat. L’entesa, o com a mínim, la interlocució, sembla impossible.

[1]Gerald Brenan, El laberinto español. Antecedentes sociales y políticos de la guerra civil, Ruedo Ibérico, París, 1962. El mateix autor n’és conscient de les grans diferències de naturalesa política entre un anarquisme rural “mil·lenarista” i meridional, respecte d’un altre d’industrial, institucional, acostumat a la disciplina fabril i a les tradicions associatives pròpies dels militants obrers catalans. De fet, bona part d’aquestes observacions seran transmeses a posteriors generacions d’historiadors i analistes sobre el fenomen.

[2]Jacques Maurice“A propósito del trienio bolchevique”, a M. Tuñón de Lara(Dir.) Crisis de la Restauracion. España entre la primera guerra mundial y la II República, Siglo XXI, Madrid, 1986

[3]Steven Forti«Tutto il potere ai Soviet!» Il dibattito sulla costituzione dei Soviet nel socialismo italiano del biennio rosso: una lettura critica dei testi», a Storicamente, laboratorio di Storia, núm 4,  (2008)

 

[4]Miguel Ángel Serrano, La Ciudad de las bombes. Barcelona y los años trágicos el movimiento obrero, Temas de Hoy, Madrid, 1997, p. 144

[5]Joan Daniel Bezsonoff, Els taxistes del Tsar,Empúries, 2007.

[6]Ángel Pestaña, Trayectoria sindicalista, Tebas, Madrid, 1974, citat a Serrano, Op. Cit., 148.

[7]Serrano, Op. Cit., 149.

[8]Manuel Cruells, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Ariel, Barcelona, 1974., p. 119

[9]Sílvia Sánchez Estrada, «Clases Populares y anarcosindicalismo en Barcelona, 1917-1924», Entremons, UPF Journal of World History, Núm. 5, 2013, p. 88

[10]Diez, Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936, Virus, Barcelona, 2010.

[11]Ramon Pla i Armengol, Impresiones de la Huelga General de Barcelona, 24 de marzo – 7 de abril de 1919. Artículos, 1920-1929, Imprenta Victoria, Barcelona, 1930.

[12]Íbid. Esmentat a Cruells, p. 122

[13]Cruells, Op. Cit., p. 128.

[14]Sánchez Estrada, Op. Cit. pp. 102-105.

[15]Cruells, Op.Cit., p. 133.

[16]Ángel Pestaña, Setenta días en Rusia. Lo que yo vi, Tipografía Cosmos, Barcelona, 1924

[17]Ignacio De Llorens, “La CNT y la Revolución Rusa”, Polémica, 6 de març de 2013.

[18]Cruells, Op. Cit., p. 135.

[19]Graupera sobreviuria a l’atemptat, tot i que, setze anys després, al llarg de la Revolució de 1936 seria assassinat

[20]Maria Amàlia Pradas Baena,L’Anarquisme i les lluites socials a Barcelona,1918-1923: la repressió obrera i la violència, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003

[21]Albert Balcells, El Sindicalisme a Barcelona 1916-1923, Ed. Nova Terra, Barcelona, 1965; El Pistolerisme: Barcelona (1917-1923), Ed. Pòrtic, Barcelona, 2009

[22]Sánchez Estrada, Op. Cit.

[23]Balcells, El Pistolerisme … p. 56

[24]Diez, Venjança… p. 56

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!