Unes milícies antifeixistes militarment valuoses

Gonzalo Berger, Les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat. Eumo, Vic, 2018, 235 pp.

Les Milícies Antifeixistes, les primeres columnes que van sortir de Barcelona tan bon punt s’havia derrotat l’exèrcit en la Revolució del 19-20 de juliol de 1936 sempre han estat desdibuixades per la historiografia tradicional. D’una banda, s’han trobat amb la difamació dels historiadors conservadors i pels marxistes, i de l’altra, també la seva història ha quedat deformada pel mite. La narració històrica, tanmateix, quan es decideix a guiar-se pel rigor, té difícil desempallegar-se de les creences fruit de la propaganda contrària o favorable. És per això que obres com les que presentem aquí resulten reconfortants pel tractament i l’aparell documental del que van acompanyades.

Berger, professor universitari i acadèmic avesat a la difusió i el documentalisme ha fet que el seu llibre posseeixi dues grans virtuts: el primer, l’ús de documentació de primera mà, i que fa poc ha aconseguit sortir a la llum (especialment de caràcter militar), i la segona, la seva gran capacitat d’administrar informacions fragmentàries i contradictòries. Amb tot plegat ha aconseguit bastir una història calidoscòpica en un relat coherent i sòlid, defugir el partidisme i la polèmica, i demostrar amb dades precises que confirmen i desmenteixen bona part de les afirmacions massa categòriques que sobre les desenes de milers de milicians s’havien explicat.

El resultat és que, potser d’una manera involuntària, Les Milícies Antifeixistes acaba donant la raó a la historiografia llibertària que en les darreres dècades ha desmentit les difamacions i ha confirmat bona part del mite: les diverses columnes organitzades des de diferents partits i sindicats (molt especialment la CNT, encara que també el POUM, el PSUC, ERC i altres entitats menors) van improvisar una força militar sòlida, on la inexperiència inicial era compensada per l’entusiasme revolucionari. Malgrat les terribles dificultats logístiques i la tasca de sabotatge duta a terme pel govern republicà de Madrid, van ser capaços d’obtenir importants èxits militars i de resistir al llarg de mesos decisius la pressió d’un exèrcit professional, ben equipat i amb suport material destacable. Una altra de les qüestions que també queden reflectides (i en aquest sentit, els darrers llibres del professor de la UAB i de l’IEC, Enric Pujol) és que algú com Josep Tarradellas, un republicà d’ordre, va acabar col·laborant amb les milícies de manera prou rigorosa, tal com demostra l’obertura recent del seu arxiu a Poblet. Tarradellas, responsable alhora del Decret de Col·lectivitzacions com de la Indústria de Guerra, era conscient, mal que li pesés, de la importància extrema del paper dels milicians en la defensa de Catalunya.

Si bé la principal tesi d’aquest llibre ben documentat rau a destacar la vàlua política i militar de les Milícies Antifeixistes, també es dedica a descriure el sabotatge perpetrat pel govern de Madrid. Els republicans de l’estat van fer el possible per ofegar econòmicament la Generalitat, i per evitar que disposés dels seus propis mitjans de defensa. Va evitar, de manera molt simptomàtica, que les columnes catalanes disposessin de pólvora sense fum (imprescindible per l’eficàcia militar d’un armament precari) o d’emprendre mesures estratègiques catastròfiques (com la retirada de cobertura naval a l’expedició a Mallorca, un fracàs provocat probablement pel temor a l’expansió territorial de la revolució), així com l’ofec al front d’Aragó i la pressió per retirar tropes vitals en la defensa d’un Madrid amb un valor més simbòlic que militar.

A banda d’una narració que fa, ara per ara, del llibre de Berger, una obra de referència, també és destacable uns extensos apèndixs on trobem dades molt interessants sobre noms propis i l’evolució de les diferents columnes al front. També és molt destacable el protagonisme que s’ofereix a unes milicianes que en els primers mesos de la guerra, abans que el masclisme carrincló de moltes organitzacions s’imposés, van tenir centenars, potser milers de dones armades al front. Com tot llibre d’història, una de les virtuts destacables és la lectura que es pot fer en el present.

 

Nota: Ressenya publicada a La Directa.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.