Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

8 de febrer de 2019
0 comentaris

Josep Maria Poblet: periodisme i acció

Notes de la presentació del llibre de Jaume Ferrer i Puig Josep Maria Poble: periodisme i acció. Un intel·lectual catalanista en el Monblanc d’entreguerres (1914-1936), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018, 315 pp.

Per iniciar la meva intervenció, m’agradaria començar per una anècdota personal. Devia córrer el 1986, quan tot just estudiava magisteri a l’Autònoma, i en una època en què la normalització lingüística era només una llei publicada al DOGC sense massa aplicació pràctica, als futurs mestres se’ns impartia una assignatura sota el títol “Coneixement de Catalunya”, que bàsicament servia perquè tinguéssim unes mínimes nocions de literatura, de geografia i d’història del nostre país que no havíem tingut l’oportunitat de cursar als nostres currículums d’EGB ni de la secundària, marcats pel Ministerio franquista i de la Transició. Pel que fa a la història, vaig tenir el privilegi de tenir de professor l’enyorat Jaume Botey, que ens va deixar fa pocs anys, i que ens va donar un dels millors consells que es pot donar a un ensenyant: compreu-vos un cotxe i recorregueu el país. Jo, que aleshores pràcticament no m’havia mogut de Barcelona, i tenia una gran ignorància sobre el que passava a un interior de Catalunya, aleshores una “terra incognita”, on els barcelonins projectaven inversemblants mites o tòpics, vaig seguir el consell i vaig descobrir que la millor manera de comprendre com funciona el món és entenent com funciona qualsevol poble, apreciant les diferències entre comarques i espolsant-me els prejudicis urbanites de sobre. No sé si això em va fer ser un millor mestre, el que sí estic segur és que em va permetre ser un millor alumne, amb l’extraordinària diversitat del país com a professor.

Ara bé, el professor Botey era conscient que sis mesos de nocions d’història de Catalunya no donaven per gaire. Tanmateix, com a treball ens va imposar que llegíssim i comentéssim un llibre que tingués a veure amb la història contemporània de Catalunya. Com que sóc millor alumne que professor, i també anava escurat, vaig córrer cap al Mercat de Sant Antoni a trobar algun llibre que em permetés seguir les instruccions d’aquell bon home. I vaig trobar una biografia sobre Josep Anselm Clavé –descatalogada i a preu simbòlic- publicada a principis de la dècada de 1970. L’autor era algú del qual no n’havia sentit a parlar mai: Josep Maria Poblet.

En un lector poc avesat aleshores a llegir assaig en català –llengua que havia començat a fer servir de manera regular feia mitja dotzena d’anys, i amb les escasses i no sempre encertades lectures obligatòries del BUP i el COU- em va semblar una mica estranya. Tenia un estil noucentista, amb un punt de romanticisme. Un ús del llenguatge força acurat, com si fessin una operació de salvament de la llengua a cada paràgraf. Aquest estil sovint l’he trobat en moltes altres lectures posteriors, com ara Manuel Cruells, Pere Quart, Avel·lí Artís Gener,… que tenien en comú pertànyer a una veritable “generació perduda”, marcada per la guerra, l’exili i el bandejament col·lectiu, primer, i l’oblit transicional, després.

Per això, considero que la biografia intel·lectual que en Jaume Ferrer ha fet sobre Josep Maria Poblet, un periodista i escriptor sobre el qual ho desconeixia pràcticament tot, és tot un encert. Les biografies són un gènere, a cavall entre el periodisme, la història i la literatura, i una bona biografia és una mena de microhistòria que permet comprendre millor les coordenades d’un espai i un temps.

El llibre que presentem avui, de fet, a banda de servir-nos per conèixer millor Josep Maria Poblet, el seu poble, el seu grup social, la seva xarxa de relacions, les fórmules de creació i difusió de discurs, també conté un seguit de derivades interessants. Poblet és un intel·lectual local que s’ubica a la perifèria del cànon, jo diria que de l’Star-System del moment. I no ho és necessàriament per absència de virtuts o actituds polítiques, d’altra banda força compartides per uns quants centeners de  personatges poc o mal coneguts a la Catalunya d’entreguerres, sinó, també com succeeix avui, per la seva ubicació en la perifèria de l’establishement cultural català, amb residència a Barcelona, i certa tendència als mandarinatges i les capelletes tan tradicionals del nostre país.

Ser un intel·lectual de comarques, en una vila petita, no és gens fàcil. I tanmateix, són gent com Josep Maria Poblet, que escriu en diaris locals, que fa cròniques culturals, que esdevé un agitador cultural, que fa servir la política per tractar de millorar les polítiques educatives de la seva comarca, els que permeten una vertebració de la cultura, de l’alta cultura, arreu del país. És cert que Barcelona és una gran capital cultural, una de les més rellevants d’Europa. Tanmateix, la cultura catalana, en la seva universalitat i modernitat no podria haver-se teixit sense l’acció i l’esforç generós de personatges com Poblet.

La segona derivada que m’ha inspirat la lectura del llibre de Jaume Ferrer és el paper del catalanisme com a eina de construcció nacional. És cert que molts dels passatges i detalls que el seu autor reprodueix em recorda molt a una obra que, llegida fa més de dues dècades, em va impactar: La cultura del catalanisme, de Joan Lluís Marfany, que fa una lectura àcida sobre el món del nacionalisme en la transició entre els segles XIX i XX. Tanmateix, els mateixos fets poden oferir diverses lectures. Si bé és cert que algunes actituds del catalanisme poden resultar de certa ingenuïtat, el mateix podria dir del coetani anarquisme, o republicanisme, o fins i tot lerrouxisme coetanis. Ja tremolo pensant què diran dels nostres gestos quotidians d’aquí cent anys. Tanmateix, aquesta passió per l’educació, la cultura, el civisme, o fins i tot la reinvenció del folklore, no deixen de representar una clara voluntat de posar cert ordre a un món caòtic i una realitat hostil: la de la coexistència amb un estat espanyol decadent i corrupte; la d’un capitalisme despietat que ha alterat profundament els antics equilibris, la de la incertesa política en una era que Karl Polanyi definia com a “la gran transformació”. Al cap i a la fi, la cultura del catalanisme és una versió nacionalitzada dels regeneracionismes europeus coetanis, un intent per dibuixar una realitat més amable.

M’ha resultat també especialment interessant les intervencions de Poblet al voltant de l’educació. Bàsicament perquè coincideix, gairebé a la manera d’una fotocòpia, amb els principis de l’Escola Racionalista de Ferrer i Guàrdia. De fet, la seva admiració pel pedagog d’Alella li va causar no pocs problemes i incomprensions, tal com queda recollit a la biografia. La idea de Ferrer, així com de l’educació republicana i llibertària consistia en un principi fàcil d’entendre: alta cultura amb l’aprenentatge d’un ofici útil per a la societat: igualtat d’oportunitats; una escola per a tothom, amb coeducació de gènere i de classes socials. Els anarquistes tenien molt clar que per arribar a la Revolució caldria passar per la cultura. Els republicans tenien clar que la ciutadania democràtica es construïa des de l’alta cultura. La mediocritat de la política dels quaranta anys em penso que té massa a veure amb l’abandó de la cultura com a eix constructor.

Una altra virtut innegable d’aquesta biografia política, i que aconsegueix fer de Josep Maria Poblet un personatge interessant és la seva condició fronterera. Poblet, com tants altres fills del seu temps, era un personatge fronterer. Des d’una classe menestral il·lustrada, es mou entre el republicanisme, el noucentisme i el catolicisme cultural. En realitat, i les referències i extractes dels seus articles així ens ho recorda, Poblet no havia fet evolucions personals massa radicals, sinó que era el país, en funció de les seves circumstàncies històriques les que empenyen a sectors socials envers nous espais. La conversió al republicanisme, després de la fallida de la Lliga, massa lligada a la monarquia, resulta un exemple molt clar. I els textos de Poblet, així com la seva correspondència o decisions personals també ens serveixen molt per interpretar amb major detall què passa pel cap pels seus coetanis quan la repressió de la dictadura, o les inconsistències del catalanisme conservador forcen respostes improvisades a homes i dones normals i corrents, o compromeses en grau variable amb el món públic i polític.

Per a algú de ciutat com jo, que per cert, també ha acabat fent de mestre en viles d’una dimensió similar  a la del Montblanc d’entreguerres, també resulta fascinant el retaule de la vida culturals, econòmica i política que descriu l’autor de la biografia, amb la seva lògica peculiar, que sovint costa d’entendre a un foraster. En aquest sentit, el llibre té aquest component d’història local, que, desenganyem-nos, és en realitat història global. Sovint els historiadors que dominen el cànon cultural han tendit a menystenir la història local com a una mena d’activitat de segona divisió. I tanmateix, a mesura que un historiador acumula anys i lectures, va descobrint a poc a poc que les grans històries i els grans historiadors cometen errades estructurals greus, perquè precisament menyspreen allò que s’esdevé en petits microcosmos molt definitori de cada societat. En realitat, no existeix la història local, perquè tota història és universal, tot i que ubicada en unes coordenades concretes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!