La flexiseguretat com a política laboral

Montse Solé Truyols, La flexiseguretat com a política laboral, Fundació Josep Irla, Barcelona, 2018, 124 pp.

Les polítiques laborals de la Unió Europea des de Maastricht ençà es caracteritzen per una retòrica de modernitat i una pràctica de regressió. La burocràcia de Brussel·les és capaç de generar grans informes amb recomanacions, que en el fons, representen una eina de pressió sobre els estats a fi que se sotmetin a una determinada ortodòxia econòmica: la de l’ordoliberalisme germànic: una combinació de neoliberalisme amb ordre social estricte controlat per una autoritat externa i amb un punt inquisitorial.

La Fundació Josep Irla, el laboratori de pensament adscrit a Esquerra Republicana de Catalunya, a banda de la seva magnífica revista Eines, edita un conjunt de llibres de reflexió sobre temes d’actualitat política i econòmica que permeten fer-nos un mapa mental sobre els diferents conflictes i coordenades de l’actualitat. El darrer, La flexiseguretat com a política liberal, de Montse Solé Truyols precisament analitzen una de les paraules màgiques que fa servir la Comissió Europea com a remei modern per a tots els mals “flexiseguretat”, que a la pràctica representa una degradació dels mercats laborals.

Ara bé, l’interessant del llibre és una primera part on s’analitza  comparativament l’aplicació d’aquestes polítiques a Finlàndia, Dinamarca, Holanda i Noruega (que no forma part de la UE, encara que també acaba influenciada per aquestes idees). L’autora comença per un fet obvi (i que tanmateix, no ho és tant ni per a científics socials ni per a tècnics polítics): l’univers laboral de cada país és el fruit de condicions contextuals concretes, de factors no sempre controlables, de tradicions, història, rigor democràtic i correlació de forces entre empresaris i treballadors. Les societats nòrdiques, malgrat les seves singuraritats estatals, es caracteritzen precisament per una gran influència dels sindicats (en base a una afiliació massiva), una consistència democràtica, i certa capacitat d’arribar a acords entre els agents socials, fet que confereix una confiança mútua que pot acabar en pactes més o menys útils. És així com la flexiseguretat (terme popularitzat a partir de les experiències de reforma laboral a Dinamarca), més o menys es pot llegir com una flexibilitat laboral a canvi de seguretat (pel que fa a la possibilitat de no empobrir-se).

Ara bé, l’autora, que demostra un bon coneixement no només del seu camp de coneixement, sinó de sociologia i història, veu que, a la pràctica, malgrat que les societats analitzades posseeixen una qualitat democràtica i de les institucions envejable, a la pràctica posa en evidència que aquestes polítiques es tradueixen en una degradació, lenta encara que constant, de les condicions laborals dels treballadors (i sobretot de les treballadores, atès que la flexiseguretat afecta discriminatòriament les dones i degrada bona part dels progressos de les darreres dècades). Aquesta erosió lenta i constant, especialment arran de la crisi de 2007-2008 (i de la recuperació empresarial a costa de la regressió social) explica precisament l’auge de les opcions pròximes al feixisme a Dinamarca, Suècia, Holanda o Finlàndia. Les opcions econòmiques impulsades per Maastricht acaben afectant negativament a la democràcia, i aquesta és una evidència que hauria d’ésser acceptada pel món polític i intel·lectual.

Una de les coses que m’agraden d’aquest llibre és l’honestedat de la seva autora, que veu en l’opció de la flexiseguretat a Catalunya com a una potencial catàstrofe. Amb uns sindicats febles, un empresariat sense tradició democràtica, unes institucions degradades i  sense un full de ruta estratègic, polítiques com aquestes aprofundirien la part negativa del nostre desenvolupament econòmic: unes desigualtats intolerables, una degradació encara més profunda del poder adquisitiu i una absoluta manca d’incentius de les empreses a innovar (perquè les facilitats per a l’explotació laboral les han convertit en addictes a aprofitar-se del treball barat). 

Malgrat que aquesta mena d’estudis es fan per guiar l’acció política de tècnics i polítics professionals, no sempre se’ls acaben de mirar. Farien bé, com a mínim, de mirar-se en detall uns gràfics molt significatius. Per ser com Escandinàvia, primer hem de repartir com els escandinaus. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.