Masclisme “sol y sombra”

L’eclosió feminista actual té molts aspectes criticables. En opinió personal, abusa de cert victimisme i folklore, i no sempre sap trobar les imprescindibles aliances per convertir la justícia de les seves reivindicacions en hegemonia. Ara bé, l’eclosió feminista actual També té a veure amb un factor més que preocupant, que és la degradació de l’estatus de les dones pel que fa a aspectes laborals, inseguretat econòmica i qüestionament profund de les llibertats personals assolides a còpia d’esforç i heroïcitat. En bona mesura, la violència exercida contra moltes dones té força a veure amb un sentit de represàlia vers l’oprimit que qüestiona l’opressor.

Més enllà d’unes estadístiques sobre violència que són difícils d’escatir, o d’uns episodis tràgics que solen mobilitzar -puntualment- la solidaritat social, hi ha una constatació terrible. En els darrers anys, els nivells de desigualtat, a tots els nivells, s’ha estès arreu d’occident. Aquesta setmana em llegia un interessant informe d’anàlisi laboral sobre l’evolució de les societats nòrdiques en la darrera dècada (La flexiseguretat com a política laboral, Montse Solé Truyols, 2018) en què es posava de relleu que la Crisi ha generat, fonamentalment, majors índexs de desigualtat, així com una erosió, lenta i profunda, de l’estatus femení en l’espai laboral. Tanmateix, tota desigualtat és transversal, i la degradació de sectors cada vegada més creixent, i sobretot, la pèrdua de seguretat en el treball, i per tant, en la pròpia existencia, crec que és al fons d’aquesta deriva que els tímids anomenen populista i que jo m’atreveixo a qualificar de reaccionària.

I és aquí quan trobem a Vox. O a Bolsonaro. O a Toni Cantó. O al Front Nacional. O als diversos moviments nacionalistes estatals a Polònia o Hongria. O a l’UKIP. O a Trump. O a tants d’altres espais similars… En la versió hispànica, es combina el pitjor del masclisme global amb el pitjor de les variants locals. Ens trobem amb un masclisme de “sol y sombra” aquest còctel garrulo vinculat a una versió, diríem caricaturesca, de la sociabilitat masculina en manada, de bar Pepe, apostes, futbol, toros i altres aspectes que, més que d’una altra època, podríem inferir que d’una altra era geològica. És un masclisme sovint condescendent, que recorda molt a un dels seus gurús, aquest periodista de La Vanguardia que es dedica a opinar de les dones, així, en genèric, com si totes poguessin ésser reduïdes a una categoria zoològica, que banalitza les relacions interpersonals des de la irrefrenable tendència a convertir anècdotes en categories.

En realitat, bona part d’aquest nou masclisme (re)emergent no representa el meu gènere. Com en el món femení, la psicologia masculina no pot reduir-se a una actitud o una mirada determinada (determinat feminisme també resulta carregosament determinista). Els de VOX no representen els homes, sinó un tipus determinat de senyors que podrien identificar-se amb els típics bullys acomplexats, carn de fracàs escolar, ressentits amb el món a partir de les seves carències emocionals i intel·lectuals. Per això porten en el mateix paquet l’odi a les dones, en general, com l’odi a la cultura, en genèric.

No, jo no sóc cap feminista. El percentatge d’estupidesa, afortunadament, està molt ben repartit per sexe, edat, nacionalitat, classe social o ideologia. Sovint són les circumstàncies personals les que ens porten a defensar una o una altra causa (o totes o cap alhora). Tanmateix, és de justícia desacreditar determinades actituds que, evidentment, no ens representen.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *