Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

31 de gener de 2019
1 comentari

Masclisme “sol y sombra”

L’eclosió feminista actual té molts aspectes criticables. En opinió personal, abusa de cert victimisme i folklore, i no sempre sap trobar les imprescindibles aliances per convertir la justícia de les seves reivindicacions en hegemonia. Ara bé, l’eclosió feminista actual També té a veure amb un factor més que preocupant, que és la degradació de l’estatus de les dones pel que fa a aspectes laborals, inseguretat econòmica i qüestionament profund de les llibertats personals assolides a còpia d’esforç i heroïcitat. En bona mesura, la violència exercida contra moltes dones té força a veure amb un sentit de represàlia vers l’oprimit que qüestiona l’opressor.

Més enllà d’unes estadístiques sobre violència que són difícils d’escatir, o d’uns episodis tràgics que solen mobilitzar -puntualment- la solidaritat social, hi ha una constatació terrible. En els darrers anys, els nivells de desigualtat, a tots els nivells, s’ha estès arreu d’occident. Aquesta setmana em llegia un interessant informe d’anàlisi laboral sobre l’evolució de les societats nòrdiques en la darrera dècada (La flexiseguretat com a política laboral, Montse Solé Truyols, 2018) en què es posava de relleu que la Crisi ha generat, fonamentalment, majors índexs de desigualtat, així com una erosió, lenta i profunda, de l’estatus femení en l’espai laboral. Tanmateix, tota desigualtat és transversal, i la degradació de sectors cada vegada més creixent, i sobretot, la pèrdua de seguretat en el treball, i per tant, en la pròpia existencia, crec que és al fons d’aquesta deriva que els tímids anomenen populista i que jo m’atreveixo a qualificar de reaccionària.

I és aquí quan trobem a Vox. O a Bolsonaro. O a Toni Cantó. O al Front Nacional. O als diversos moviments nacionalistes estatals a Polònia o Hongria. O a l’UKIP. O a Trump. O a tants d’altres espais similars… En la versió hispànica, es combina el pitjor del masclisme global amb el pitjor de les variants locals. Ens trobem amb un masclisme de “sol y sombra” aquest còctel garrulo vinculat a una versió, diríem caricaturesca, de la sociabilitat masculina en manada, de bar Pepe, apostes, futbol, toros i altres aspectes que, més que d’una altra època, podríem inferir que d’una altra era geològica. És un masclisme sovint condescendent, que recorda molt a un dels seus gurús, aquest periodista de La Vanguardia que es dedica a opinar de les dones, així, en genèric, com si totes poguessin ésser reduïdes a una categoria zoològica, que banalitza les relacions interpersonals des de la irrefrenable tendència a convertir anècdotes en categories.

En realitat, bona part d’aquest nou masclisme (re)emergent no representa el meu gènere. Com en el món femení, la psicologia masculina no pot reduir-se a una actitud o una mirada determinada (determinat feminisme també resulta carregosament determinista). Els de VOX no representen els homes, sinó un tipus determinat de senyors que podrien identificar-se amb els típics bullys acomplexats, carn de fracàs escolar, ressentits amb el món a partir de les seves carències emocionals i intel·lectuals. Per això porten en el mateix paquet l’odi a les dones, en general, com l’odi a la cultura, en genèric.

No, jo no sóc cap feminista. El percentatge d’estupidesa, afortunadament, està molt ben repartit per sexe, edat, nacionalitat, classe social o ideologia. Sovint són les circumstàncies personals les que ens porten a defensar una o una altra causa (o totes o cap alhora). Tanmateix, és de justícia desacreditar determinades actituds que, evidentment, no ens representen.

  1. Si la cultura espanyola s’extingís dubto molt que la humanitat la trobés a faltar. La seva aportació al desenvolupament humà és inferior a 0.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!