Intel·lectuals espanyols: un oxímoron?

Una de les anècdotes que més em van impactar mentre feia la meva tasca d’historiador, em va passar mentre investigava sobre la principal  i més prestigiosa editorial de l’exili espanyol, Ruedo Ibérico. José Martínez Guerricabeitia, director i impulsor d’aquest projecte en el París de principis de la dècada de 1960, havia confessat que una de les principals motivacions a l’hora de tirar endavant la capçalera, era publicar aquells manuscrits que devien estar als calaixos de molts autors i que la censura i la repressió del franquisme impedien que poguessin sortir a la llum.  Tanmateix, l’heroic editor es va portar la desagradable sorpresa que els calaixos eren ben buits. El que quedava de la intel·lectualitat espanyola era a l’exili –com succeïa amb el mateix Martínez-, a la presó o a les cunetes. Espanya era un erm intel·lectual, i el franquisme va reforçar la misèria cultural a consciència, amb efectes perdurables en l’actualitat.

Martínez, malgrat tot era un valencià entusiasta, i malgrat tot, va ser capaç d’aplegar una bona colla de joves estudiants que sovint estudiaven a París –com ara Manuel Castells, Joan Martínez Alier, Pasqual Maragall o tants d’altres- i amb tot això va ser capaç d’omplir planes de la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico amb una bona mostra del millor pensament i reflexió, que únicament l’ambient de llibertat que es respirava fora d’Espanya permetia oferir. Tanmateix, a partir del moment en què el franquisme s’esvaïa i els aires de la Transició semblaven instal·lar-se en una atmosfera encara massa tèrbola, Martínez també explica amb claredat com un d’aquells joves amb esperit de comissari polític, Joaquín Leguina, va plantejar que l’elenc de la revista es passés en massa a un nou PSOE que requeria de quadres i pensadors. I, de fet, bona part dels qui van acceptar la invitació, van assolir brillants carreres, amb portes obertes per publicar a El País i les seves editorials o obtenció dels avantatges d’ésser protegits pel poder. Altres, per contra, o bé van haver de buscar-se la vida a fora, o van veure boicotejades les seves carreres professionals a la manera d’un maccarthisme Cañí. És el cas, per exemple de Joan Martínez Alier, una de les personalitats intel·lectuals més interessants a nivell europeu, i més conegut a Mèxic que a Espanya o Catalunya.

Aquests casos serveixen per il·lustrar com funciona l’stablishement cultural espanyol. Un espai reclòs, protegit per la política i les institucions de l’estat, que premia la figura de l’intel·lectual orgànic, aquell que actua com a propagandista del poder real i balla al compàs que li marca l’estat profund i els remenadors de cireres –la llotja del Bernabéu-, i que experimenta una projecció pública gràcies a determinats òrgans (El País dels anys noranta podria ser el màxim exponent). Són absorbits pel sistema acadèmic, convidats a conferenciar a les millors universitats, publicats per les millors editorials amb llibres que es poden trobar fins a la llibreria del Corte Inglés, i guardonats expressament en un sistema de premis massa contaminat per les influències en un sistema endogàmic, probablement més que en l’esquifit sistema cultural català. En bona mesura, són creats pel règim, i alhora creadors del relat que el legitima. Tanmateix, si ens aturem a analitzar autors com Fernando Sabater, el mateix Leguina, Arturo Pérez Reverte o tants altres noms, no trobem gran cosa més que obvietats literaturitzades, exaltació de llocs comuns, absència de crítica social o de qüestionament del poder (i, oh!, la intel·lectualitat havia de servir a occident per a això), i a adonar-nos que no actuen com a crítics del sistema, sinó com a validadors de profundes injustícies.

En el fons, i com ja passava amb la generació del 98, els pensadors oficials del sistema intel·lectual espanyol no deixa de ser l’enèsima reproducció dels arbitristes dels segles XVII i XVIII, simples ideòlegs dòcils que proposen solucions perquè el poder de l’estat, i del monarca, facin d’Espanya un estat més eficaç per a major glòria de l’imperi. En altres paraules, els calaixos amb manuscrits interessants, tal com es lamentava Martínez Guerricabeitia, mig segle després, continuen buits.

És cert que molts hem despertat d’aquest miratge amb els silencis còmplices derivats de l’1 d’Octubre. Tanmateix, tampoc no se’ls sentia gaire quan el Partit Popular va engegar aquelles polítiques tòxiques d’eliminació de la llibertat d’expressió, ni aixecaven la veu quan a diari es produïen centenars de desnonaments, ni quan l’agost de 2011 es va produir el cop d’estat financer de la reforma exprés de l’article 135, ni quan els joves d’Altsasu van ser condemnats per terrorisme en una baralla de bar,… i podríem continuar.

Que la intel·lectualitat espanyola sigui covarda no vol dir que sigui tonta. Aquells que s’han sortit del camí traçat, i de les indicacions dels Leguina de torn s’han trobat amb la freda intempèrie, expulsats del paradís. Suso de Toro és el més paradigmàtic, amb un boicot descarat als seus llibres, que són tan bons o més que els que publicava fa dècada i mitja. O Ramon Cotarelo, que sí serviria per entendre què és un intel·lectual clàssic, una veu crítica en contra d’un ordre discutible, el qual, per dir-ho en termes suaus, s’ha exiliat a Catalunya, on l’ambient intel·lectual, sense tirar coets, és molt més respirable. Anar a la contra suposa ésser invisibilitzat en el millor dels casos, i en el pitjor, simplement assetjat o perseguit. Tècnicament, es tracta d’allò que es diu “dissident”.

De fet, la majoria de la intel·lectualitat catalana som una colla de dissidents, potser mal avinguts. Tret dels qui viuen a sou dels Godó, és més probable que als Països Catalans hi hagi més jugadors de bàsquet professional que escriptors que visquin de la seva ploma. No fa gaires anys l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana publicava un estudi desolador, on es posava de relleu tot allò que sabíem; que només una ínfima minoria podia dedicar-se professionalment a escriure. La majoria entenem la nostra responsabilitat intel·lectual com a una activitat complementària, en bona part dels casos, a fons perdut. I tot plegat, sense una projecció suficient. Ras i curt, com que fem nosa al sistema, subtilment som silenciats, com ha passat amb els dissidents de tota la vida, en un país dissident.

Ara bé, almenys la idea de no dependre de ningú, de no haver rebut les propostes deshonestes dels Leguina de torn, permet certa capacitat de discrepar de l’ordre vigent. Per contra, aquells que han viscut de llogar la seva ànima al poder, és normal que sotscriguin aquesta mena de manifestos contra la condició nacional de Catalunya, negant l’existència de presos polítics i comportant-se d’una manera tan submisa que recorda al vergonyant capteniment de les associacions d’escriptors txecoslovacs quan denunciaven i insultaven als signants de la carta 77 o als soviètics que acceptaven sense recances la doctrina Jdànov. La seva incapacitat de qüestionar-se l’odre del qual es beneficien invalida el seu paper, i probablement diu ben poc de la qualitat de la seva obra. Al cap i a la fi, com el mateix Pérez-Reverte, la majoria acaben essent, això, novel·listes dels llibres que es poden trobar a El Corte Inglés, escrivents ocurrents sense decència ni, en termes generals, massa qualitat, apèndix del braç incorrupte del franquisme, pensadors patètics que avalen la violència dels forts contra els febles, col·laboracionistes amb la ignomínia d’un règim al qual, com deia Joan Martínez Alier en un dels seus brillants articles dels anys setanta, “no es van oposar massa”.

La seva diatriba contra el procés d’autodeterminació de Catalunya, la seva insensibilitat contra els presos polítics, i per contra, els seus silencis contra el blanquejament de la ultradreta (via andalusa), o la preocupant pèrdua de drets fonamentals, com el d’expressió, reunió, a l’habitatge o al treball digne) diu molt d’ells. De la seva qualitat moral, i també, de la literària.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.