Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

27 de desembre de 2018
2 comentaris

Contra el mite de la Catalunya pacífica

En els darrers anys s’ha instal·lat una creença, que per molt ben intencionada que sigui, resulta falsa i és perillosa: la de la Catalunya pacífica. Segons aquesta, la catalana seria una societat sempre pacífica que tractaria de resoldre els seus conflictes mitjançant la lluita no violenta, imbuïts dels mètodes de la lluita contra la segregació o per la independència de l’Índia.

Anem a pams. Aquest mite, extraordinàriament recent, es forja a partir de finals de la dècada de 1950 i es difon interessadament durant una Transició que no va tenir res de pacífica (estan documentats almenys 714 assassinats amb motivacions polítiques, deu vegades més que la guerra d’independència eslovena). Vinculada al catalanisme conservador, formulada en bona mesura per l’entorn opusdeista de Vicens Vives (artífex, d’altra banda, del mite del pactisme), aquest discurs  tenia com a intenció demanar una cadira en el gran banquet de la corrupció franquista, així com rebaixar la repressió sistemàtica contra el país, i durant la Transició, cercar una mena de reedició de la Mancomunitat. Probablement la irracional, i no massa intel·ligent actuació d’ETA va servir per vacunar bona part de la societat catalana sobre els perills de la violència política, capaç de fagocitar i desestructurar una societat.

Tanmateix, tot és mentida. Mal que pesi al benpensanisme d’entitats com Òmnium o ANC, la catalana té una de les històries més violentes d’Europa. No només va una societat en guerra intermitent entre els segles XV i XVIII, a còpia de bandolerisme, guerres civil i resistència contra francesos i espanyols, en una societat on tothom anava armat i causava enorme terror entre els propagandistes de les corts europees, sinó que la cosa va continuar en la contemporaneïtat. No està de més recordar que Engels reconeixia que Barcelona era la ciutat que més quilòmetres de barricades havia aixecat al llarg del XIX. Les guerrilles carlines i llibertàries no deixaven viure a unes institucions de l’Estat que van mantenir més temps estats d’excepció que de normalitat, on les revolucions eren constants, i on era habitual anar armat. Barcelona era la Rosa de Foc, indòmita, amb vaguistes, revolucionaris i pistolers. L’any vinent, se celebrarà el centenari de la Vaga de la Canadenca, l’èxit de la qual va generar una guerra bruta, on l’aliança entre burgesia catalana i monarquia corrupta va implicar al voltant de 500 morts entre sindicalistes, patrons i policies. La insubmissió, els atemptats, les barricades i les mobilitzacions constants són una tradició catalana tan arrelada com el Tió o els Castells. L’insurreccionalisme era l’aposta de bona part de les classes treballadores durant les dècades següents, especialment durant la República, i el cop d’estat va ser possible aturar-lo gràcies a les barricades i els trets de les escasses armes dels llibertaris organitzats. La violència revolucionària, la capacitat d’organitzar ràpidament i amb el sabotatge de l’Estat, unes milícies antifeixistes militarment més eficaces del que la historiografia oficial li ha concedit, demostra que, de pacifisme, ben poca cosa. I la cosa va continuar amb el franquisme, on gent com Quico Sabaté, Josep Lluís Faceries, Ramon Vila, i tants altres que, després de combatre la Gestapo i la Wehrmatch amb la resistència francesa, van continuar la lluita antifranquista contra la Brigada Político-Social i la Guàrdia Civil. Fins i tot durant la dècada dels setanta, recordo haver sentit els trets de l’atracament que Puig Antich i el MIL van fer en un banc a cent metres de casa.

Per tant, la Catalunya pacífica és més un desig que una veritat històrica, una mena de projecte post-Vicens Vives, que com a bon historiador, resultava extraordinàriament cínic en els seus projectes polítics. Com a tot bon mite, el pacifisme d’Òmnium o l’ANC , s’alimenten d’altres mites com el de Gandhi o el de la lluita contra la segregació als Estats Units. I si Gandhi es va plantar més d’una vegada a fer vagues de fam, era perquè estava fins al capdamunt de la violència, amb milions de morts, que causaven els propis independentistes, especialment contra els col·laboracionistes, perquè la independència de l’Índia va ser tot un bany de sang a l’inici i al final. O l’assassinat de Martin Luther King, l’abril de 1968, va causar una onada de vagues, incendis, protestes i incidents violents que van causar prop de cinquanta morts en una setmana.

Amb tot això, espero que ningú interpreti que desitjo o avalo la violència, ans al contrari. Tanmateix, això de portar lliris a la mà, i tenir uns discursos victimistes no va enlloc, i resulta d’una esterilitat absoluta respecte a un Estat que és l’enèsima mutació del residu del feixisme a Europa. Una monarquia imposada per algú que anava del bracet de Hitler i Mussolini (i que per això, sempre ha posat tant d’interès a protegir nazis fugitius, a banda de permetre i fomentar la seva propaganda). El problema és que no és gens moral enganyar la gent. El pacifisme fins a l’extrem no va enlloc. Cal recordar que l’objectiu és fer una República, com a fórmula de combat a un feixisme que té controlat l’Estat espanyol (i la mentalitat col·lectiva d’una bona part d’espanyols). I que cremar contenidors, fer pintades, o exercir el dret a la legítima defensa, o comportar-se com els armilles grogues dels nostres veïns del nord, no és violència, sinó protesta. Que per a assolir uns objectius justos, són vàlids moralment mitjans que comportin fermesa i determinació, flexibilitat de plantejaments, i una certa capacitat de resistència i de plantar cara davant la injustícia. Que el més raonable per resoldre el problema; una negociació, només serà possible a partir de la por a una revolució que s’escampi com un incendi incontrolable, també a la seva pròpia rereguarda. A la sensació que han perdut el control i que ningú no obeeix les seves ordres. Normalment, els policies canvien de bàndol quan pensen que ja no hi ha res a fer, perquè no són capaços d’imposar-se. Al cap i a la fi, hem de ser-ne ben conscients quins són els adversaris: tipus amb esvàstiques, com els que assalten algunes ciutats diverses vegades, i que es creixen si no troben resposta; una monarquia amarada de culte al franquisme, una judicatura encegada per l’odi a allò català, una classe política irresponsable, i bona part d’una població guiada pels prejudicis. Hem de ser conscients que no hauríem d’interpretar el nostre temps com a una protesta, sinó com a una revolució.

Davant d’això, s’han d’acabar els lliris. Si de cas, el pacifisme i l’objecció haurien de sortir precisament de l’altra banda.

 

Nota: article publicat a la Revista Mirall

 

  1. Les atrocitats de la primera meitat del segle XX forçaren l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans, declaració aprovada —per cert— el mateix any de la mort de Gandhi, el 1948. Així, actualment podem observar una determinada retroalimentació: si la Declaració de l’ONU representa el “què”, el polític indi i tota la política en general ens parlen del “com”. El sentit de la política —o de la civilització— ens situa, doncs, en societats a on el què i el com es relliguen. Per tant, cal apamar més que ara fa un segle l’ús de la protesta i la revolució com a mitjans polítics.

    Tot i així, si ens situem al present (un any després del trá-trá del govern independentista) puc estar d’acord en el risc d’ensucrar el pacifisme. Però potser no ho estaríem en d’altres, com ara, la mesura de forces. Si tinguéssim líders forts en un sindicalisme fort i la Generalitat estés ideològicament centrada respecte la seva societat, és a dir, que fos d’esquerres, penso que llavors podríem fer comparacions històriques més “fluïdes” amb la revolució actual i l’independentisme es podria expressar en percentatges majors.

  2. Tot això que dius de la història de Catalunya és cert. Però de Gandhi (i la seva influència en Martin Luther King, en Xirinacs, els insubmissos des del 1973, i en el moviment independentista actual politicament no-violent) hi ha molt més a dir. No l’encertes. Els catalans ara hem aprés dels gandhians. De Gandhi pots llegir la biografia de Ramachandra Guha publicada fa tres mesos, “Gandhi: the years that changed the world 1914-48”, 1129 pags., aquest és el segon volum, el primer volum es “Gandhi before India”, explica els anys de Gandhi a Sudáfrica, on va inventar les satyagrahas per fer front de manera no-violenta a la violència de l’estat (com el Primer d’Octubre aquí).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!