21-D: “Salid y disfrutad!”

Ho va dir un dels grans filòsofs catalans del segle XXI: Johann Cruyff. El context, una final de Champions: Salid y disfrutad!. Algú que, simplement, va tractar molt enraonadament de poder sortir de certa maledicció històrica i que va revertir un estat anímic fonamentat en el temor. El discurs positiu de l’holandès genial va saber motivar un conjunt de jugadors, i el que és més important, d’un públic amb tendències bipolars, per tal d’assolir un esperit guanyador, i el que és més important, amb confiança amb les pròpies possibilitats.

Probablement no hem valorat, encara prou, l’impacte de Cruyff en la psicologia col·lectiva del país. En bona mesura, mentre era entrenador del Barça, i posteriorment, va ser un dels grans inspiradors d’un canvi de mentalitat col·lectiu. Entendre a sobreposar-se a les dificultats, a anar per la vida sense complexos. I, certament, a partir del moment en què el règim espanyol s’anava degradant, l’actitud de reivindicar una pròpia identitat, com totes, dinàmica i canviant, el país s’ha anat sentint segur del seu passat i present. I només així, és quan hom pot anar construint, al ritme que sigui, un futur amb un mínim d’optimisme. La manera com ens hem anat mobilitzant, el canvi en la manera d’entendre i confiar en nosaltres mateixos, també té aquest component de mentalitat col·lectiva. Mai no agrairem prou el que l’holandès genial va fer per tots nosaltres.

És obvi que aquest divendres el país està convocat a fer coses. A tractar de reivindicar la pròpia dignitat en un context difícil. També és cert que estem essent sotmesos a proves molt difícils. La nostra presa de consciència sobre la nostra veritable naturalesa, cada vegada més despullada dels complexos i de la moral de la derrota acumulada durant dècades i segles, ha empès l’Espanya imperial a mostrar la seva cara més monstruosa. Una deliberada política de manipulació mediàtica, ira, prejudicis atàvics i por s’ha desfermat com a acte d’afirmació nacional espanyola, d’un estat que, a causa de la seva creixent inseguretat, ha tret les rojigualdas i el franquisme de l’armari. Tenim a totes les clavegueres sobre les quals se sustenta l’estat treballant a un ritme frenètic. I això demostra que estan preocupats. Malgrat que Catalunya és cada vegada més postnacional –menys catalana, entesa a la manera dels nacionalismes clàssics- i més multicultural, això, paradoxalment la fa menys espanyola. De fet, el país ha canviat radicalment la seva sempiterna aspiració a construir una Espanya diferent, i per fi, ha entès que ha d’establir d’establir el seu lloc al món sense ingerències ni intermediaris. La mentalitat col·lectiva ha entès que per ser al món, o a Europa, ja no li cal un estat que, a partir de la involució antidemocràtica, ha hipotecat la seva credibilitat democràtica per damunt les seves possibilitats.

Aquests dies s’ha parlat de paranys, de preparació d’una exhaustiva repressió, d’organitzar i orquestrar una violència, que tots sabem en quin sentit s’aplicarà. S’ha tractat de generar un ambient de por en base a una àmplia desestabilització típica del que practiquen les dictadures. Això, en bona mesura, no és altra cosa que l’exhibició de gran feblesa, o altrament, una conducció de la conducta irracional, guiada per les vísceres, i per tant amb un resultat difícil de preveure, encara que, des de la lògica espanyola, amb un punt d’esterilitat dramàtica. Espanya s’està fent mal a sí mateixa. Entre grans banderes i recurs a les essències més ràncies i arnades, s’autolesiona dia rere dia. Malgrat la gran pressió, malgrat la molta preocupació que aquests moviments estan generant entre un independentisme que està fent un procés d’adaptació a aquesta situació de dictadura i repressió generalitzada, que està canviant els lliris per altres estratègies encara per definir, és més que dubtós que l’estat se’n surti. Almenys a mig o llarg termini.

No tinc ni idea què passarà divendres. Crec que, més o menys, tothom és conscient que es poden presentar diversos escenaris, alguns dels quals indesitjables. Ara bé, malgrat el temor, la prudència, o, perquè no dir-ho, cert ressentiment envers un estat –i una nació- amb la qual hem conviscut raonablement en les darreres dècades, no veig al meu entorn ganes de quedar-se a casa, ni de resignar-se. Ans al contrari, veig que hi ha ganes de sortir al carrer. Servidor de vostès, també hi serà, sense ànsia de protagonisme ni de destacar, ni de fer coses glorioses o ridícules, sense càlcul ni irracionalitat, ordenadament, sense renunciar a la improvisació. Sortir al carrer, sense por ni recances i com diria el nostre pare de la pàtria, el savi Johann, gaudir del moment.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.