On haurien d’anar a parar els diners per a l’educació?

Més enllà de tota retòrica, la política es fa amb els pressupostos. És aquí on les idees esdevenen principis vagament morals que se les enduu el vent, o si acaben tenint una traducció pràctica. Quan van fer el decret d’inclusió sense una memòria econòmica ambiciosa, quedava clar que ni els responsables hi creien. Quan l’execució pressupostària indica que la inversió per alumne a l’escola pública queia durant l’època de les retallades, mentre que es mantenia la de la concertada, quedava ben clar que per als nostres responsables polítics, no tots els infants i joves són iguals. La manera com es gasten els diners és la constatació pràctica del que s’amaga rere discursos políticament correctes.

Tot indica que hi haurà més diners per a l’educació. Entre diverses especulacions, hi hagi o no llei de pressupostos, es parla que dels ingressos de què disposarà la Generalitat, per raó del creixement econòmic, hi haurà al voltant de 1.600 M€, dels quals, una quarta part se’ls emportaria Ensenyament. Ara bé, des d’alguns lobis ja s’estava tractant d’assignar-los creant una mena de concurs d’idees. Sembla que la prioritat tindria a veure amb la gratuïtat del 0-3 i dels estudis postobligatoris. Ara bé, si examinem amb lupa la lletra petita, al darrere d’aquests lloables -i compartits- objectius, hi veiem algú, no precisament àngels, que serien realment qui se’n beneficiaria, i molt. Mal que ens pesi, quan es va decidir crear una xarxa de primera etapa d’infantil, es va optar per traspassar la responsabilitat a uns ajuntaments que, majoritàriament, van externalitzar el servei i ens trobem amb llars d’infants gestionades per empreses privades que es lucren gràcies a diners públics. La gratuïtat als post-obligatoris implica que empreses dedicades a l’educació puguin rebre els diners públics, això sí, sense haver de renunciar a les quotes “voluntàries” que tradicionalment han servit per ampliar beneficis i excloure determinats sectors socials. En altres paraules, aquesta aposta que ja ha rebut comentaris elogiosos per part del Departament, indica que els diners de tothom acabin en mans d’uns pocs.

Digues de quina manera administres els diners i et diré quina política fas.

Si ha tingut alguna virtut la vaga del 29 de novembre i les mobilitzacions del sector sanitari i administratiu -a banda dels estudiants- ha estat per visibilitzar que amb més diners es poden fer coses que repercuteixen beneficiosament en el conjunt de la societat. Que els metges es manifestin per tenir més temps per pacient, els beneficia a tots dos. Que mestres i professors lluitem per reduir l’hora lectiva, reduir ràtios, recursos per la inclusió, desdoblaments, a banda de lluitar per una educació de més qualitat, constitueixen un imperatiu moral. Tothom sap que les nostres reivindicacions laborals van en la direcció de millorar la qualitat educativa, tenir més temps per als nostres alumnes i les seves famílies.

Poques hores després, el Conseller Bargalló va fer unes declaracions en què es plantejava reimposar la sisena hora. Aquest és un altre perill, que els diners públics vagin a parar a una mesura fracassada, que segons totes les avaluacions que se li van fer van implicar pitjors resultats educatius, major conflictivitat, degradació de la convivència escolar, problemes logístics i una oposició frontal, almenys, del 84% del professorat de primària. Aquestes idees verbalitzades pel Conseller són més que preocupants perquè cal recordar que aquella mesura polèmica va costar 500 M € ( i que amb els recursos malbaratats hauria donat per desdoblar la totalitat de les matèries instrumentals a primària), que responia a una clara voluntat d’establir polítiques clientelars i populistes.  Per contra, reduir l’hora lectiva que es va imposar amb les retallades, més la reducció de ràtios implica només una desena part (50 M €), ampliar tots els contractes de terç de jornada a una de mitja representen 10 M€, i així podríem seguir.

Com dèiem al principi: digues de quina manera administres els diners i et diré quina política fas. Finançar negocis privats (com volen alguns) o comprar electorats (via populismes) és una manera de transmetre que, en realitat, l’educació o la justícia social, no importa. I francament, de l’esquerra s’esperen coses millors.

 

Nota: Article publicat al Suplement L'Aula, del Diari de Girona
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *