L’amor liberalitzat

En els darrers temps, en el moviment feminista i entre ambients socialment compromesos s’està produint una crítica profunda al model d’amor romàntic. Es considera, no sense certes dosis de veritat, que aquest mite, que apareix reiteradament en la literatura, el cinema i la cultura popular, és el responsable d’elevats graus de patiment dels individus. Ara bé, el principal motiu de condemna, com a ressò dels debats que ja es van produir arran del Maig del 68, com a responsable de la violència contra les dones, en el sentit que la família tradicional és percebuda com una institució fonamentada en les relacions de poder i la perpetuació de l’ordre. Tot plegat, allò que en termes contemporanis s’està denominant “model heteropatriarcal”.

Aquesta percepció, així com la crítica al convencionalisme en matèria de relacions amoroses no és cap novetat. Ja al segle XIX, el moviment llibertari va teoritzar intensament sobre allò que coetàniament es va denominar “amor lliure”. La majoria de teòrics i practicants anarquistes entenien aquest concepte com una alternativa a la família burgesa, en què les relacions amoroses quedaven desvinculades de l’església i de l’estat. A la pràctica, això solia traduir-se en relacions monògames i heterosexuals que no s’havien formalitzat legalment, i que com assenyala el federalisme anarquista, podia ésser dissolta unilateralment per cadascuna de les parts.

Les aplicacions mòbils que potencien les relacions efímeres, o els ‘realities’ sobre cites, serveixen per constatar la creixent dificultat de relacionar-se entre individus de manera generosa i desinteressada

Posteriorment, cap a la dècada de 1890, l’anarquista individualista francès Émile Armand va teoritzar sobre allò que ja va denominar explícitament el “poliamor”, és a dir, l’assumpció de la promiscuïtat sexual com a fórmula natural de relació entre persones, sense lligams personals estrets ni sentiments de gelosia, en el que pretenia esdevenir una societat sense relacions de poder, en nuclis comunitaris on tot allò que impliqués possessió (també en les relacions interpersonals) fos descartat. De fet, arreu d’Europa, aquests nuclis de poliamor, en comunitat, o entre xarxes de persones que no necessàriament havien de conviure, es van anar estenent arreu d’Occident a inicis del segle XX. Això també va arribar a Catalunya durant les dècades dels anys vint i trenta, al voltant de les revistes Ética i Iniciales, editades al barri de Sants durant aquest període. Malgrat que no se sol comentar gaire, aquests moviments poden considerar-se precursors de la revolució sexual i en els costums que es va produir durant la dècada de 1960 a Occident.Resultat d'imatges de hang the dj

En l’actualitat, torna a emergir amb força el concepte. El “poliamor” sembla un invent contemporani, que tanmateix no és sinó la resurrecció de velles idees, amb la diferència que es va normalitzant entre alguns sectors de la societat –especialment mil·lennistes– i sembla reivindicat per una part del moviment feminista com a alternativa als convencionalismes socials. Tanmateix, fa pocs anys, el pensador Zygmunt Bauman ja va alertar de la cara B del fenomen. En un llibre fascinant, Amor líquid, interpretava que el neoliberalisme havia interioritzat la precarietat com a norma de vida i de conducta.Resultat d'imatges de émil armand amour

De la mateixa manera que el culte a la novetat i la impossibilitat de construir existències sòlides, de poder gaudir d’un mínim d’estabilitat en la vida professional, la inestabilitat emocional també acabava per esdevenir un fenomen lligat al nou model del capitalisme. Ja no s’establien relacions amoroses, sinó que es consumia “amor”, com qualsevol altre producte. De la mateixa manera que l’obsolescència programada, sembla que el nou model de capitalisme promogui relacions amb data de caducitat, com irònicament recollia un fascinant capítol de la sèrie Black Mirror: Hang the DJ.

Les aplicacions mòbils que potencien aquesta mena de relacions efímeres, o els realities sobre cites, són complements que semblen reflectir o enaltir un model alternatiu al tradicional, i que, per contra, serveixen per constatar la creixent dificultat de relacionar-se entre individus de manera generosa i desinteressada. En altres termes, el “poliamor” o la creixent banalització del sexe semblen reflectir la idea que el capitalisme ha penetrat també en l’esfera dels més íntims sentiments humans. O, explicat amb una magnífica expressió de la filòsofa Marina Garcés, potser estem passant de l’amor lliure a l’amor liberalitzat

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.