Hi ha una cosa que es diu Amnistia

En el carreró sense sortida en què s’ha ficat l’estat espanyol per tractar de resoldre mitjançant la repressió un conflicte polític més convencional del que podríem admetre, hi ha més fórmules de solució, si més no per tornar a posar el comptador a zero, de les que fins ara s’han debatut.

No és cap secret d’estat revelar que l’estat controla el govern. Tot apunta, si resseguim la trajectòria de bona part del personal polític que ostenta càrrecs de representació, que existeix una gran heterogeneïtat en les maneres d’abordar la crisi més gran a la qual s’ha hagut d’enfrontar qualsevol govern espanyol des dels primers temps de la Transició. Ara bé, aquests silencis còmplices, aquesta inacció dels que podrien millorar el clima polític, venen motivats, o bé per la por a ésser desbordats per la ultradreta o per uns mitjans de comunicació que han esdevingut un monstre ja del tot incontrolable, o bé perquè és més que possible que qualsevol gest significatiu per desencallar la situació seria obertament desobeït pels engranatges institucionals, ja sigui la cúpula judicial, ja sigui l’alt funcionariat, ja sigui uns cossos repressius. Tampoc és descartable que les amenaces físiques juguin el seu paper. Probablement, tots tres factors interactuïn de manera que es vagi podrint la situació a límits que ens recorden la putrefacció estructural del tardofranquisme.

Suposo que Sánchez, home que ja va experimentar en la seva pròpia pell el que és la defenestració, és massa caut per no acabar com Suárez, amb tot l’establishment conspirant en contra seva fins que un monarca determina la seva sort. També sembla més que probable que un ministre de justícia (que ja de per sí sembla una persona massa condicionada pel seu fanàtic nacionalisme) no doni instruccions a una fiscalia perquè retiri els càrrecs inventats contra els presos, exiliats i la causa general contra l’independentisme. Potser per convicció, encara que també, i en contra de tot pragmatisme, perquè el poder judicial està tan desbocat que veuria sabotejat qualsevol moviment de distensió.

Des de Catalunya, no cal ser molt llest que el més raonable per acabar amb el patiment dels presos i les seves famílies consisteix a fer efectiva la República, prendre el control de les institucions estratègiques, i muntar un poder judicial provisional que dicti una executòria d’exoneració immediata que obri les presons, una mesura que probablement hauria d’anar acompanyada de la creació immediata d’una Guàrdia Republicana, reclutada provisionalment entre les entitats independentistes per assegurar que es facin complir les ordres del govern legítim, davant dels dubtes que presenta la policia catalana. Ara bé, en les circumstàncies actuals, i d’acord amb l’escassa voluntat d’algunes forces polítiques republicanes de ser conseqüents amb el mandat del 27 d’octubre, aquesta possibilitat sembla, ara per ara, poc realista a curt termini.

Ara bé, existeix la possibilitat d’estalviar-nos l’insult que pot suposar un judici, que si no fos pel patiment, podria signar Kafka, o encara millor, Groucho Marx, o uns indults que representen una humiliació col·lectiva. Aquesta figura es diu Amnistia, que en temes penals, es produeix quan els excessos d’un govern autoritari són compensats per un gest de distensió i aproximació amb l’oposició.

Sánchez faria bé de decretar una amnistia contra aquesta causa general. Seria una manera de corregir errors aliens i de començar de zero. Seria també, en cas que sobrevisqués, un gest d’autoritat davant del seu partit, del seu govern, i d’un estat que amenaça amb empènyer tota Espanya vers l’abisme.

Tanmateix, l’amnistia, que des del punt de vista legal seria la fórmula més raonable, no serà decretada si no hi ha prou pressió al carrer. Recordem aquell febrer del 1976 quan a Barcelona, cada diumenge, les manifestacions il·legals van posar contra les cordes la dictablanda d’Arias Navarro, la pressió que va fer trontollar el règim i va ajudar a l’estat a prendre decisions més encertades.

Per molt que les forces polítiques tractin de desescalar el franquisme, ara mateix, la política de debò ha de ser al carrer. I amb una gran intensitat, amb una gran determinació, i per un període indefinit. I sospito que les entitats civils hauran de ser qui portin la iniciativa i el pes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *