Espai de Dissidència

“No estic acceptant les coses que no puc canviar, estic canviant les coses que no puc acceptar”. Aquesta frase, de la pensadora afroamericana Angela Davis, hauria d’estar escrita a les aules dels nostres centres educatius. De fet, cites com aquestes és habitual trobar-les a les classes de molts instituts nord-americans, com a inspiració per als alumnes i estímul per al necessari inconformisme de les noves generacions. Aquesta actitud, que hauríem d’imitar si volguéssim entrar en una dinàmica històrica positiva, és la que ens cal per fer front a l’onada de resignació a què ens conviden els nostres responsables polítics. L’educació del nostre país necessita moltes coses materials, ara bé, també requereix de certa benzina espiritual, una moral d’agitació que sacsegi la involució dels darrers anys. I no, no parlem de metodologies educatives, sinó de finalitats. L’escola ha de servir per lluitar contra la injustícia, l’autoritarisme, la intolerància, i tot allò que, malauradament vam aprendre el curs passat, i que ens van intentar imposar a cops de porra i urnes trencades.

Perquè, efectivament, el 2017-2018 representa la paradoxa d’un curs per oblidar, i que en canvi, no oblidarem mai. Amb policies que van fer destrosses a les aules, docents denunciats per ultradretans (dels qui porten esvàstiques tatuades, i dels que llueixen corbates al Congrés de Diputats) amenaçant-nos, mitjans de comunicació difamant-nos,… i finalment, el 155. Un 155 que va propiciar una paràlisi important en l’educació. Una paràlisi també paradoxal, perquè entre les poques decisions del Departament hi va haver gestos de blindatge i privilegi a l’escola concertada, que avui es mantenen. Una paràlisi que, això sí, va servir per incomplir els compromisos adquirits amb el professorat i el personal laboral de les escoles. Contràriament a l’acord del 2017, no es van desfer les retallades de la llarga travessa del desert educatiu d’aquesta dècada. No es va tornar a l’horari lectiu del professorat d’abans d’allò que en deien crisi, i que ja ha quedat més que demostrat que es tractava d’una estafa, ni tampoc no s’han passat els terços de jornada a mitges, com havia passat sempre, ni s’ha plantejat cap calendari per recuperar el 20% de poder adquisitiu perdut des de 2010.

I ens trobem amb aquest nou curs amb aquesta percepció que l’espectre del 155 continua sobrevolant damunt la seu del Departament i dels Serveis Territorials. Després dels nomenaments de setembre, es manté una taxa d’un 40% d’interins. Es detecten greus incompliments i il·legalitats com ràtios molt per sobre de les estipulades per la normativa. No sembla que les properes oposicions modifiquin un sistema dissenyat per menystenir l’experiència professional i potenciar la memòria i l’ortodòxia doctrinal. El nou Conseller és un gran conversador, una personalitat intel·lectualment brillant, tanmateix les seves propostes són més filosòfiques que concretes. En alguns casos, també ha expressat algunes idees –com replantejar l’exitosa jornada compactada als instituts- que podrien incendiar els centres de secundària. Entremig, persisteix aquesta profunda involució del sistema, en què la intervenció de les direccions en la selecció del professorat, coarta la llibertat d’expressió, esterilitza la creativitat dels docents i propicia una llei del silenci, que precisament va en contra de les inspiradores idees d’Angela Davis.

El curs anterior, el nostre sindicat va centrar la seva actuació a fer costat a les institucions país i el conjunt de la seva societat. Vam fer tots els esforços possibles per defensar els docents de la ultradreta (togada o no) de falses acusacions, solidaritzar-nos amb els presos polítics i d’exercir amb responsabilitat la nostra dimensió cívica. Ara, quan ja hi ha nous ocupants al Departament d’Ensenyament, quan la maquinària es torna a posar en marxa, quan comprovem com no hi ha cap voluntat de millorar l’ensenyament ni de retornar pagues que ens han robat ni retallades que ens van infligir amb voluntat de permanència, s’ha acabat la treva. Entenem que ara penetrem en el terreny de la mobilització. Precisament la mobilització és la cosa més educativa que existeix. Entenem que hem de donar exemple de dignitat als nostres alumnes, i inspirar-los a l’hora de combatre les injustícies. Tot recordant les frases d’Angela Davis, “cal canviar les coses que no podem acceptar”.

Nota: Article publicat al Suplement L’Aula del Diari de Girona

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!