Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

29 de setembre de 2018
0 comentaris

El dilema unionista

L’abril de 1977, quan poc abans de les eleccions constituents el govern Suárez
decideix dissoldre la Falange Española y de las JONS, conegut com a partit únic,
denses columnes de fum s’aixequen a les capitals de províncies espanyoles. No es
tracta d’incendis fortuïts, sinó de la crema sistemàtica dels seus arxius. En la nova
etapa democràtica calia esborrar rastres, entre els quals els llistats de desenes de
milers de col·laboradors civils de l’organisme, dedicats per convicció o obligats, a
fer de confidents, a espiar veïns, companys de feina, amics,… de manera semblant
al que coetàniament feia l’STASI a l’Alemanya Oriental. El Partit Únic, com
qualsevol altra dictadura totalitària, es fonamentava en el control de la dissidència
i en la corrupció interna dels individus i institucions, i per disposar d’una àmplia
xarxa de taxistes, porteres, policies retirats, empleats de baix rang amb
aspiracions, botiguers i qualsevol individu que pogués vigilar indicis d’activitats
contràries al règim. A diferència del que succeí amb l’antiga RDA, aquí no hi ha
hagut possibilitat d’investigar sobre aquest episodi històric, ni la lliure consulta
per conèixer qui va ésser responsable de detencions, tortures o les vides
arruïnades de tanta gent. A Espanya, la monarquia, herència directa del dictador,
es va preocupar per assegurar la impunitat dels repressors a gran o petita escala.
On va anar a parar tota aquesta gent? Van restar entre nosaltres. Molts van
continuar la seva tasca “purificadora” durant les dècades posteriors, enquadrats en
una genèrica ultradreta, causant de desenes de morts per violència política, i
protegits per la policia i judicatura, amb casos emblemàtics com la Batalla de
València. L’actuació dels arrenca-llaços nocturns, aquest estiu, els episodis de
violència contra independentistes, o manifestacions violentes i hostils contra la
catalanitat (que, en passar per Via Laietana, no obliden retre homenatge a l’edifici
on més s’ha torturat en tot el segle XX) ens indiquen la seva continuïtat. També ens
remet a un fenomen conegut: la incardinació d’un franquisme persistent a la banda
alta de la Diagonal, amb part d’una burgesia catalana Vichy, juntament amb alts
funcionaris de l’estat, amb aquests col·lectius procedents dels descendents dels
franquistes de baix rang d’alguns barris populars amb greus problemes
d’integració social. Les investigacions d’aquest entorn per investigadors com Jordi
Borràs són prou il·lustratives sobre aquest espai polític, fet que explica que sigui
un dels periodistes més amenaçats d’Europa.
Aquest espai ha estat reactivat en els darrers mesos com a una operació d’estat.
Davant la mobilització massiva de l’independentisme, la ultradreta ha intentat
contrarestar l’hegemonia republicana a l’espai públic. És obvi que en la societat
catalana hi ha un percentatge important –les enquestes indiquen entre un 40 i un
49%) contraris la independència. Tanmateix, les mobilitzacions organitzades en
defensa de la unitat d’Espanya no aconsegueixen portar-los al carrer. No és difícil
endevinar perquè. La majoria no se senten representats per aquests grupuscles
ultres. La demoscòpia també indica que entre el 70 i 80% dels electors catalans són
partidaris d’un referèndum per decidir el futur (i acceptar el resultat) i consideren
que l’existència de presos polítics i exiliats és inacceptable en democràcia, i
malgrat les reserves a una incerta situació de ruptura, no accepten la repressió.
En altres termes, si és constatable tensió i hiperventilació entre l’independentisme,
també existeixen diferències importants entre uns unionistes marcats per una crisi
de representació, persones amb vincles emocionals amb l’estat que no es volen
plegar al fals i manipulat relat difós des dels mitjans espanyols i que, clarament
arrelats a l’heterogènia realitat catalana, amb lligams personals i familiars amb independentistes, no accepten el parany de l’ulsterització induïda per C’s o la
balcanització projectada per l’aznarisme. En altres paraules, que no se senten
representats. Qui podia haver jugat aquest paper, el PSC, ha preferit una
vergonyant “obediència deguda” a l’honestedat de buscar solucions de compromís.
L’escassa cultura democràtica espanyola, el fangar en què ha esdevingut la política
del règim del 78 deixa òrfena bona part de la societat catalana, que veu la seva
Espanya segrestada per la ultradreta, pels mateixos que van arruïnar la vida dels
seus pares i avis. I aquest constitueix un terrible dilema entre la idea d’una
República Catalana, des del seu punt de vista, carregada d’incerteses, i una
concepció reaccionària de l’Espanya que branda la “rojigualda”. Està per veure si el
republicanisme eixampla les bases, tanmateix el nacionalisme espanyol les estreny a Catalunya.El dilema unioñist

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!