ERC ha de corregir el rumb

Ningú no pot negar el paper històric que ERC ha jugat en el republicanisme contemporani. El seu paper històric és d’una importància extraordinària que ningú hauria de menystenir. Ara bé, en la seva dilatada trajectòria, els encerts han estat combinats amb els errors, i les confluències s’han alternat amb les ruptures internes. Des de la boira de guerra en què som immersos en els darrers anys, no crec que sigui arriscat afirmar que ara mateix s’està equivocant, i que cal una correcció de rumb amb urgència.

Les darreres eleccions, forçades i il·legals, del 21 de desembre, després d’haver triat anar en solitari, es va topar amb la desil·lusió de quedar darrere Junts per Catalunya. Imagino que no revelaré cap secret si afirmo que la coalició impulsada pel President Puigdemont té ja molt poc a veure amb la CDC fundada durant la dècada dels setanta i el pujolisme. Tanmateix, aquesta desagradable sorpresa entre l’estat major del partit republicà, devia desestabilitzar els seus ideòlegs i quadres. A partir d’aquí, des del mateix moment en què la majoria absoluta independentista havia de retornar als seus càrrecs aquells polítics il·legítimament cessats pel 155, ERC ha anat cometent errors no forçats, l’un rere l’altre. Des del minut zero, fou un error no investir Puigdemont, que com hem pogut comprovar després, ha esdevingut el polític que més incomoda la dictadura espanyola i els feixistes residents a Catalunya. Cedir davant d’una opinió d’un Tribunal Constitucional parcial i desacreditat, no va fer altra cosa que potenciar el despotisme legislatiu de les institucions espanyoles, en una dinàmica que no pot fer altra cosa que créixer.

A partir d’aquí, va arribar el vell discurs d’ «eixamplar la base» de l’independentisme i un canvi sobtat d’actituds polítiques, sovint escenificades per diputats de prestigiosa trajectòria, sobtaven els seus incondicionals. És cert que la situació dels seus líders empresonats o a l’exili feia que la cautela i el temor condicionessin les seves decisions. També és possible determinats càlculs a partir del caos polític propiciat pels vells estalinians dins els Comuns i la possibilitat, cada vegada més remota, que restin catalanistes o gent decent en l’esfondrament de l’edifici del PSC. Tanmateix, a mesura que ha passat el temps, aquestes posicions polítiques no han fet altra cosa que afeblir la República decidida l’1 d’octubre, proclamada el 27, i que encara és la institució a la qual diversos milions de persones considerem com a autoritat legítima i legal, i a la qual en som lleials.

Aquesta setmana és prou crucial perquè ERC ha de decidir si acata el depotisme sàdic de les interlocutòries d’un Llarena sense legitimitat, qüestionat per la justícia europea, i com s’ha demostrat, un jutge de dubtós nomenament i d’una imperícia tècnica impròpia. Acatar seria suïcida, perquè fa bo aquella frase de Rosa Parks «quant més obeíem, pitjor ens tractaven». Les circumstàncies actuals ens obliguen a què el Parlament actuï al servei de l’electorat que el va votar per fer efectiva la República i tornar els nostres líders al capdavant de les institucions. I, en les dures proves a què ens arrossega un país controlat per qui ens vol destruir, s’imposa una «Unió Sagrada» entre aquells que consideren que el poble és sobirà, i la República, un mandat popular d’obligat compliment.

La candidatura d’Ernest Maragall em sembla un altre error. No només perquè a la capital de Catalunya no hem de jugar amb foc (la presència de Valls com a home de palla de la coalició Upper + lumpen no és cap broma), sinó perquè la idea d’unes primàries que triïn el millor candidat possible a partir de la suma dels partits independentistes és el més raonable. Maragall, malgrat el cognom, i malgrat el carisma de l’Ernest, és algú caracteritzat per escasses habilitats personals, nul·la capacitat diplomàtica i un excés d’autoconfiança. La seva pèssima gestió com a Conseller d’Educació, responsable del període amb més vagues i mobilitzacions des de la dècada dels setanta, hauria de ser un recordatori sobre la inconveniència del seu nom.

És fals que calgui ampliar la base a còpia de discursos o gestos. La base social s’amplia a partir de gestió política quotidiana o de mesures tangibles que millorin la vida quotidiana de les persones. En l’escàs lapse de temps en què el govern vigent ha tingut capacitat de prendre algunes decisions, s’emet el senyal que les retallades es perpetuen. La setmana passada, a tall d’exemple, la Mesa General de Funció Pública va decidir atorgar les mateixes misèries acordades pel govern del PP amb els sindicats de l’stablishement. Ni tan sols va fer servir les possibilitats de millora que el mateix exministre Montoro autoritzava a les comunitats autònomes. El mateix podríem dir pel que fa a polítiques d’habitatge, la perpetuació dels nomenaments a dit del professorat a l’ensenyament públic o el seguiment de la política de desmantellament de la sanitat pública. S’eixampla la base amb fets, no amb discursos.

És per tot això que ERC ha de corregir el seu rumb. Ja abans de l’estiu, una conferència política indicava que la via rupturista, de fer efectiva la República era l’opció triada per la militància, cosa que fins ara no sembla la política dels quadres o dels comunicadors. Afortunadament, ERC té una tradició de reinventar-se a còpia de reemplaçar bruscament les seves elits dirigents, i les línies polítiques. És, potser, arribat el moment de convocar un d’aquells congressos extraordinaris que faci que el partit republicà més històrics dels actuals torni a recuperar el seu paper de catalitzador popular. Són les institucions, i per descomptat els partits, que han de fer ara, i no demà, efectiva la República, i són ells els qui han de convocar els milions de republicans a fer-nos amb el control del territori.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *