Disputar l’espai públic

L’espectacle gens edificant d’ahir, en la commemoració de l’atemptat gihadista del 17 d’agost, va resultar, com va apuntar algun titular de Vilaweb, esperpèntic, tot i que afegiria que previsible. Unes poques desenes de nacionalistes espanyols, emparats per les autoritats, van acabar tenint un protagonisme ofensiu per a les víctimes i per a qualsevol espectador mínimament sensible. La presència del monarca, amb un indubtable protagonisme en la relació amb el principal impulsor financer i ideològic del terrorisme islamista va autoconvidar-se per expressar una presència hostil i provocadora. I en aquest ring de fang en què ha esdevingut la política espanyola, l’independentisme ha comès uns quants errors.

Entenc que actes com els d’ahir, acompanyats d’una campanya de guerrilla paramilitar contra el recordatori –de color groc- de l’estat d’excepció vigent que evidencia la presència de presos polítics i exiliats, generen dilemes difícils d’administrar. S’entén que aquests actes, comesos en bona part per part de delinqüents habituals, d’elements de la ultradreta, i també d’agents de la policia espanyola, són provocacions en les quals, teòricament no s’hi hauria de caure. Tanmateix, la no resposta no pot ser mai una resposta. I l’esperpent d’ahir en va ser una clara mostra. Entenc que hauria estat molt millor caure en la politització d’un atemptat polititzat des del primer moment, i que caldria haver boicotat amb contundència la presència d’una persona non grata, almenys per al 80% dels residents catalans.

En la guerra bruta declarada que estem suportant, el lliri a la mà és una pèssima estratègia. Ser pacífics no significa acceptar resignats les agressions dels altres, ans al contrari. La lluita pacífica comporta, si cal, actuacions massives, desobediències totals, i si cal, alguna acció que posi en evidència als agressors. A més, hi ha l’excepció, esclar, de la legítima defensa. Malauradament, els escamots de l’extrema dreta és l’únic llenguatge que entenen. I ahir es va trobar a faltar alguna cosa més que un parell de pancartes.

Pel que fa a l’independentisme institucionals, la seva manca de determinació, fins i tot de definició i d’idees, la vaig trobar molt criticable. El ser o no ser (al carrer) no implica mitges tintes. O es va i s’avergonyeix de manera contundent a un Borbó a qui cal menysprear públicament, entenent que les seves paraules i els seus gestos no poden ser perdonables, o no es va (i s’envia una representació molt menor, i de groc)

El que és un error molt greu, i que cal corregir clarament en les properes setmanes és abandonar la disputa per l’espai públic. L’ofensiva d’aquests darrers mesos dels arrenca-llaços demostra que els altres sí tenen estratègia (incursions a un carrer on fa anys l’independentisme té l’hegemonia). Els carrers van ser nostres. No els perdem ara per un excés d’escrúpols morals.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *