Dins el riu, entre els joncs

Dins el riu, entre els joncs. Males Herbes, Barcelona, 2018, 202 pp.

Antoni Munné Jordà (Barcelona, 1948) és un dels escriptors més prolífics i versàtils del panorama literari català, especialment en gènere com el de la Ciència Ficció, i amb una dilatada trajectòria en la narrativa infantil i juvenil. Una de les coses que no se li pot negar és ofici: prop d’una vintena de títols de diversos formats i estructura fluïda, malgrat la seva tendència a l’experimentació.

Dins el riu, entre els joncsés un arriscat exercici, en la línia de l’autor resident a Vilanova, que es fica dins les interioritats de tres soldats catalans integrats, per diversos motius i circumstàncies, en l’anomenada “División Azul” que el règim franquista va portar al front soviètic com a suport bèl·lic a l’Alemanya nazi entre 1941 (data de l’ofensiva) fins 1943 (quan el canvi de signe de la guerra mundial va motivar el franquisme a retirar-la per preservar el seu règim a la fi del conflicte). La intervenció espanyola, on van intervenir entre 45.000 – 47.000 efectius al preu de prop de 15.000 baixes entre morts, ferits i desapareguts, va ser una operació diplomàtica on el franquisme va aspirar a part del pastís del que semblava una victòria alemanya pràcticament segura. Tanmateix, a banda del fanatisme d’alguns militants falangistes, i tal com conclouen bona part de la literatura històrica dedicada, les motivacions dels participants van ser diverses, i en més d’una ocasió, especialment a Catalunya, on no hi hagué pràcticament cap entusiasme per l’aventura, es van registrar pressions per l’allistament.

Munné Jordà enceta aquí una narració des de la perspectiva de tres joves catalans que, per motius diversos i circumstàncies personals, hi participen al llarg de la campanya. És un relat en segona persona, on un narrador omniscient -i carregat de documents de l’època- interpel·la els tres joves que, aïlladament, i sense cap connexió ni interacció personal, ens serveixen per encadenar monòlegs i accions que serveixen per veure la duresa del front rus en tota la seva crueltat (en especial en el setge de Leningrad, on aquesta unitat serà ubicada). Paral·lelament, assistim a la degradació moral i física dels protagonistes, en la línia de la literatura del gènere bèl·lic, sense cap concessió a l’èpica, i penetrant en el terreny de la deshumanització profunda, especialment respecte al tracte infringit a les poblacions ocupades.Resultat d'imatges de dins el riu entre els joncs

No és, en cap cas, una novel·la històrica, sinó més aviat una narració “documental” al més pur estil de les dramatitzacions dels films documentals que han proliferat en la darrera dècada, i que serveixen als guionistes per millorar l’efectivitat del missatge. L’acció dels personatges ens serveix per conèixer el dia a dia del front, complementat amb el rerefons històric, les maniobres polítiques o l’estratègia general del conflicte més sagnant de la història. En aquest sentit, l’autor excel·leix i procura exhibir una capacitat més didàctica que dramàtica.

No és gaire freqüent el gènere bèl·lic en la literatura catalana. Dins el riuadmet certa comparació amb el mestre del gènere, el rossellonès Joan Daniel Bezsonoff, amb qui comparteix tant el rigor documental com aquesta mirada desencisada i melanconiosa. En tot cas, també en qüestiona la versió de la història oficial de la suposada “neutralitat espanyola” durant la Segona Guerra Mundial. Un dels periodistes que més s’hi han dedicat a abordar la qüestió, Daniel Arasa, parla de més de 100.000 combatents de nacionalitat espanyola en el conflicte (dels quals, uns 60.000 correspondrien a l’enquadrament en diverses forces o exèrcits aliats). D’aquí que haguem de celebrar la publicació d’una novel·la que conté veritat, ofici, i capacitat de transmetre les misèries bèl·liques que han passat desapercebudes per a bona part del públic d’aquest país.

 

Nota: Ressenya publicada a La Directa
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *