Espanya és irreformable

Espanya és irreformable. Ja ho sé, aquesta informació és massa categòrica, i conté el determinisme que sempre he criticat. I tanmateix, aquesta no és una conclusió de circumstàncies, presa des de la immediatesa dels fets, sinó a partir de la meva deformació d’historiador.

La setmana anterior, i concentrat en poques hores, van esdevenir-se un seguit de fets que no poden entendre’s aïlladament: un tribunal va exonerar els responsables del frau de la plataforma Castor. Hi ha grans dubtes sobre l’ingrés a presó del cunyat del rei, i en tot cas, les notícies ens porten a pensar que la seva recorda la de Pablo Escolar, immortalitzada a la sèrie Narcos. Els individus de La Manada van poder sortir de la presó amb un fiança baixa, recuperable amb escreix a partir de l’interès de diversos mitjans per fer aparèixer aquesta gent a reallities show. A Badalona, es fa fora una alcaldessa prestigiosa per tal que retornin uns partits caracteritzats per privatitzacions i externalitzacions de serveis municipals dubtoses, que normalment recauen a empreses d’en Florentino. Es munta una inauguració d’uns jocs esportius a Tarragona on es reparteixen entrades amb criteris polítics, on la Tarragona més rància s’aixeca de les tombes per fer un ridícul espantós difícilment oblidable pels humiliats tarragonins.

Les casualitats no existeixen. No crec que una concentració d’accions en tan poc temps siguin innocents. Veig més aviat un seguit de senyals inequívocs fets al nou govern espanyol, com els gossos que van pixant-se a les cantonades per marcar territori, com a un advertiment que vindria a dir “us estem vigilant”. Entenc que les elits extractives espanyoles (la denominació no és meva, sinó d’uns prestigiosos economistes nord-americans, James Robinson i Daren Acemoglou) veien perillar els seus interessos mentre contemplaven com el franquisme sociològic i conservador, el PP, s’enfonsava en el fang de la corrupció i la incompetència, i que la creació de l’IBEX 35, Ciutadans, es deixava arrossegar excessivament per la bilis anticatalanista, mentre augmenten els seus dubtes sobre la seva consistència ideològica o la competència dels seus quadres. Per contra, el PSOE ha estat, des del Congrés de Suresnes ençà, una aposta segura: professionals, nacionalistes espanyols, fidels servidors de les cavernes de la guerra bruta, coneixedors de la naturalesa autoritària de la societat espanyola i amb uns quadres tècnics d’un nivell respectable.

Ara bé, aquestes maniobres que procedeixen de l’estat profund espanyol, del franquisme tel·lúric que recorre les forces armades, la policia, la diplomàcia, la judicatura, bona part del món periodístic, adverteixen clarament que es pot canviar de govern, malgrat que el règim, i sobretot, l’estat, es mantindrà intacte, amb les seves asimètriques relacions de poder, entre classes, i entre nacions.

Sovint se’n parla molt de la breu experiència de la Segona República. Evidentment, entre els historiadors aquest és un període polèmic, que més enllà de certa idealització, partia d’una constatació. Es tractava d’una república sense republicans. Almenys fora de Catalunya. Una República assetjada implacablement per les forces reaccionàries, on conspiracions cíviques i militars no van parar fins a fer una guerra amb una clara vocació d’extermini. És per això que a Espanya hi hagi tant de nerviosisme quan s’obren fosses. L’ordre vigent està fonamentat en un acte de violència i ho saben.

Es poden guanyar eleccions, es poden fer mocions de censura, es pot arribar al govern. Tanmateix, el poder està dissenyat perquè tot resti igual (que el 39) malgrat que tot canviï. Espais estratègics com la cúpula judicial, com la cúpula empresarial, com l’alt funcionariat, com la diplomàcia, com els propis mitjans de comunicació estan copats pels mateixos cognoms des de fa generacions. Que la fiscalia tingui segrestats homes pacífics i decents té a veure amb el nacionalisme radical i ultramontà espanyol. És un cos endogàmic i impenetrable als valors democràtics. De tant en tant, algú que no accepta aquesta dictadura, és apartat de la carrera judicial. Que se sigui tan bèstia amb els joves d’Altsasu, i tan permissiu amb la Manada té a veure amb aquesta concepció de “los caídos por Dios y por España”. Que algú com Willy Toledo sigui portat als tribunals per l’inexistent delicte de blasfèmia, té a veure amb la reaccionària idiosincràsia de l’autoritarisme espanyol.

Espanya és irreformable. Qualsevol que ho intenti acabarà malament ell, o bé es produirà un cop d’estat com el que hem viscut aquests darrers mesos de legislació d’excepció, entre la còmplice indiferència de la societat espanyola embrutida a còpia de toros, processons o pantalles gegants on projecten futbol. Espanya no necessita una reforma, sinó una revolució, que capgiri per sempre les tòxiques relacions de poder.

A Catalunya aquesta revolució ja ha començat. Es diu República. I té com a base el sobiranisme, és a dir, que és el poble sobirà, i no una minoria amagada sota les ombres, el que mana, si és que ha de manar algú.

 

Nota. Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *