Ecosistema de l’institut… per massa raons

Com bona part dels mortals, reconec que he entrat en el món de les sèries. La revolució silenciosa en el món del consum d’audiovisuals m’ha empès vers un format que recorda al de la novel·la per entregues tan pròpia del segle XIX, que, tal com passava en l’era de la creació de la literatura de consum, permet fer maratons al més pur estil de les històries d’Honoré de Balzac, la nissaga Dumas, Charles Dickens o Víctor Hugo. Aleshores, el model literari de novel·les de desenes de personatges i centenars de planes, administrades d’acord amb capítols d’una extensió semblant per ésser publicats en revistes, tenia les seves virtuts de profunditat i evolució i els seus defectes de reiteracions, trames que no van enlloc, i allargaments innecessaris. Aquests virtuts i defectes, dos segles després, tendeixen a reproduir-se en un format televisiu que, com succeïa en el món editorial, permet algunes (poques) obres de certa consistència, i altres d’altament prescindibles.

Una de les sèries que, almenys en la primera temporada, em van enganxar va ser Thirteen Reasons Why, traduïda a la plataforma Netflix  Por trece razones. Basada en un llibre de literatura de consum per a adolescents, narra, des d’una interessant primera persona pòstuma, la història que condueix tràgicament al suïcidi de la protagonista. La noia, de disset anys, explica en tretze cintes magnetofòniques, les raons per les quals justifica tan dràstica decisió: el linxament social en base a la difamació, l’aïllament en el grup d’iguals, l’assetjament moral a les xarxes socials, la violència sexual o la traïció dels amics, la terrible solitud o les injustes relacions de poder i la hipocresia com a eina de supervivència, podrien ser els detalls concrets de la història, allò que s’explica amb detall en les hores de monòleg. Tanmateix, si haguéssim de fer un resum, si haguéssim de valorar un únic tema sobre el qual versa el serial, és sobre el salvatge ecosistema dels instituts de secundària.

Malgrat que la història se centra en la realitat dels instituts nord-americans, amb tota la seva tòpica iconografia de les cheer leaders, els capitans de l’equip esportiu de torn o els freakis marginats per un cordó sanitari, no resulta agosarat fer les comparacions pertinents en les nostres latituds. He viscut l’institut com a alumne, com a pare, i com a professor. I he arribat a la trista conclusió que aquesta és una institució que pot estar inspirada per les millors intencions, i que, tanmateix, és estructuralment tòxica. És un espai tancat on persones obligades a conviure obligatòriament en espais tancats a partir de l’arbitrari criteri de l’any de naixement. Com passava al servei militar obligatori, com succeeix a les institucions penitenciàries, aquesta obligació de coexistència de persones heterogènies i motivacions variades té certs components inquietants i generen relacions de poder perverses. En el nostre cas, a més, hi ha un nombre d’hores excessiu, unes normes excessivament rígides, una certa obsessió pel control i unes formes i funcionament que sovint poden recordar a Kafka. Cert és que per a molts és una experiència fantàstica on alguns acaben fent les amistats que els acompanyaran tota la vida. Cert és que alguns professors, amb la seva actitud profundament humana i ètica deixen un rastre inesborrable. Tanmateix, sovint puc entendre aquells pares que decideixen escolaritzar els seus fills a casa, car el ritme de treball, les obligacions, i certa intolerància respecte a comportaments individualistes o solitaris, a banda del veritable problema pèssimament administrat del bullying propicia que els instituts acabin esdevenint una mena d’ecosistema salvatge que farien les delícies dels reporters del National Geographic.

La meva no va ser una bona experiència. Tampoc es pot dir que fos catastròfica, tenint en compte la meva supervivència ulterior. Sí que resulta angoixant trobar-te en un espai dominat per aquells més decidits i amb un punt d’actitud violenta, tractant de fer-se amb el poder del grup en base a la seva capacitat de teixir xarxes clientelars i exercir el seu control, poques vegades a  partir de la intimidació, i més sovint, a partir de la dinàmica d’inclusió-exclusió. Personalitats com la pròpia, amb tendència a la introspecció no solen ser massa ben considerades, ni pel col·lectiu, que fomenta l’estructuració per tribus, ni pels docents, que consideren aquesta actitud com a una anomalia, avui culminada amb una visita del psicòleg. I tanmateix, les personalitats són diverses, així com els ritmes. I el ritme de l’institut sol ser inhumà. Avui passen sis hores i mitja a l’edifici, a banda de les tasques encomanades per uns professors que tracten de defensar la seva matèria com a la més essencial. El ritme d’anar fent exàmens, treballs, activitats, classes,… mentre que no es deixa espai ni a l’espontaneïtat, ni a la reflexió, ni a l’especulació interior tan pròpia de l’edat, ens acostuma a un ritme demencial que cerca una mena de castració de la voluntat, una certa tendència a destruir els ponts entre el cos i l’esperit. Els adolescents, com no pot ser d’altra manera, són grans exploradors a la recerca de la pròpia identitat. Són compulsius consumidors d’experiències i riscos, que intenten posar-se a prova constantment per interrogar-se sobre qui són, i com són. Per contra, l’institut, amb la seva obsessió pel control, el segrest del temps, i les imposicions amb un punt d’absurd, sembla una maquinària esterilitzadora de l’ànima. A tot això, s’hi afegeix un altre problema. Aquest confinament amb iguals en l’edat serveix per aïllar-nos del món real i per privar-nos dels veritables coneixements. S’aprèn poc de la gent que és com tu, que té els mateixos problemes i la mateixa edat.

El meu primer any a l’institut fou un desastre sense pal·liatius. A banda de les meves carències inicials (sóc la típica persona que prové d’una família de classe treballadora sense background acadèmic, que va anar a una escola pública on m’escolaritzava en el “grup dels tontos”), no em vaig adaptar a la institució (que aleshores, a inicis dels vuitanta, tenia una vocació cruelment darwiniana). Total, que ho vaig suspendre gairebé tot, tret, si recordo bé, de religió i història. En altres paraules, i tot aclucant l’ull a Daniel Pennac, vaig aconseguir el meu primer títol: el de fracassat escolar.

La sort, l’atzar, el destí, les circumstàncies (que cada lector assenyali amb una ics el que consideri convenient) em va portar vers el batxillerat nocturn, en qualitat de repetidor. Eren quatre hores de classe compactades al vespre, amb gent de diverses edats i procedència, on l’assistència era, de facto, voluntària. Fou un canvi radical. Vaig tenir temps per mi mateix. Vaig descobrir que el coneixement resultava tan seductor com els diàlegs amb un mateix. Vaig entendre que era possible aprendre d’aquells joves que buscaven les segones oportunitats que oferia la llengua, la filosofia, la història, o fins i tot la física. Vaig aprendre molt d’aquelles mestresses de casa que, un cop amb els fills grans, buscaven els sabers que les circumstàncies els havien negat, o de la monja filipina que seia davant meu, o de la Berta, que seia al meu costat, i que als matins treballava a la joieria familiar, o d’en Pepe, que es dedicava a fer covers de música patxanguera de l’època, o d’en Jesús, que tractava d’obrir-se camí en el futbol en un equip de regional. I tot això, amanit amb uns docents que se sentien més relaxats amb nosaltres, que hi érem voluntàriament, i amb qui podien mantenir una relació més propera. Allò era tota una altra història: les tribus es diluïen, les converses eren més sinceres, el ritme era més tranquil (jo sempre he necessitat el meu temps per estudiar). El resultat, vaig passar de ser un fracassat escolar a començar a tenir unes qualificacions més que decents, que posteriorment, en la meva etapa universitària, van aportar-me certa collita d’excel·lents. Suposo que l’experiència també em va motivar a seguir una carrera acadèmica (excèntrica i individualista, això sí), amb doctorat, llibres, articles, i certa anarquia personal que ha permès certa capacitat de fer (d’acord amb circumstàncies canviants) el que em venia de gust. I això sí que és un veritable èxit.

Anys després d’aquella inicial traumàtica experiència, vaig decidir fer de mestre. Hi havia un punt d’idealisme en aquella vocació, tractant de corregir individualment els errors estructurals d’un sistema dissenyat per domesticar els cossos i les ànimes. No n’estic gaire segur d’haver-ho aconseguit. El sistema és dur, i per sobreviure, cal adaptar-se, i en tot cas, se’ns pot concedir mostrar un comportament més humà en determinades i comptades ocasions (l’escola és una selva on als docents no se’ns permet mostrar feblesa). En el fons, contribuïa a la perversió d’un sistema francament millorable (i que almenys ara és més flexible que fa algunes dècades). Ara bé, en essència, sol ser el mateix: una trinxadora de l’esperit com la que denuncia la protagonista de Thirteen Reasons Why. El sistema continua confinant els adolescents i exigir-los coses poc raonables en un espai massa rígid. En el fons, el sistema educatiu continua essent un engranatge poc o gens respectuós amb la individualitat en aquest període delicat de conformació de la personalitat. Hi he teoritzat el que he pogut, o continuo defensant menys hores de classe, agrupaments més lògics, o la inserció de cada alumne en una realitat més plural i natural enfront l’artificialitat que presideix el seu dia a dia. Tanmateix, aquest debat és absent i vetat pel costat fosc d’una existència, que com contenien les novel·les de Hermann Hesse (lectura obligatòria dels meus anys especulatius) no respecten el més sagrat, la llibertat humana, a fi d’alimentar una societat, simplement paranoica.

Hem vingut a parar en aquest món sense motius clars ni aparents. Molts adolescents són conscients d’aquest absurd, i és per això que expressen, quan poden i com poden, el seu esperit rebel, la seva angoixa existencial La majoria de persones semblen viure quotidianament l’extenuant mite de Sísif, lligades a una gran roca que ens arrossega pel pendent. Tanmateix, no defalleixo. Si per alguna cosa ens hauria de servir l’educació és per aprendre. L’educació no requereix innovació ni el circ que tracten de vendre determinades companyies o gurus. Només cal una mica de sentit comú. I més temps per badar…

Hi ha massa raons per prendre’s la vida (i l’escolarització en forma part) d’una manera més relaxada.

 

Nota: Article publicat a Barret Picat

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *