Inventar la nació: cultura i discursos nacionals a l’Espanya Contemporània

Ferran Archilés (Ed.) Inventar la nació. Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània. Afers, Catarroja, 2017, 358 pp.

En els sempre polèmics debats sobre la qüestió nacional, la dècada de 1990 semblava marcada per les tesis de Benedict Anderson sobre La nació imaginada, segons la qual l’existència de les nacions com a categoria social es vincularia a una identificació gairebé inconscient dels individus respecte a una identitat col·lectiva, capaç d’incloure elements heterogenis i superar contradiccions. Des de principis de segle, en canvi, és la fórmula proposada per Michael Billig, el nacionalisme banal, el que sembla ocupar la part central de les discussions contemporànies a l’hora d’entendre què suceeix en els conflictes presents. Segons Billig, els estats tracten d’imposar subtilment una interessada versió d’identitat nacional als seus súbdits o ciutadans a partir d’elements, rituals, espais o idees camuflades en una certa normalitat. En altres paraules, un nacionalisme d’estat invisible. Entremig, les vulgaritzacions marxistes, a les quals semblen addictes certes esquerres, que tracten de desqualificar els nacionalismes com a una simple operació de pot de fum llençat per la burgesia.

Tanmateix, les qüestions nacionals, contràriament a les esperances hegelianes (d’esquerres o de dretes) que vaticinaven un final de la història on s’acabaria imposant un model universal de societat, solen restar a la centralitat de les discussions públiques o privades. L’emocionalitat, fins i tot les agres visceralitats desfermades al voltant del que és una nació, les dificultats d’incardinació d’aquesta categoria en les construccions polítiques dels estats, fa que els debats sobre aquest afer es desenvolupin entre grans dificultats, i, en espais culturals com el nostre, sigui molt difícil marcar la necessària distància acadèmica per anàlisis desapassionades. En el cas espanyol, en les complexes circumstàncies polítiques que vivim perillosament, aquestes dificultats s’agreugen encara més. Tot i això, en aquest conflicte de naturalesa, també (i sobretot) intel·lectual, podríem inferir que les idees d’Anderson i Billig representen un camp de batalla, on la idea de Països Catalans, formarien part de la primera, mentre que la realitat actual de l’estat espanyol correspondria a un exercici pràctic de la segona.

Ferran Archilés (1971), historiador castellonenc especialista en temes sobre qüestions d’identitat i expert analista de l’obra de Joan Fuster, coordina un volum transcendent sobre les complexitats d’aquesta construcció nacional, especialment sobre com el nacionalisme espanyol pren la seva forma «billigniana» fins a esdevenir (tot manllevant l’expressió als treballs de Xavier Casals al voltant de la ultra dreta) una «presència absent».

Aquest volum extens, amb una clara voluntat d’obrir debat acadèmic, ens serveix per establir una genealogia del nacionalisme espanyol actual en base a la construcció i deconstrucció dels seus discursos, l’elaboració i reelaboració dels seus elements simbòlics i obsessions. Així, recull les polèmiques sobre la presumpta «excepcionalitat espanyola» fomentada per alguns intel·lectuals en el context de certa addicció a l’autoritarisme, en la comparació amb altres nacionalismes estatals coetanis (amb més coincidències de les que semblarien disposats a acceptar) i els seus miralls (amb la França jacobina com a inspiració recurrent). Per contra, entre els intel·lectuals nacionalistes espanyols, també trobaríem la seva acritud envers les alternatives perifèriques (Catalunya i el País Basc), com a adversari interior, que, en base al seu llenguatge, apareix també com a succedani d’enemic exterior.

L’obra pren una opció per una cronologia llarga, des de la coneguda com a «Guerra de la Independència» (mite nacional precisament generat des de la pròpia historiografia romàntica del XIX) fins a (l’aparent) banalitat de les fórmules d’infoentreteniment de les graelles actuals de les televisions madrilenyes. Això permet una perspectiva àmplia que facilita una comprensió global d’un text heterogeni i plural, amb mirades generals i particulars, amb elements més teòrics i altres de més factuals.

Com tota obra col·lectiva, Inventar la nació incorre sovint en el risc de deixar-nos amb un mosaic amb peces desiguals que no sempre fan un acurat encaix, especialment respecte a la introducció i el primer capítol a càrrec d’Archilés, veritable matriu del volum. Ara bé, d’aquesta darrera afirmació no podem deixar d’inferir que el conjunt reforça i perfila la tesi implícita del llibre: el nacionalisme espanyol, malgrat l’esforç per amagar-lo, existeix, i pretén bastir la seva identitat en base a l’hegemonia castellano-andalusa. I aquesta premissa principal, incorpora altra, potser encara més explícita en les pràctiques i el discurs d’aquest nacionalisme ocult: els nacionalismes perifèrics són heretgies, que com a tals, mereixen ésser portats a la foguera.

Com suggeríem, les primeres seixanta planes del llibre exposen les bases teòriques útils per interpretar la qüestió del nacionalisme espanyol i les seves derivades: la construcció de la identitat, la creació de símbols, ritus, mites i imaginaris, d’acord amb les mateixes idees amb què sol atacar, amb un potent aparell mediàtic i acadèmic, els nacionalismes rivals en el si de l’estat. Això implica, per exemple, les fórmules adoptades per impel·lir la ciutadania a acceptar com a normalitat identitària allò que es critica en bascos o en els Països Catalans. També hi ha una recerca interessant a l’hora de recordar la manera en què es basteix una historiografia pròpia (que, tal com succeeix arreu del continent durant el segle XIX, corre a implementar-se en els currículums educatius dels nous sistemes educatius obligatoris). Ara bé, i aquí sí que apareix com a una (relativa) singularitat, Archilés assenyala la «cultura de la derrota» a partir de la paradoxa entre la creació d’un discurs imperial, la dura realitat de la pèrdua de l’imperi, i el pessimisme generalitzat de la generació del 98. En altres termes, l’obsessió de l’establishment hispànic per mantenir velles categories (en base a la nostàlgia del passat idealitzat, al més pur estil saudade portuguesa), que s’afegeix a una identitat esclerotitzada en el canviant món contemporani. O el que és el mateix, la impotència a l’hora d’evolucionar del nacionalisme espanyol, empeny a un tancament interior, amb certa incapacitat de modelar el seu discurs a la realitat present.

Altres intervencions, no menys meritòries, versen sobre la construcció intel·lectual de la nació espanyola, en base als criticats (per als altres) discursos romàntics. Alguns articles, de gran interès i que conviden a la reflexió profunda, ens alerten de la persistència dels estereotips nacionals (Jorge Villaverde), mentre que altres també serveixen per refrescar la creació de mites nacionals en les pròpies historiografies com la catalana (és el cas del capítol de Giovanni C. Cattini).

Ara bé, sens dubte, allà on el nacionalisme espanyol pren la seva fórmula definitiva i consolidada és durant el franquisme (d’aquí un pecat original que explica certa necessitat de transvertir-lo sota la denominació teòricament més innòcua de «constitucionalisme»). El nacionalisme espanyol més o menys oficial, sorgeix així, en base a l’addició de dues matrius: la nacional catòlica, encara que també la falangista, que trobarà en un catalanista «penedit» i filòsof noucentista, Eugeni d’Ors, un dels seus principals ideòlegs, d’acord amb la interessant aportació de Maximiliano Fuertes Codera.

Si les circumstàncies peculiars de l’Europa d’entreguerres són les que expliquen aquesta mena de marrades intel·lectuals, el context especial de la Transició és el que permet establir un concepte, el de Països Catalans -desenvolupat teòricament per Joan Fuster- que en els anys on, tot citant Miquel Martí i Pol, «tot estava per fer i era possible», no resultava especialment problemàtic, almenys en els seus estadis inicial. És aquí on Toni Rico comparteix un capítol molt interessant, fruit de l’acabada de llegir tesi doctoral sobre el pensador de Sueca, on se’ns relata la peculiar i problemàtica evolució d’aquest concepte que avui apareix envoltat de polèmica i acritud entre els mitjans espanyols. Els Països Catalans eren, entre la mort del dictador i els inicis de la «batalla de València» una possibilitat d’espai cultural despullat de càrrega «subversiva», on certa articulació política resultava una hipòtesi probable. Tanmateix, el nacionalisme espanyol, després de pocs mesos de desconcert en la «terra de ningú» de 1975-1978, ben aviat va reaccionar fent del que no resultava altra cosa que un procés de normalitat, amb certa convergència lingüística i cultural, va ser titllat de «pancatalanisme» perillós. I, en base a la determinació autoritària dels uns, i la manca de maduresa política dels altres, la cosa va culminar en una prohibició constitucional expressa, una política agressiva (amb els propis valencians com a principals víctimes), l’apropiació de l’espai públic valencià per part de la ultradreta, un secessionisme lingüístic desinhibit, que es contradiu, en canvi, amb una creixent afinitat «civil» en base a intercanvis culturals i personals.

Dues intervencions (Miguel Ángel del Río i Vega Rodríguez-Flores) sobre la reconstrucció del nacionalisme polític espanyol durant les darreres dècades (la primera sobre el discurs post-franquista de les diverses formacions que culminaren amb l’actual Partit Popular, i la segona sobre l’articulació del jacobinisme territorial del PSOE). Aquests processos, desenvolupats especialment a partir de la dècada de 1990, i que s’accentuen a partir de la crisi de l’Estatut de Catalunya de 2006, acaben per consolidar el leiv motiv que apareix de manera transversal al llarg de tot el volum: la deliberada invisibilitat, la “presència absent” del nacionalisme espanyol, d’acord amb la lògica del nacionalisme banal descrit per Billig, i la seva substitució per la teòricament asèptica denominació de «constitucionalisme», molt en la línia de l’intent de tergiversar les tesis de Jurgen Habermas sobre el «patriotisme constitucional» alemany (exposades sota la forma de ponència política a càrrec de Josep Piqué i María San Gil). És així on ens trobem en un estrany terreny de joc sembrat de mines i paranys. És aquí, en certa mesura, com el món intel·lectual i acadèmic espanyol ha practicat l’autoengany per negar-se a comprendre la naturalesa del conflicte territorial, que fa impossible superar un dels grans problemes irresolts en l’actual etapa democràtica. Encara pitjor: aquesta incapacitat ha portat a les elits -i alhora, a l’opinió pública espanyoles-,per acció i omissió, a degradar la seva democràcia en defensa d’una teòrica unitat nacional més present als mapes escolars que en les mentalitats. I tot plegat ha servit per alimentar el monstre madrileny, l’intent desesperat del que Daren Acemoglou i James Robinson denomina com a elits extractives, per mantenir un model de desenvolupament mexicà o parisenc: l’extracció dels recursos peninsulars, per part d’un centre que acapara activitats parasitàries -en base a un Íbex 35 plagat de cognoms franquistes i de les antigues castes imperials- tal com caracteritza la intervenció de Vicent Flor.

Finalment, el capítol sobre «infoentreteniment», és a dir, la combinació entre informació i un entreteniment fonamentat en icones i star system castís, desenvolupat com a política comunicativa pels grans grups mediàtics madrilenys serveix com a il·lustració pràctica de les teories de Michael Billig: construir nacionalisme a partir d’oferir-lo com a «normalitat». Que és el mateix que atacar les alternatives, o els discursos dissidents, que passen a ésser considerats com a “anomalies”.

Nota: Ressenya publicada a la revista Descriu
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *