Espai de Dissidència

Com solen dir els argentins, no és que sigui pessimista, sinó que més aviat em declaro un optimista ben informat. El nou govern del socialista Pedro Sánchez, cal pendre-se’l amb més que prevenció. L’alegria pel descavalcament de Rajoy, probablement un dels personatges polítics més mediocres de la història universal, ha estat més aviat efímera, i la realitat, obstinada a procurar-nos un doctorat en escepticisme.

Suposo que molts dels oients deuen estar subscrits a aquests insofribles grups de whatsapps o telegram que serveixen de microones emocional. En aquests mesos llòbrecs d’angoixes i solituds, en conec molts amics que han esdevingut addictes a les xarxes socials, que solen propiciar moments d’eufòria i depressió, i constants episodis d’hiperventilació. És el que sol passar quan quelcom de molt profund i íntim es desgavella interiorment. La realitat d’aquests darrers anys ens ha convertit en ciutadans irreversibles de la República Catalana, no tant per mèrits propis o dels indepes de la llarga travessa del desert, com per l’amarga decepció respecte d’Espanya, de les esquerres, dels silencis dels amics a l’altra banda del telèfon, de veure com ens difamaven, de veure com la ultradreta sortia a caçar atiada pel franquisme adherit a les institucions, d’assistir a episodis com quan un mediocre gallec registrador de la propietat sortia a demanar signatures “contra les catalanes”

Crec que l’experiència ens ha blindat per evitar caure en els errors i les temptacions del passat. Probablement Sánchez sigui un polític més apte que Rajoy. Bé, això no és cap mèrit, car probablement un cactus o una palmera també ho són. Tanmateix, la cosa no va de maneres, sinó de fons; d’ideologies, sinó de règim; de polítiques, sinó d’estat.

Que la Transició era una estafa, d’això ja ens en parlava en Lluís Maria Xiricacs, en Joan Fuster, els enyorats Vázquez Montalbán i El Perich. No calia grans tractats històrics o filosòfics, per arribar a aquesta conclusió, que em remet a la gloriosa frase de Joan Martínez Alier: La oposición al franquismo que no se opuso. Probablement la millor revista d’anàlisi política d’aquest país hagi estat El Jueves,  així ho demostren el llarg reguitzell d’atacs i querelles. Al cap i a la fi, aquests darrers anys han estat una època on podien governar diversos, i tanmateix, manaven els mateixos.

No espero res d’en Pedro Sánchez. Cavalca el monstre salvatge i desbocat que ens va deixar en herència la dictadura: en altres paraules, l’estat profund espanyol; en paraules de l’amic Antonio Baños, La Estrella de la Muerte. Si volgués inspirar-me alguna petita dosi de credibilitat, probablement hauria de fer unes mesures dràstiques, com ara dissoldre l’Audiència Nacional, la Guàrdia Civil, o enviar un exèrcit d’inspectors a les empreses de l’Ibex 35. I per descomptat, fer que els únics exiliats que tingués aquest país tinguessin el cognom Borbó.

Tanmateix, això no passarà. En el millor dels casos, algú pot intentar un conat de Transició recautxutada, amb la mateixa democràcia de baix cost i baix nivell que ens ha retornat als temps de les espanyolades del Fernando Esteso, Andrés Pajares i Mariano Ozores. Com ja us deveu imaginar, el meu apòstol preferit és Sant Tomàs, algú que no està disposat a creure en miracles fins que no té la capacitat de tocar-los. És per això que nosaltres hem de continuar en la nostra República. Podem parlar de tot, dialogar sobre tot, tanmateix, no fer ni un sol pas enrere. La violència d’aquests darrers mesos ho ha canviat tot, i ja no és possible cap vot de confiança. Potser alguns ens titllen de poc realistes o d’utòpics. El que resultaria estúpid és de confiar en aquells que ens voldrien fer desaparèixer, que s’han embrutat la boca i les mans fent tot el mal possible, que han participat de «l’A por ellos reial», i que no m’imagino expiant públicament els seus pecats.

Ho sento molt, això no canviarà ni quan busquin a Valtònyc per posar lletra al seu himne. Com deia el meu col·lega historiador Miquel Izard: que ho sàpiguen ells, i ho sapiguem nosaltres.

Nota: Càpsula de ràdio al Girona Ara, de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!