Etnicismes

És sabut que les comparacions històriques les carrega el diable, i que en tota discussió política, els anacronismes serveixen com a pots de fum per confondre l’adversari. L’encomiable tasca intel·lectual del president Quim Torra no escapa al linxament públic de la trinxera mediàtica espanyola pels seus escrits sobre un període com el republicà. Qui ens hem dedicat a fer recerca i reflexió sobre aquest moment històric no ens podem estar de ser conscients de les dificultats d’abordar qüestions controvertides en un moment de confusió a tots els nivells. Ara bé, el que és indubtable és que el primer terç del segle XX és el d’una batalla intel·lectual entre un catalanisme que tracta de reinventar-se i articular-se pel que fa a discurs i projecte, i un nacionalisme espanyol que treu tota la seva artilleria per negar-lo i agredir-lo, i fer servir totes les armes (també la dimensió ètnica, com d’altra banda succeeix arreu d’Europa) per neutralitzar-lo.

De fet, el lerrouxisme, una clara operació d’estat en un moment en què la crisi del 98 (i l’eclosió d’independentismes europeus) evidencia projectes nacionals alternatius als d’un estat incapaç de seduir, serà un dels primers intents de neutralització de la dissidència nacional. Aquest moviment, amb inquietants paral·lelismes al C’s actual, fa servir la demagògia per atreure treballadors descontents amb la burgesia catalana, encara que també per tractar d’atreure el lumpen proletariat enfront la tradició llibertària i republicana catalana, sense dubtar a fer servir la violència, tant contra el catalanisme (no és infreqüent agredir grups de sardanistes) com contra l’anarquisme (es dediquen a difamar els inicis de la CNT o a militants com Salvador Seguí, al qual acusen de ser, literalment, un “terrorista”).

Tanmateix, si ens centrem en allò que, per necessitat de col·locar una etiqueta, anomenaríem “classes populars”, hi veiem contradiccions no massa diferents de les actuals. Un observador volgudament distanciat i alhora pròxim com l’anglès Gerald Brenan, que va viure de primera mà els esdeveniments dels anys vint i trenta, assenyalava al seu Spanish Labyrinth la doble naturalesa de l’anarquisme espanyol (i tanmateix, d’epicentre barceloní). D’una banda, detectava un anarquisme místic i insurreccional, rural, i sobretot de base meridional, coexistent amb un altre de caràcter societari, de tradició i llenguatge republicà, obsessionat per l’organització, col·lectivista -més que comunista-, més urbà que rural, on la catalanitat –no exempta d’un llenguatge universalitsta- esdevé un fet assumit amb naturalitat. Més enllà del seu relat confús, Brenan, com molts altres observadors coetanis com historiadors contemporanis, no consideraven que aquestes diferències tinguessin a veure amb cap “volkgeist” determinista, sinó pels condicionaments del context i per cultures polítiques divergents. I si hi ha algun espai on aquestes tensions són evidents és, per exemple, en la formació de la CNT, on coexisteixen aquestes tendències divergents sovint de manera problemàtica. Si algú com Seguí té èxit com a líder sindical és precisament per la seva habilitat a l’hora de cosir projectes i cosmovisions aparentment incompatibles, i alhora de fer-les convergir amb un projecte polític integrador amb el republicanisme d’esquerres a fi d’atreure’s classes mitjanes i quadres professionals. I aquesta és una de les causes per les quals passa la major part del període 1917-1923 a la presó, fins que és assassinat.

Torra, com a fidel seguidor de la literatura política i periodística del republicanisme dels anys trenta és especialment crític amb el món llibertari del moment. Tanmateix, abans de la proclamació de la República, la CNT i l’independentisme republicà català van tendir a col·laborar. Només cal recordar les bones relacions entre Francesc Macià i Joan Garcia Oliver, que havien arribat a negociar la possible participació en les diferents conspiracions independentistes, com ens recorda un magnífic estudi de Marc Santasusana Quan la CNT cridà independència, o com reconeixia l’anarquista de Reus a les seves memòries, una música que es repetia en la bona connexió i amistat personal entre Lluís Companys i Francesc Layret amb el mateix Salvador Seguí. Tanmateix, a partir del moment en què s’obté la restauració de la Generalitat, les tensions, en un moment especialment complex, acaben esclatant. I ens trobarem en una dècada dels trenta on ambdós espais (l’obrer, encarnat en l’espai anarquista, i el republicanisme) experimentaran un dur enfrontament.

És aquí on trobarem una de les polèmiques històriques irresoltes per la tendència a abusar de la trinxera ideològica. Fou la CNT un factor d’espanyolització com defensava bona part del catalanisme republicà?, o, fou el nacionalisme català un projecte excloent? José Luis Oyón té un magnífic treball,La quiebra de la Ciudad popular,  comparable amb un altre excel·lent llibre de Chris Ealham, La lucha por Barcelona, classe, cultura y conflicto, que ens situen la de la ciutat de les perifèries, amb desenes de milers de persones arribades d’arreu de l’estat (molt sovint fugint més de la repressió de cacics rurals que de la misèria), a qui les expectatives sobre la República són molt elevades, i que en les decisions de les primeres setmanes del govern Macià, acaben esdevenint decebedores, sobretot arran de la repressió policial del Primer de Maig de 1931. Passa que, enfront a l’esperança de gestos que canviïn la visió de l’explotació diària i constatable, les autoritats republicanes continuen amb la tendència de la dictadura i la Restauració a tractar el problema social com a una qüestió d’ordre públic. O que en el reformisme social que podem veure en el primer govern d’ERC trobem certes dosis de paternalisme que xoca amb certa cultura política autogestionària, posada a prova a diari en el sindicat i l’ateneu. Com tot, aquesta part de la història està travessada per contradiccions, com demostren també els testimonis d’història oral de Pere Sánchez, o com m’explicava l’historiador –i testimoni de l’època- Abel Paz, a qui vaig tenir el privilegi de tractar alguns anys. A l’hora de la veritat, la convivència entre autòctons i arribats era fluïda i vinculada més per qüestions de classe i veïnatge que per origen.

Aquestes tensions també tenien el seu reflex en la pròpia organització anarcosindicalista. La temptació de simplificar ha portat a alguns historiadors a diferenciar entre els sindicalistes d’ofici i veterans de l’organització dels primers anys i l’anarquisme insurreccional de la FAI, que tindrien la seva expressió en l’escissió trentista (els sindicats d’oposició) i el gruix de l’organització, disposada a fer una “gimnàstica revolucionària” per assolir un comunisme llibertari allunyat de l’ideari de reformisme social republicà. Ara bé, la realitat era més que complexa, i a partir de mirar-se el detall dels esdeveniments, es pot dir que existia promiscuïtat generalitzada entre catalans d’origen i sobrevinguts. Els diversos grups d’afinitat com “los Solidarios” n’és un exemple, com també ho són els germans Sabaté, molt actius en el maquis anarquista, que venien d’un Hostafranchs, teòricament territori Murcià. Abel Paz, historiador i memorialista provinent d’Almeria, sempre em parlava en el seu català republicà après al carrer, i a tall d’exemple, recordava la normalitat en la relació amb companys seus catalanoparlants a l’escola La Farigola del Clot. A tall d’exemple, durant molts anys, el seu millor amic va ser Llibert Sarrau, autòcton company de militància.

A la banda oposada, el catalanisme republicà, d’un caràcter creixentment independentista també mantenia les seves pròpies contradiccions i relacions ambigües amb aquest espai. La mateixa ERC era una amalgama heterogènia on hi podien conviure elements conservadors i etnicistes, amb unes relacions fluïdes i de proximitat amb els anarquistes. Sense anar més lluny, el propi Companys havia estat un advocat que va ser sempre al costat de la CNT i que defensà desenes d’anarcosindicalistes, a banda de la seva amistat profunda amb Seguí. Martí Barrera, pare d’Heribert Barrera, fou alhora un dels cofundadors de la CNT i d’ERC. Ara bé, en el món de la publicística, i en un moment de durs enfrontaments interns sota la pressió creixent d’una República Espanyola sense republicans, on els sectors reaccionaris no paraven de conspirar contra Catalunya i contra la República, i en un context internacional en què les democràcies van caient l’una rere l’altra, trobarem alguns periodistes i opinadors que combaten de manera agra contra el món llibertari, i que tracten de despersonalitzar aquest adversari a partir d’un discurs essencialista. És quan s’explota la imatge del “murciano”, en la línia de llibres com el pseudreportatge de Carles Sentís sobre el “transmisserià”, les exageracions, frontereres amb la difamació, dels articles de Josep Maria Planes sobre les concomitàncies entre anarquisme i gangsterisme o els advertiments demogràfics sobre una hipotètica substitució ètnica de Joan Anton Vandellós a Catalunya, poble decadent.

És el llenguatge i la conceptuologia dels anys trenta. La idea d’una subclasse perillosa que atempta contra la civilització, sovint atribuïda de manera exclusiva al nazisme en base a les seves lleis de Nüremberg de 1933. Ara bé, cal recordar que això és una tendència anterior a la irrupció del nazisme i que és general a tot occident. Des de principis de segle XX,  l’eugenèsia està de moda. Finlàndia, Suècia, i alguns estats d’Estats Units practiquen esterilitzacions abans que Hitler arribés al poder. És més, entre el propi moviment anarquista, també apareixen textos eugenèsics a principis de segle, i especialment durant les dècades dels anys vint i trenta, a revistes com Estudios, Eugenia, Ética o Iniciales, editades a València i Barcelona, on es considera que hi ha grups socials, que en base a les seves pràctiques –alcoholisme, violència, analfabetisme, malalties venèries, comportaments sexuals “desviats”, menyspreu per la cultura, masclisme,…- es considera que comporten una –literalment- “degeneració de la raça”. Això és quelcom que impacta la primera vegada que es llegeix, per exemple a la tesi doctoral d’Eduard Masjuan o mentre jo redactava la meva pròpia. Es pot dir que, abans del trauma del nazisme, el real, no el fet servir pels franquistes nostrats, gairebé totes les ideologies –tret potser de les lligades al catolicisme- flirtejaven amb la idea de l’etnicitat i la manera de com seleccionar artificialment els “més aptes” per a la reproducció, i impedir-ne la dels “degenerats”. Aquesta ideologia era motivada, en alguns casos, per aconseguir tenir una “nació més pura”.; en el cas llibertari, per tenir un proletariat més fort per poder portar a la pràctica la tan anhelada revolució. En altres termes, entre els propis anarquismes es menystenia a tot aquell que bevia, que fumava, que anava amb prostitutes, practicava l’endogàmia, era feble de caràcter, mostrava escasses aptituds intel·lectuals o mostrava comportaments reaccionaris.: en altres termes, formaven part del “lumpenproletariat”, imatge que sovint apareixia a la pròpia literatura anarquista.

Paradoxes del 36, d’una banda, quan el teatre es col·lectivitza per part del Sindicat d’Espectacles de la CNT, la programació en castellà serà més extensa que en el passat –malgrat que els teatres s’acaben especialitzant per gèneres i llengua- i, per horror del crític Domènec Guansé, mai s’havia representant tant de flamenc a Barcelona. Per contra, la col·lectivització de l’educació, gràcies al CENU presidit per l’anarquista Joan Puig Elías, permet per primera vegada a la història, la universalització del català com a llengua vehicular al sistema educatiu. D’altra banda, la revolució permet gaudir d’una (precària) independència de fet, mentre que republicans i comunistes conspiren per acabar amb l’experiència revolucionària, i un cop assolida l’hegemonia el maig del 37, perden tota capacitat d’iniciativa i veuen creixentment intervinguda l’autonomia pel govern de l’estat Malgrat tot aquest conjunt de contradiccions, el cert és que la culpabilització mútua persisteix com un fantasma.

Ha passat un segle. Hauríem de fer un esforç per evitar fer servir el passat com a justificació del present o com a arma política. La identitat, especialment a Catalunya, no pot tenir el mateix contingut que fa quatre generacions. Avui ningú que vulgui ésser pres seriosament pot mantenir discursos etnicistes vinculats en l’origen, perquè la identitat és un fenomen d’elecció, de construcció personal, allunyada d’essencialismes Precisament, la catalana n’és de caràcter postnacional, com no pot ser d’altra manera tenint en compte una òbvia heterogeneïtat La disputa que veiem avui és un pot de fum per impedir veure una realitat. Aquells que es resisteixen a atorgar la condició de nació a Catalunya, tracten de mantenir l’hegemonia legal, cultural i disglòssica, a l’Espanya de matriu castellana. Tanmateix, a la Catalunya del 2018, aquell nascut a Almería, com Abel Paz, es resisteix a tenir el mateix estatus, no del nascut a Sabadell, sinó de les nascudes a Nador, Buenos Aires o Manila. En una República Catalana, aquells que reivindiquen la sang per mantenir determinats privilegis s’horroritzen amb la igualació d’un mateix estatus. Aquells que consideren que la catalana és una cultura tan inferior com l’índia o la mandinga, o la guaraní, fan tot el possible per mantenir el seu privilegi de ser “espanyol”, i el luxe de no haver de fer un esforç d’adaptació, no a una cultura catalana, sinó precisament a un cosmopolitisme que tant reivindiquen, encara que no de base espanyola, sinó des de l’igualitarisme universalista.

 

Nota. Article publicat la setmana passada a Crític
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *