Menys victimisme i més desobediència

Un dels errors tradicionals en què ha incorregut tradicionalment el catalanisme polític, és certa addicció al victimisme, a recrear-se en el maltracte comès per l’estat i els seus agents polítics, policials, institucionals o culturals. En certa mesura, aquest sentiment havia generat una mena de psicologia de la queixa i el greuge, que no sempre convidava al respecte aliè i el propi. I semblava que aquesta era una assignatura que el nou independentisme dels darrers anys, amb més determinació, més heterogeni, més alegre, havia superat. Com a mínim, d’ençà el 2010 i les mobilitzacions multitudinàries podia percebre com els complexos s’anaven perdent a mesura que s’incrementaven i variaven els rengles republicans.

Crec que majoritàriament, encara és així. Ara bé, la repressió i la intolerància, que és un dels trets diferencials de la identitat hispànica, han posat a prova i sotmès a proves d’estrès a aquest moviment de fons i propositiu que malda per pensar més en clau de futur, que de recrear-se en els greuges passats i presents. Tanmateix, hi ha alguns signes inquietants. Davant les agressions de grups paramilitars feixistes (no és una opinió, és una descripció precisa) percebo un cert acomplexament. Aquesta gent s’alimenta a partir de la por col·lectiva, i només pot ser neutralitzada si troba prou força i contundència a l’altra banda, car no són gent que entengui altre llenguatge que el dels fets. Trobo que, també, davant la retòrica i l’acció repressiva de l’estat, hi ha massa queixa independentista, i poca acció. El seu poder es fon si tothom està disposat a desafiar-lo a diari, a no obeir les seves indicacions, a no cedir als seus xantatges.

Cal entendre que estem construint una República, i això ens porta els dolors del part. Cal entendre que estem construint una República, i això implica la destrucció d’una monarquia. Cal entendre que estem construint una República, i això implica més fets que queixes, acció contra la reacció, gestos davant les amenaces,  valor enfront el victimisme.

En altres termes, no ens hem de deixar intimidar. Cal més contundència popular respecte aquells delinqüents que agredeixen normalment persones grans, solitàries o indefenses. Cal no tenir complexos a l’hora de tractar els seus símbols. Cal més determinació a l’hora de desemmascarar que els qui ens titllen de nazis, sorgeixen precisament de la versió espanyola del nazisme, és a dir el franquisme sociològic que ja sembla formar part de l’ADN de la identitat espanyola, entre la indiferència i la complicitat d’unes esquerres hispàniques que van renunciar a plantar cara a la bèstia negra.

Menys victimisme i més desobediència.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *