Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

15 de maig de 2018
0 comentaris

Els adoctrinadors victimitzats

Com a  historiador en sóc conscient de l’ús i abús que del nazisme es fa servir per desqualificar l’oponent polític.  Ara bé, en el món de la dreta espanyola, on hi ha una clara connexió genealògica amb el feixisme, via la versió autòctona franquista, ara s’ha posat de moda acusar els dissidents al seu projecte polític de nazis. No és original, Goebbels, el ministre de propaganda de Hitler, oferí un mestratge als caps de comunicació del PP i de C’s que avui no fan més que imitar. En base a la manipulació de la realitat, o de la simple mentida, els nazis de debò, els dels anys trenta, van inventar-se suposats maltractes o discriminacions a la població alemanya dels Sudets de l’antiga Txecoslovàquia o a Polònia, per justificar les respectives invasions, o culpava als propis jueus de la nit dels vidres trencats. En l’Espanya actual, els agressors es fan passar per víctimes: els guàrdies civils i policies que van agredir d’una manera greu a població civil i pacífica (tal com milers d’hores d’enregistrament certifiquen) es fan passar per agredits, mentre disposen d’un braç jurídic i un altre de mediàtic que acaben de rematar els ferits.

Una de les dianes predilectes de l’estat, de les seves forces armades, i dels seus “comandos paramilitars” –grups d’ultradretans que es dediquen a agredir independentistes, amb almenys 400 episodis d’aquestes característiques, segons té registrats el periodista Jordi Borràs- és l’escola. Per dos motius: en primer lloc, perquè li és atribuïda, via política d’immersió, la “desesepanyolització” dels catalans, i en segon, per l’intrínsec odi a la cultura i a l’educació que caracteritza el nacionalisme franquista que amara PP i C’s, i en menor grau, PSOE. Recordem el “muera la inteligencia” de Millán Astray, i la tradició per assassinar mestres i purgar el magisteri d’elements demòcrates i republicans.

Els atacs a l’escola catalana en aquests darrers mesos beuen d’aquesta tradició i segueixen un patró semblant: allà on hi ha una caserna de la Policia Nacional o la Guàrdia Civil, i allà on hi ha un nucli important de C’s (fidel seguidor de la tradició lerrouxista i falangista) es produeixen denúncies. Normalment tenen a veure o bé amb una invenció total de situacions, o en base a una tergiversació matussera dels fets. A tot això, s’hi afegeix una plana web de Societat Civil Catalana (organisme de finançament opac que és el braç organitzatiu de la ultradreta, segons un estudi molt documentat, un cop més, del periodista Jordi Borràs) on s’incita a la delació contra els docents, on s’indica que ni tan sols calen proves.

El resultat el sabem prou bé. Un procés inquisitorial contra els docents que persegueix la seva desmoralització, atemoriment, i per contra, atia els pitjors instints del franquisme sociològic que nia dins la pròpia societat catalana. Algunes de les acusacions, vistos els requeriments de l’alta inspecció de l’estat, farien riure si no fos pel clima de preocupació i indignació que genera entre els docents: “fer urnes de paper a la classe de plàstica”, “debatre a classe sobre el dret a l’autodeterminació”, “sortir al pati a protestar contra la violència”,… i podríem seguir. Són tot coses que resten emparades per la pròpia normativa educativa, els drets constitucionals i els currículums oficials, com recorda el sindicat USTEC·STEs que ha fet un recull exhaustiu de lleis que avalen totes aquestes qüestions.

Ara bé. L’objectiu és clar: es tracta d’una protesta de la ultradreta espanyola que voldria recuperar l’escola franquista de currículum centralitzat i professorat obedient. Perquè en el fons, l’escola no deixa de ser el reflex d’un projecte polític més general. L’escola democràtica es correspon a una societat democràtica: l’escola adoctrinadora, a la manera en què ho fou la franquista, requereix d’una escola autoritària i submisa al poder.

A les aules es lliura una batalla decisiva per la democràcia. I aquí és decisiu que tothom s’hi sumi.

 

Nota: Article publicat a la revista Celobert

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!