Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

4 de maig de 2018
0 comentaris

Maig de 1968

Em recordo prou bé. Tenia catorze anys i la professora de castellà ens va proposar de fer una exposició oral, d’uns deu minuts, sobre un tema de la nostra elecció. Entre la meva afició per Bob Dylan, els Rollings, Jim Morrison, Pink Foyd i altres músics de melenes, esperit rebel i estètica psicodèlica que tractava de fer servir per reivindicar el meu estatus a còpia de bon gust musical, vaig decidir arriscar-me a parlar de maig del 68. Tot just havien passat dotze anys, que aleshores em semblaven una eternitat, i vist en perspectiva els contemplo com un sospir, i ho ignorava pràcticament tot. Em vaig documentar amb algun llibre que vaig trobar sobre contracultura. No entenia res, tanmateix vaig captar que la tempesta que s’esdevenia arreu dels seixanta (i que sota un règim dictatorial només havia arribat sota la forma de lleu brisa) formava part d’una impugnació a un ordre conservador i carrincló, expressat sota la fórmula de ruptura juvenil. Bé, personalment per aquella època no em podia considerar com a un estudiant brillant, ans al contrari, i més en una època en què els instituts imposaven una mena de darwinisme educatiu on pocs sobrevivien a les rigideses del sistema, tal com criticaven els soixante-huitards. Tanmateix, imagino que el meu entusiasme van permetre superar les carències d’anàlisi i coneixement -sobre una qüestió on hi havia un gran desconeixement- i, després de xerrar durant mitja hora, em van posar un sopresiu excel·lent.

Ah!, quanta raó tenia Sòcrates en afirmar escèpticament que només sabia que no sabia res. A mesura que acumulem dades, fets i perspectiva, més conscients hauríem de ser de la nostra pròpia ignorància. I jo, que formo part d’aquest poblat i no sempre comprès gremi dels historiadors, aviat vaig tenir la perspectiva de qui tracta amb testimonis directes i lectures més analítiques. Quan, contra qualsevol pronòstic, vaig entrar a la universitat, a mitjans de la dècada dels vuitanta, em vaig trobar amb una bona colla de professors que afirmaven haver participat de la festa del maig francès, que començava a allunyar-se en el temps -havien passat ja setze-disset anys, i aquells nois que buscaven la platja sota les llambordes de París, començaven a entrar en la crisi dels quaranta. Amb certes sobredosis de nostàlgia, i amb certa capacitat d’abellir records i memòria, exageraven els seus mèrits i establien comparacions odioses amb la nostra generació, que potser sí, anàvem fent la revolució silenciosa en els costums que sospito que en el seu cas devia trobar-se més en el terreny del desig que en el de la realitat. Tanmateix, a l’hora d’esbrinar de què es tractava tot això, més enllà d’una expressió hedonista i una revolta contra els convencionalismes de les generacions anteriors, tampoc no m’havia quedat clar en què havia consistit tot allò. Probablement, ells tampoc no ho sabien expressar, més enllà que en les seves vides trobaven menys constrenyiments morals i més expansió, menys rigidesa i més plaer, malgrat que, en contrapartida, més incerteses i menys fonaments.

Ara fa una dècada, vaig seguir amb interès el debat que s’havia fet a França amb motiu dels quaranta anys del maig del 68. Per aquella època van sortir la tira de llibres escrits pels fills d’aquella primavera. No eren precisament amables. Entenc que era l’època Sarkozy i certs aires conservadors agitaven França. En bona part d’aquella literatura hi havia retrets respecte a aquells nois i noies que s’havien carregat la família tradicional i s’havien deixat portar pels seus instints… al preu d’una terrible inestabilitat familiar, una irresponsabilitat com a pares i com a ciutadans, en una societat sense valors sòlids que ja anunciava la societat líquida i inconsistent, amb dosis d’anòmia moral que ens van descriure tan bé Zygmunt Bauman o Ulrich Beck. Per aquella època, també havia fet amistat amb Marianne Brull, que el maig de 1968 feia d’editora de les edicions de Ruedo Ibérico, i per a qui aquell episodi que va viure de primera mà, el va trobar superficial i anecdòtic, molt allunyat de la majoria dels residents de la capital francesa, molt confús, molt difícil d’interpretar.

Ara aquest mes ja celebrem el mig segle d’aquell estrany esdeveniment que ens costa tant d’interpretar. Com a historiador, és evident que la meva perspectiva ha canviat, perquè en el fons, la història és dinàmica, i més que una descripció o anàlisi sobre fets i processos reculats en el temps, més aviat el que fem és establir diàlegs amb el passat. Ara per ara, veig que aquell esperit de rebel·lió juvenil havia estat necessari per trencar amb la rigidesa moral d’aquells anys, tot i que alhora, allò va tenir el regust amargant de l’esterilitat. Crec que maig del 68 ha estat una revolució eixorca, que potser ha plagat d’egocentrisme i neoliberalisme el món present. La gent ara és més lliure i tolerant, amb molt més respecte per la diversitat, i alhora ens ha deixat una societat més desigual i atomitzada, on alguns dels seus participants joves aleshores, han acabat cavalcant el cavall desbocat d’un capitalisme que fabrica infatigablement una massiva i sofisticada infelicitat.

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!