Cacera de bruixes a l’escola

Abans de centrar-me a escriure aquest post, em documentava per fer un article sobre un dels referents del republicanisme, Francesc Layret, el qual fou assassinat el novembre del 1920, amb set trets per l’esquena, per ordre del governador civil. Entre els motius pels quals aquest cofundador del Partit Republicà Català fou abatut per set trets hi devia haver el fet que, dotze anys enrere, quan aquest era regidor de l’Ajuntament barceloní, havia apostat decididament pel català com a llengua vehicular a les escoles del Patronat. No hem d’oblidar un context en el qual el lerrouxisme –i les seves bandes armades com los Jóvenes Bárbaros– es dedicaven a agredir qualsevol cosa que sonés a catalanisme, i no era inhabitual veure com repartien bastonades entre els sardanistes de la Rambla de Girona, o arrencaven símbols catalans arreu, en una imatge que avui ens pot resultar familiar.

És obvi que l’escola catalana és assenyalada des de fa dècades pel més carrincló i intransigent del nacionalisme espanyol simbolitzat per l’aznarisme i el seu braç ideològic la FAES. La premsa espanyola, hereva directa de la del Movimientoveu en l’escola catalana la síntesi de les seves obsessions: el seu odi a Catalunya, i el seu odi a l’educació, que complementa amb el seu menyspreu per la cultura i pel pensament crític. És així com amb l’ocupació de les institucions catalanes veu l’oportunitat de combatre els seus fantasmes.

L’1 d’octubre fou traumàtic. No només per a una ciutadania espantada per la deriva turca –en el fons, la pulsió inquisitorial d’un espanyolisme autoritari secular-, sinó també per un estat que descobria, astorat, una societat mobilitzada amb capacitat per tombar el seu fals relat sobre la identitat uniformista  de la seva Espanya imaginada. És així com hem d’incloure els atacs a l’escola, i sobretot als seus docents, com a una part més de la seva operació Catalunya, amb les seves clavegueres i sospites més que raonades dels atemptats d’agost, les escoltes il·legals o la fabricació de notícies falses.

Les denúncies a docents, posteriors a l’1 d’octubre, segueixen un patró homogeni. Hi són en aquelles poblacions on hi ha casernes de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Com passa amb els atestats plagats d’invencions –amb pobles i alcaldes imaginaris inclosos-, i contra tota evidència, es fabriquen fets que no es corresponen a la realitat. En alguns casos, agents que fa anys que viuen aquí, que tenen un perfil més professional que polític, i que són capaços de comprendre la realitat del territori on viuen, tracten de resistir-se a formar part d’aquesta operació. Tanmateix, són cossos militaritzats que responen a una idea de jerarquia, i per tant, pressionats pels seus superiors, acaben denunciant als professors dels seus fills. Obediència deguda. En altres casos, és possible que es deixin contaminar per l’ambient amarat de fanatisme espanyolista i franquisme residual, atiat per uns mitjans que es dediquen a intoxicar l’opinió pública. Finalment, hi ha tots aquells casos, que com exemplifica l’escàndol de La Manada, viuen amarats d’una cultura franquista, masclista, catalanòfoba i fanàtica, com ja es va veure en les accions paramilitars que van esdevenir-se em setmanes posteriors a l’1O.

A tot això, l’estat viu en una mena de deriva autodestructiva, en el sentit que, atès que veu amenaçada la seva continuïtat, no dubta a carregar-se qualsevol garantia jurídica i insta al poder judicial a actuar amb criteris inquisitorials. Entenc que bona part de magistrats que creuen en allò que els van explicar a primer de teoria del dret, deuen viure escindits entre el que els dicta la seva consciència i professionalitat, i el que els estan induint a fer: a fer servir els jutjats com a armes de destrucció democràtica massiva. Molts són conscients del que els passa als discrepants: el cas de Santiago Vidal o Elipio Silva hi deu pesar massa. El cas d’Alsasua i La Manada serveix també per contemplar la facilitat en què l’evidència i els fets es contradiuen amb sentències dictades des de les redaccions de La Razón i els despatxos de l’Ibex 35.

L’atac als mestres s’alimenta també de la por i l’escassa decència d’una part de l’administració de la Generalitat, poc disposada a fer cops de puny damunt la taula o a evitar fer-se copartíceps de la prevaricació massiva que es fa amb l’excusa del 155. Una administració, d’altra banda, que en èpoques amb menor ingerència de l’estat, es van caracteritzar pel maltracte i desconfiança respecte els seus treballadors.

Ara bé, la virulència té més a veure amb la feblesa i la fragilitat de l’estat que respecte a qualsevol altra cosa. L’1 d’octubre va fabricar molts independentistes per necessitat. Allò que semblava una llegenda urbana –que el règim del 78 no era altra cosa que un maquillatge precari de la continuïtat del franquisme-, ha esdevingut constatació trista. I aquí s’imposa que la República és una fórmula d’escapar a la maledicció de la inquisició espanyola. I que el trencament total no és tant una voluntat de canviar de passaport, com d’acabar definitivament amb una Espanya poblada de zombis franquistes, que per acció o omissió, es carreguen la democràcia i enfonsen en la misèria cultural i moral el seu propi país.

Malgrat les dificultats, l’única manera de fer front als zombis és amb la nostra determinació. A impedir la por i seguir fent República al marge de les seves amenaces o atacs. A construir el futur arraconant el seu passat. La seva cacera de bruixes ha d’acabar a còpia d’il·lustració. Potser són zombis, malgrat que actuïn a les tenebres com vampirs. Les llums il·lustrades els fan mal. No és Catalunya contra Espanya: és democràcia contra dictadura, República contra monarquia, decència contra indecència.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *