Kompromat

Em declaro un fan de les novel·les d’espies, especialment de les escrites per Graham Green i John l Carré. M’agraden les històries ambientades a la guerra freda, amb trames enrevessades, personatges ambigus, operacions inspirades per un maquiavelisme imaginatiu que no sempre surten bé, dobles i triples agents i altes dosis de desencís, desercions, de sexe i de violència.

Le Carré, pseudònim que amaga la veritable identitat de David John Moore Cornwell, abans que escriptor va ser diplomàtic i professor d’Eton, l’institut on s’escolaritzen les elits britàniques, i segons les males llengües, es recluten els espies. Algunes biografies no  autoritzades afirmen que el novel·lista va ser també un antic agent de l’MI6 que va participar en la guerra freda, i llegint les seves obres m’ho crec, car la imaginació mai no atrapa la realitat. L’autor de L’espia que va arribar del fred, La Casa Rússia o El sastre de Panamà ha forjat bona part dels tòpics sobre el gènere, entre els quals apareix un terme que em sembla molt rellevant.

El Kompromat és una paraula que prové de l’antiga Unió Soviètica. És una abreviatura de “Material Compromès”, o aquells documents, fotografies, testimonis que comprometen la carrera d’una persona de rellevància, normalment polítics, i que feien servir agents estrangers per pressionar-los a fi de posar-los a treballar sota les seves ordres. En altres casos servia per apartar a funcionaris molestos per promoure l’arribada d’agents infiltrats i així ocupar espais de decisió estratègics, o per desfer-se d’algú que resultava un obstacle per a obscurs interessos. Sovint aquest material compromès era fruit d’operacions encobertes, on aquells anomenats “agents Romeu” -és a dir, que feien servir l’amor o el sexe per assolir determinats objectius- jugaven un paper essencial. No calia que el material compromès fos veritat, només que ho semblés,  que resultés versemblant, de manera que la falsificació de proves era pràcticament una sofisticada indústria, on imagino, devien donar feina als millors guionistes. Sèries com Homeland o The Americans ens serveixen per il·lustrar totes aquestes pràctiques, on la destrucció de carreres polítiques, la sospita, la traïció voluntària o no, acaben per configurar un catàleg de l’horror i la perversió moral que ha acabat per dibuixar un món polític caracteritzat per la desconfiança, la corrupció i les males arts.

Pensava precisament en le Carré quan assisteixo, amb crispetes, amb la crisi Cifuentes. La filtració del vídeo on presumptament furta en un supermercat la trobo més que sospitosa, en un context en què les batalles per l’hegemonia de la dreta, en un moment de descomposició política, em recorda episodis de la guerra freda, amb els seus Kompromat reals o inventats. Entenc que l’expresidenta de la Comunitat de Madrid, caiguda en el descrèdit per la presumpta falsificació dels màsters, semblava ja una nosa per als seus. I quan parlo dels seus, no em refereixo al seu partit, sinó al poder real, que com en les novel·les d’espies, mostren la seva presència absent, movent els fils i lliurant les seves batalles llunyanes com qui manega, des de la distància, les peces d’un tauler d’escacs.

En realitat, assistim, com afirmen analistes com Ekaizer o Juliana, a una operació del Deep State, l’estat profund, la política de clavegueres practicada pels majordoms d’unes elits espanyoles conformades pel franquisme, i que resseguint la seva heràldica, són els hereus de l’Imperi espanyol fallit que es resisteix a morir, o que simplement tracten de sobreviure en els aires de canvi, enrarits, per descomptat, que bufen a Espanya i Europa. La qüestió de Catalunya ha servit per mostrar les vergonyes d’un estat i un règim que ha fet caure Espanya en el descrèdit internacional, tanmateix percebo que la cosa va més enllà, i que els veritables colpistes, els que remenen les cireres gràcies a l’actuació dels seus avantpassats entre el 36 i al 39 es veuen cada vegada més qüestionats, perquè l’invent del 78 és cada vegada més qüestionat. Com l’escleròtica URSS dels anys 80 ja deuen estar pensant com organitzen una altra transició per fer sobreviure els propis privilegis. Potser per això, com en la URSS dels anys 80, les clavegueres fan hores extres. I, al més pur estil de les novel·les de le Carré…

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara de Fem Ràdio
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *