L’Espanya zombi

En el món de l’antropologia cultural, encara que també en els referents literaris i cinematogràfics, el zombi és aquell ésser que, després de difunt, s’aixeca de la tomba per tornar a caminar sense rumb ni destí, i amb ànims destructius. Morts vivents, semblen tenir aparença humana, malgrat que els seus gestos i accions no depenen de la voluntat, sinó de la inèrcia i l’instint. Sense personalitat pròpia, amb la mirada perduda, amb moviments feixucs, tracten de mossegar els vius amb la finalitat de portar-los al seu inframón particular, en una deriva histèrica i autodestructiva que porta al no-res de la mort. Cadàvers caminants, generen caos i destrucció, en una mena d’apocalipsi nihilista. És per això que són les èpoques de crisi en què es popularitza aquest subgènere de terror. La crisi de 1929 va donar lloc a les primeres pel·lícules sobre el tema, que van ressuscitar durant la dels anys setanta, i amb el nou segle, tenim zombis de les més variades classes i condicions, mossegant a tort i a dret per les pantalles d’arreu del món.

Quan faig una mirada a l’Espanya actual, no puc deixar de pensar en la idea del zombi. Sembla com si una alteració estranya en el guió hagués propiciat una falsa resurrecció i, des de les catacumbes del Valle de los Caídos, emergís una sinistra processó de Walking Dead. Com passava amb els grisos i la Brigada Político-Social, policies agredint gent que surt a votar, i fabulant sobre violències inexistents, denunciant odis inexistents, en pobles inexistents, reflectits en informes on es parla de fets inexistents que semblen ésser redactats amb el talent literari d’Stephen King. Com passava amb el Tribunal de Orden Público, magistrats que atribueixen delictes inexistents, a partir de fets inexistents, i interpretacions pròpies de la ciència ficció, que no dubten a atribuir agressions inexistents, en rebel·lions inexistents que hiperventilen en comprovar que el món ha canviat molt d’ençà que es va abolir la inquisició. Com passava a l’època del nacional catolicisme, veiem com denuncien a l’actor Willy Toledo per haver ofès a Déu, d’acord amb l’inexistent delicte de blasfèmia. Com passava amb el sindicat obligatori de periodistes del franquisme, veiem mitjans militaritzats, dedicats exclusivament a la propaganda, que segueixen els principis de Goebbels de manipulació matussera de la realitat, que deshumanitza els dissidents, que crida desesperadament contra el món, que amenaça, que s’inventa la realitat, i que es frustra quan veu que a Europa no comparteixen les seves idees.

Una simple mirada a l’Espanya de 2018 inspira certa basarda barrejada amb comèdia, com passa a les pel·lícules de zombis. Si no fos perquè es viuen situacions dramàtiques, podria recordar a una desfilada semblant a la que se celebra al festival de Sitges. Tanmateix, en aquests dies, una simple baralla de bar està essent jutjada com a terrorisme, sense proves, en base a una fabulació, amb més que indicis de parcialitat, sense admetre proves de la defensa, i amb la clara voluntat d’atemorir la dissidència basca. La insuportable existència de presos polítics a presons allunyades de les seves cases és una altra de les mossegades d’aquesta Espanya zombi que sembla voler morir matant. La fabulació de terrorisme respecte als CDR amb proves de l’estil “careta de Jordi Cuixart i xiulet groc” sembla un malson kafkià. Què ha passat?

Els franquistes han sorgit dels seus caus, perquè en realitat, no estaven morts. El terrible error de no haver fet uns judicis de Nuremberg ha permès que les nissagues que gaudien dels seus privilegis a partir d’un acte de força (per cert, una rebel·lió contra un govern legítim) desfilin avui amb un franquisme zombi que torna a dominar l’espai públic. Avui Espanya és un estat farcits d’institucions zombis, amb responsables polític, policials, judicials, eclesiàstics, periodístics zombis. I una ciutadania, també zombi, que s’ha deixat mossegar pel ressentiment i els prejudicis contra els republicans, la majoria dels quals es concentren a Catalunya, i s’atrinxeren, com passa a les pel·lícules de zombis, per tal que no els infectin. Els franquistes surten dels seus caus perquè l’aroma de República es flaira des dels jardins, i els privilegis de què gaudien, al més pur estil màsters de Cifuentes, es veu en qüestió per primera vegada a la seva existència. Ja ho deia l’arnat escriptor nacionalista Arturo Pérez Reverte. La cosa ja fa color del drama de 1898. En Flandes, se está poniendo el sol!

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *