El PSC, o com en nom de la unitat, es perd la dignitat

Una de les enfermèrides que han passat desapercebudes aquesta setmana ha estat el vuitanta aniversari dels pitjors bombardejos que va patir Barcelona el 16, 17 i 18 de març de 1938. Amb desenes d’incursions de l’aviació italiana, especialment nocturna, va causar entre 1.000 i 1.300 morts i va causar terribles destruccions a la ciutat, en una estratègia que buscava terroritzar la població civil. El meu pare me n’havia parlat, d’aquelles jornades. Tenia set anys i sentia les sirenes sonar una vegada i una altra, i les bombes caure amb aquell xiulet mortal. La primera vegada, van anar al refugi. Després, la família va decidir restar a casa, a sota de la taula del menjador. Si havien de morir, millor fer-ho plegats, que deia la meva àvia, i no quedar-se sense sostre. D’aquella violència terrible, d’aquells crims contra la humanitat, l’estat espanyol ha fet tot el possible perquè mai es castigués els responsables d’aquest veritable terrorisme d’estat. De fet, protegeix els seus criminals evitant l’extradicció d’alguns responsables que haurien de ser jutjats a l’Argentina.

Allò que en diuen l’Espanya Constitucional ha estat edificat sobre aquest silenci i aquesta tel·lúrica impunitat, on tot aquell que remena cireres té alguna cosa a veure amb els crims que van cometre ells, o els seus ascendents, de 1936 ençà. Mai el rei, l’actual o l’emèrit, que ho és en virtut de la decisió personal del criminal de guerra Francisco Franco, o un exèrcit d’una història vergonyant, van demanar-li disculpes. I és per això que, servidor de vostès, ni oblida ni perdona.

Tanmateix, en tot aquest estrany context en què els nazis d’esvàstiques ens titllen de nazis als qui tenim estelades, o els descendents de l’Espanya nacionalista ens titllen de nacionalistes als qui som, simplement demòcrates o republicans, el que veig que ha passat amb el PSC, que el meu pare va votar durant dècades, fa feredat.

Entenc que hi hagi persones o partits que mirin amb escassa simpatia la proposta independentista, tanmateix no és tolerable sortir a manifestar-se, com aquest diumenge, com moltes altres vegades, amb gent que porta esvàstiques tatuades, que voldrien exterminar el català, que actuen amb violència política, que participen d’organitzacions nazis, que propugnen (i practiquen) la violència contra aquells qui pensen diferent, són d’una altra color o tenen orientacions sexuals no majoritàries. Entenc que el senyor Iceta, Illa o bona part dels seus líders no vulguin la República Catalana, tanmateix, no és tolerable no reconèixer la realitat de l’existència de presos polítics, de gent tancada i processada per les seves idees, que alcaldes com els de Tarragona o Lleida enviïn brigades municipals per treure llaços grocs passant per alt creus gammades o pintades racistes. No és tolerable aquest silenci còmplice davant la condemna a presó de Pablo Hassel, Valtònyc o qualsevol que estigui disposat a qüestionar figures sagrades del franquisme com és la pròpia monarquia.

La darrera de les malifetes, per acció o omissió del PSC, ha estat la negativa, aquesta mateixa setmana, de condemnar el franquisme. Els propis socialistes, que en van ser víctimes, ara en són còmplices de la dictadura i els seus crims. De la mateixa manera que encara he d’esperar que diguin alguna cosa contra l’ocupació il·legal, via 155, de les institucions catalanes de les quals n’han format part.

M’escandalitza, encara que no em sorprèn. El socialisme, el català, l’espanyol, l’europeu,… tenen un defecte terrible que els inhabilita per a la decència: estan massa acostumats a l’obediència, que com explicava el pedagog Lorenzo Milani, no és precisament una virtut. El patriotisme espanyol, o constitucional, o com vulgueu dir, tot parafrassejant Samuel Johnson, acaba essent el refugi dels miserables. És per això que ja el 1923 el propi PSOE va donar suport i va participar de la dictadura de Primo de Rivera; o el 1977 van acabar acatant els símbols franquistes: la seva monarquia, el seu himne, la seva bandera que tan grossa com van poder, va fer de fons d’uns dels mítings de Pedro Sánchez.

Em sap molt greu, perquè el PSC és un partit que té una història amb bons i mals moments, encara que va ajudar a construir un país millor. Em sap molt greu perquè això ha estat una dolorosa traïció a la generació dels  meus pares que tantes vegades van confiar el seu vot en ells. Em sap greu per tots els centenars de milers de residents catalans que, fugint del franquisme fa dècades, ara es troben els seus líders pactant amb neofalangistes i envoltats de pinxos amb esvàstiques tatuades… en nom d’una Espanya que no té res a veure amb un espai on tothom s’hi pogués sentir més o menys còmode. Han triat un camí: el de la indecència. La cosa no va de República, de Catalunya, o d’Espanya. La cosa té a veure, simplement, amb una qüestió de dignitat. Allò que han abandonat a canvi de veure qui té la rojigualda més grossa.

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.