Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

9 de març de 2018
6 comentaris

La dissolució d’Europa

Tots els professors d’història expliquen que Europa va néixer a l’antiga Grècia. Servidor de vostès, historiador contemporaneista amb certa predilecció per allò que en diuen “història immediata”, apostaria a què Europa haurà mort també a Grècia. Els diversos rescats financers, les terribles retallades que han empès milions de grecs a la misèria, l’austeritat imposada des de Berlín, que ha arribat a representar una caiguda del PIB comparable a l’ocupació nazi durant la segona guerra mundial, i finalment, la humiliació que va suposar imposar unes condicions draconianes després d’haver gosat organitzar un referèndum, ha suposat el certificat de defunció d’Europa, almenys de certa idea d’Europa.

A partir d’aquí, tot ha anat malament. Països com Polònia o Hongria desintegren les seves febles democràcies, mentre que Brussel·les tolera les derives franquistes d’Espanya i els seus policies que colpegen àvies per voler votar. Les decisions internes es fonamenten en la capacitat de pressió de lobbis i estats, on abunden polítics reciclats i d’escassa consistència tècnica i moral, o els càrrecs s’atorguen en funció de canvis de cromos en un casino on tothom fa trampes, com hem vist amb el nomenament de De Guindos al Banc Central Europeu.

Allò que havia estat un projecte noble: cercar la cooperació continental per tractar de reconciliar països que portaven generacions d’enfrontament, avui exhibeix una aluminosi preocupant. No és massa difícil arribar a la conclusió, que una vegada ensorrat el mur de Berlín, l’alternativa dels països comunistes (en realitat, tigres de paper, en afortunada metàfora de Mao Zedong) es va esfumar, i en aquest context les elits europees van prendre la decisió de retornar al paradigma desigualitari previ a la primera guerra mundial. Si bé Europa semblava inicialment un espai de comerç i intercanvi, una facilitat per potenciar coneixences mútues a còpia de llibertat de circulació i projectes Erasmus, avui sembla cada vegada més una sucursal de Davos o del Círculo Ecuestre: un espai de conspiració per apropiar-se dels recursos de tothom i menystenir-los.

Per contra, en les darreres dècades, Europa és la del Tractat de Maastricht, on s’aplica una agenda de política neoliberal que obliga als estats a obrir els seus tallafocs a les empreses multinacionals, que potencia reformes econòmiques en contra de l’estabilitat laborals, les retallades, l’obertura a la competència de sectors que haurien d’estar protegits, i finalment, unes maneres que atempten contra les més elementals formes de democràcia.

Cert que Europa va acabar a Grècia, tanmateix la manera com les elits europees van prescindir de les opinions d’holandesos i francesos quan van rebutjar la constitució europea, que poc després es va aprovar per la porta del darrere com a “Tractat Constitucional”, va evidenciar que les institucions no tenien cap intenció d’actuar democràticament, que Europa anava perdent el respecte de la seva ciutadania. No ha estat una caiguda del cavall sobtat, ha estat un procés lent de decepció i distanciament. Mesures, a més, com la directiva Bolkestein, que permet fer competència deslleial entre treballadors (la caricatura que es va fer del “lampista polonès” que rebentava salaris a la Gran Bretanya acaba per propiciar el que està passant: que la gent percep que amb la Unió Europea, perd sobirania dia rere dia.

Per això, el Brexit, els partits antieuropeus, fins i tot l’aparició del discurs antiimmigrant com a boc expiatori de les angoixes profundes, acaben esdevenint les sortides fàcils a problemes complexos, l’expressió catàrquica enfront a la impotència creixent que senten milions europeus respecte a aquesta involució antidemocràtica. El problema és que les esperances es dilueixen en veure com Grècia ha desaparegut del mapa després d’anys de misèria i patiment en silenci. És normal que molts ens vulguem  desfer d’aquesta Europa.

 

Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara, de Fem Ràdio
  1. Us recomanaria que llegíssiu Naixement, grandesa i mort de les civilitzacions, d’Alexandre Deulofeu.
    Us el recomano perquè vegeu que, quan dieu que Europa comença a Grècia, potser us equivoqueu.

  2. La UE havia de ser la tomba de la Conferència de Viena del 1815 que ens havia portat a tres guerres totals, 1870, 1914 i 1939, cadascuna més salvatge que l’anterior.

    Però quan va desaparèixer la URSS, en comptes de completar el projecte, es va permetre que els mediocres (cf. Xavier Roig) copessin el poder. Així vam anar degradant mica en mica el concepte d’Europa, passant d’una unió econòmica que amagava una intenció geopolítica a una unió mística que amaga una intenció depredadora. Anava a dir intenció econòmica però no, no és econòmica; és depredadora. És el que diferencia el capitalisme del XX del burgesisme del XIX… i del XXI, malauradament.

  3. Observacions:
    1a) La CEE (després CE i finalment UE), que no pas Europa, no ha estat mai cap projecte noble; sempre ha estat “l’Europa dels mercaders”, i un intent de reforçar el continent enfront la competència dels EUA i del Japó.
    2a) El bloc socialistodegenerat NO era cap tigre de paper. La realitat és molt més complexa.
    3a) Sí que hi ha hagut una certa reconciliació de tothom amb Alemanya, però valoro que n’ha estat un mer subproducte: qui mantingué la pau durant les dues guerres fredes fou l’equilibri del terror entre els dues superpotències.
    4a) En definitiva: l’evolució de la UE és lògica d’acord amb els seus orígens. Sempre ha estat un dels centres mundials del capitalisme; per tant, era tan lògic que impulsés l’Estat del benestar el 1960 com que es llancés en braços del neoliberalisme a partir de 1979.

    1. Postdata: la definició maoista de “tigres de paper” no es referia pas al bloc soviètic, sinó als “imperialistes” del bloc capitalista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!