Espai de Dissidència

En el shakespearià drama de House of Cards, un Francis Underwood de ficció pronuncia una frase que supera Nietzchse, Freud i Débord plegats: “Tot té a veure amb el sexe; tret del sexe, que té a veure amb el poder”. La reflexió, lúcida, d’algun guionista, reflecteix amb fidelitat de què va el tema. L’evident discriminació de les dones no té a veure amb una qüestió relacionada amb el sexe, sinó amb les asimetries de poders. Es discrimina a les dones, perquè qui ho fa, bàsicament, ho pot fer. I, si bé és cert que aquesta discriminació és variable segons cada societat i cultura, se’n pot despendre una regla prou universal: a major desigualtat general, major desigualtat de sexes.

És per això que la desigualtat va relacionada amb el poder. És per això que considero un error el discurs que reclama que les dones puguin trencar el sostre de vidre per poder accedir a espais directius. Bàsicament, el que cal és acabar amb les desigualtats al més pur estil republicà, en el sentit que proposava Abdó Terrades en el seu himne “La Campana”, de 1824: “La cort i noblesa / l’orgull i la riquesa / caiguin d’un cop al nostre nivell”. El que cal plantejar no és que les dones accedeixin a àmbits de poder (on es constata que s’actua amb la mateixa duresa i es reprodueixen les discriminacions), sinó que el poder es rebaixi fins al punt que no tingui la capacitat d’empitjorar la vida de la gent, independentment de la seva composició cromosòmica.

És per això que la vaga d’avui necessàriament hauria de tenir un component d’anticapitalisme, o si més no, d’antisistema, com bé assenyalen els elements reaccionaris (masculins o femenins) que critiquen la mobilització d’avui. Realment, els plantejaments del 8M van en contra del sistema, perquè les dones reclamen un igual tracte, un igual salari, que no se les maltracti, que no se les discrimini, que no se les prejutgi, i un seguit de legítimes reclamacions que podrien ocupar més planes que la Bíblia (on, per cert, no surten molt ben parades). Això vol dir que el sistema no funciona, i que cal tombar-lo. Es discrimina per raó de sexe, com també es discrimina per raó de riquesa, de nivell de poder, de cognom, de cercle o de qualsevol altra cosa, perquè el que cal no és que les dones tinguin més poder, sinó que hem d’evitar que altres tinguin el poder d’oprimir, independentment dels seus mèrits o circumstàncies.

Això també implica una revolucionària manera d’entendre el món. Ara se’n parla molt de les cures, majoritàriament en mans femenines, i les dificultats de compaginar la vida familiar amb la vida professional. És obvi que cal reduir dràsticament la jornada sense fer-ho amb els ingressos. En les darreres dècades les millores productives han estat acaparades de manera gairebé exclusiva per qui té poder, de fet podríem cobrar tots el doble treballant la meitat, perquè, com deia Underwood, tot té a veure amb el poder.

Les dones de la meva generació han estat víctimes d’una estafa monumental. Les van dir que podrien compaginar vida professional amb vida familiar. Les van dibuixar a color el mite de la superwoman. A l’hora de la veritat, les han explotat professionalment, i les han privat d’una vida personal mínimament relaxada, i les han condicionat existències personals francament millorables. N’hauríem d’extreure una lliçó. Feminisme i neoliberalisme no són compatibles. Bé, neoliberalisme i dignitat, tampoc. A mi, personalment m’agradaria veure com vagues com aquestes no servissin com a celebració folklòrica, sinó, i tal com va passar el 8 de març de 1917 a Sant Petersburg (febrer en el calendari julià) s’enderroqués l’absolutisme neoliberal que perjudica per igual (malgrat que en graus diferents) a aquells que tenim els cromosomes XY, com aquelles que els tenen XX.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!