Urgència de la República

Una de les imatges més definitòries del procés de construcció de la República s’esdevingué en la consulta del 9 de novembre de 2014, quan el president Mas i el periodista, aleshores diputat, David Fernández, es van fondre en una emotiva abraçada. El gest fou polèmic, i ambdós protagonistes van ser molt criticats per les respectives trinxeres ideològiques, tanmateix resultava simbòlic i il·lustratiu de com el procés havia sacsejat tan profundament les estructures polítiques i ideològiques del país. Les antigues coordenades que permetien llegir la realitat ja no servien. Si el procés havia fet això, els esdeveniments dels darrers mesos han acabat per transformar radicalment els antics esquemes. Fins i tot, l’eix esquerra-dreta, que juntament amb el nacional havien definit les ubicacions ideològiques de les darreres generacions, semblen desdibuixades, congelades mentre no es faci efectiva la República.

Perquè, certament, a partir de l’actuació unilateral de la monarquia hispànica, de la transformació d’una democràcia “justeta” transicional en una mena de gran Hulk amarat de franquisme, en què les institucions es carreguen les pròpies lleis, s’instaura el maccarthisme ideològic i es prescindeix de l’aparença per explicitar la voluntat de destruir Catalunya, les coses ja no poden ser de cap manera com abans. L’exhibició del cor de les tenebres de l’estat profund espanyol, amb els seus tribunals inquisitorials, amb els seus paramilitars exercint violència subcontractada als carrers, amb els seus mitjans deformant la realitat, ha empès a milions de persones, que en circumstàncies normals, estarien tan despolititzades com qualsevol altra societat europea desmenjada, vers la barricada. La unitat, més o menys precària, més o menys sincera, ens ha estat imposada ni que sigui per instint de supervivència.

En aquestes circumstàncies, les societats assumeixen certa treva ideològica per la necessitat de protegir-se davant l’embranzida de l’adversari. Dretes i esquerres suavitzen el seu discurs, i tothom fa un esforç de pragmatisme per aplegar esforços. S’estableixen sagrades aliances i es desdibuixen antigues fronteres. Sense renúncies permanents, la urgència de la República ha fet que s’estableixi una certa harmonia, amb participació d’independents, amb una agitació social potent, amb dosis de mobilització persistent. Antigues dretes i esquerres suavitzen els seus plantejaments. Neoliberals i anarquistes comparteixen taula i cambra. Als adversaris d’ahir no els queda altra cosa que cooperar, perquè el trauma que han suposat les porres de l’1 d’octubre i la inquisició dels tribunals espanyols ens ha ofert la trista lliçó que, per damunt de qualsevol consideració ideològica, és essencial disposar d’un país propi per prendre les pròpies decisions, per evitar que algú actuï amb arbitrarietat, per impedir que una cosa tan potent com un estat faci servir la seva força per destruir-nos o fer-nos la vida impossible.

D’aquí la galdosa actitud d’aquelles esquerres de matriu marxista, massa acostumades a l’obediència. Si bé està clar que l’heràldica situa el PP en el franquisme, i que Ciutadans manté un elevat grau de continuïtat amb el nacionalisme supremacista dels seus precedents lerrouxistes i falangistes, l’actitud del Partit Socialista pot explicar-se pel 155 aplicat des del carrer Ferraz des de fa anys, i que ha dilapidat l’herència històrica de les diverses famílies i formacions que van confluir per haver constituït un partit que vertebrava el país.  Per la seva banda, el gasós univers d’allò que havia estat el PSUC ha comès el terrible error de no haver llegit la situació correctament. Ara mateix, la cosa no va de dretes ni esquerres, sinó de ser o no ser. Triar la monarquia vol dir avançar vers la irrellevància. Quan els partits marxistes van apostar per un federalisme i el manteniment de la supremacia soviètica als països bàltics, a l’antiga Iugoslàvia o al bloc oriental, s’han vist reduïts a la insignificança. No entendre que la cosa no va d’ideologies o de polítiques concretes, sinó d’una societat ocupada il·legítimament per una potència estrangera és, simplement, suïcida.

La República no depèn de l’actuació dels partits. Les independències són processos que van més enllà d’unes determinades decisions polítiques, perquè són empeses per uns canvis profunds en la mentalitat col·lectiva. És quan hi hagi la República, doncs, quan serà possible la normalitat d’una societat que podrà decidir pel sentit de les seves polítiques. Posar-se al costat del 155, o tractar igual a víctima i botxí, no només és profundament immoral, sinó que representa un descrèdit impossible d’esborrar, almenys durant una generació.

 

Nota: Article publicat el 23 de febrer de 2018 a El Punt Avui
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.