Els Goya i el silenci de la complicitat

No em vaig mirar la gala dels Goya de fa alguns dies. Primer, perquè aquesta mena d’actes em semblen obsolets, molt de l’estil dels xous dels anys setanta a còpia de lluentons, el balet de RTVE, i l’humor de Fernando Esteso amb la conducció de Rafaela Carrà. Segon, perquè sabia perfectament que hi hauria un silenci còmplice sobre la destrucció de la democràcia espanyola, l’existència de presos polítics o la repressió contra el país de bona part dels professionals del cinema de l’organització.

Ho esperava. El món del cinema, com el món de la literatura, que conec una mica millor, sol ser un espai endogàmic, restringit, on les bones relacions i contactes compten més que el talent, amb certa tendència al narcisisme, on es tendeix a sobreactuar, com si la realitat fos també un plató. Tanmateix, malgrat aquest món tan teòricament abellit per certa aparença de progressisme, on sempre hi ha una causa justa on escenificar la solidaritat amb causes llunyanes, és, en el fons, un espai fràgil, constituït per persones que no sempre són a l’alçada de les circumstàncies, que la dependència pel diner públic o privat fa que la seva llibertat de pensament sembli estar llogada.

Jo sóc dels qui em va plaure quan, al 2003, el món de l’espectacle es van decidir a protestar contra aquella estranya guerra a la qual ens havia arrossegat el senyor Aznar. Tothom tenia claríssim que Bush i els seus havien contractat els pitjors guionistes de Hollywood per inventar-se armes de destrucció massiva i pretextos per destruir un país i una generació. Encara avui patim les conseqüències d’haver entrat en aquell vesper. La protesta d’actors, directors, guionistes, tècnics amb aquell cartell de fons negre i lletres vermelles, seguint l’estètica de les protestes arran de l’enfonsament del Prestige, amb la inscripció “No a la guerra” són aquells moments històrics que no s’obliden, i que tanmateix, acaben en el cementiri dels bells fracassos. El PP és un partit farcit de persones ressentides i venjatives, i amb les seves polítiques van començar a castigar el món del cinema, a còpia de retallar subvencions, apujar l’IVA i perjudicar qualsevol cosa que olorés a cultura. Després de quinze anys de càstig a la cultura espanyola comencem també a veure resultats. Com coincidia fa uns dies amb el crític Àngel Quintana, la qualitat artística del cinema espanyol ha reculat dècades. Amb algunes excepcions perifèriques, el gruix del producte madrileny comença a presentar molts elements en comú amb l’època de l’Alfredo Landa.

Podria entendre que en la gala dels Goya d’enguany hi hagués autocensura, començant pels propis catalans. Hi ha una por més que justificada a les represàlies d’un govern en una deriva autoritària, especialment quan la comoditat material depèn del diner públic o de mecenatge privat, en mans dels enemics de la intel·ligència. També entenc que molts catalans es mosseguessin la llengua per evitar aquella mena de coses que passen quan dius el que penses o protestes contra els abusos de poder: que deixin de trucar-te, que ja no et convidin, que et deixin de parlar, que no trobis feina. No ens enganyem, el que estem vivint és un episodi del Maccarthisme, de caça de bruixes contra la dissidència per part de la monarquia autoritària, que busca neutralitzar la seva pitjor amenaça: els milions de catalans que hem decidit muntar una República.

Esclar, que també hi podem trobar un altre element. El món del cinema madrileny ja ha materialitzat el divorci. Ja no ens veu part del seu estat. Pot acollir alguns professionals del cinema catalans, expatriats a la capital espanyola, que al cap i a la fi és on hi ha la majoria de la indústria. Tanmateix, la ruptura amb els veïns del nord-est ja s’ha materialitzat.

La ruptura, per cert, també és mútua. Sembla que l’audiència a Catalunya es va enfonsar al 10%, la meitat que a l’estat. Per contra, la dels Gaudí, feta dies abans, pràcticament la va duplicar, un 18%. La independència s’ha instal·lat també en els cors, i més en els silencis còmplices que en les paraules.

Nota: Càpsula del "Girona Ara", de Fem Ràdio.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *