Espai de Dissidència

Pedro Peralta, Minas de Fígols. Una historia de la Revolución Social, Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny, Badalona, 2018, 95 pp.

La tradició memorialística del món llibertàri és llegendària, i això implica que es pugui fer una història social de gran qualitat en la línia del que el clàssic Edward P. Thompson havia reivindicat, perquè ens permetia tenir una idea més precisa d’una realitat sovint silenciada pel poder. No només es tracta de crear una interpretació diferenciada dels mateixos fets, sinó d’entendre la pròpia lògica interna de tots aquells aspectes i dimensions que acaben propiciant unes determinades transformacions històriques o que apareixen com a rerefons dels conflictes. La història escrita per historiadors professionals que no és capaç de fer sentir la veu de personatges reals, capaços de parlar per sí mateixos, no és coneixement del passat, sinó propaganda guarnida amb pedigrí acadèmic.

La història de la República, de la Revolució, de la Guerra Civil, del Franquisme o de la Transició, és a dir, el passat que ens ha definit, ha tendit a fer una lectura des de la perspectiva dels de dalt i a menystenir profundament l’univers dels treballadors de coll blau i l’univers paral·lel que van ser capaços d’establir a còpia del seu esforç. Quan parlo d’univers paral·lel, un concepte que fa anys vaig proposar en les meves recerques, i que ara sembla tenir un cert èxit, parlo literalment. No és gens casual que la visita d’Albert Einstein a Barcelona comportés una entrevista amb els figures destacades del món llibertari i una conferència multitudinària davant la CNT. El cert és que, per als anarquistes catalans, més enllà de la seva complicada situació econòmica i social, en el sí d’un estat sense llibertats polítiques, la lluita social anava acompanyada de la recerca d’una alta cultura i una autoorganització que comportava una mena de no estat paral·lel a l’oficial. La història acadèmica ha tendit a menystenir aquest espai, malgrat que centenars de militants llibertaris, a partir sovint d’un esforç autodidacta, en una tradició caracteritzada pel culte a la lletra impresa, han volgut deixar el seu testimoni escrit per a les generacions posteriors.

És per això que cal agrair els esforços que fa dècades realitza el Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny, de Badalona, d’editar memòries d’antics militants anarcosindicalistes. El seu darrer llibre, de Pedro Peralta (Sant Corneli, 1923 – Perpinyà, 2014) ens ofereix un testimoni breu, tot i que impressionant, sobre la vida quotidiana i els esdeveniments històrics del que va ser la conca minera de l’Alt Llobregat, molt especialment a Fígols, amb la seva efímera i pacífica Revolució de 1932, i la dinàmica repressora de la societat local i l’aparell de l’estat espanyol. Si bé fa alguns anys comptem amb un relat documentat i acurat sobre l’esdeveniment històric (parlem del Creyeron que éramos rebaño, de Jesús Miralda, 2009 i que vaig ressenyar aquí ), la força de la narració de primera persona resulta encara més útil per entendre tota la magnitud de la tragèdia, la lògica de l’explotació vista des d’una perspectiva àmplia.

Pedro Peralta era fill de miners dedicats al carbó de les mines de Fígols que serà testimoni dels esdeveniments, que explicarà amb una potent veritat narrativa, i que també s’estendrà en les circumstàncies que envoltaran la decepció republicana, la revolució de 1936, els durs anys del franquisme, l’activitat del maquis, la CNT clandestina, i finalment l’exili i la continuïtat del franquisme per altres mitjans denominada Transició, en un moment en què l’activitat minera de la zona decaurà. Tot estarà explicat amb els matisos necessaris per donar color a allò que tendim a explicar en blanc i negre.

Els textos escrits que ens van deixar militants com Peralta ens permeten anar bastint un mosaic cada vegada més ric i detallat del que va suposar el paper històric de l’anarquisme, que afortunadament és cada vegada més tingut en compte pels historiadors. La història, tanmateix, com a camp de coneixement sempre té un vessant il·lustratiu, i fins a cert punt, inspirador. Aquesta és la conseqüència, imagino que desitjada, per aquest nucli badaloní que manté heroicament la revista Orto a la qual ja fa dues dècades que vaig deixant les meves col·laboracions regulars.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!