Històries de la Ràdio (col·lectivitzada)

Aquests darrers dies he estat llegint el llibre d’un bon amic, el poeta i historiador Ferran Aisa. En Ferran acaba de publicar un volum de més de set-centes planes on explicava un fet no massa conegut de la nostra història: la col·lectivització de la ràdio durant la Revolució de 1936. Una vegada és esclafat el feixisme a les barricades de Barcelona els dies 19 i 20 de juliol, les organitzacions de treballadors, especialment l’hegemònica de la CNT, enceten un projecte llargament anhelat de la col·lectivització de les indústries i els serveis. Això incloïa des de les barberies fins a la indústria de l’espectacle –de fet, fa alguns anys vaig escriure un capítol de llibre sobre la col·lectivització del teatre, on s’explicava com eren els propis treballadors els qui gestionaven les sales, elaboraven les programacions i repartien el salari amb un igualitarisme desconcertant–.

La ràdio als anys trenta es trobava en els seus inicis (les primeres emissions regulars no s’esdevenen a Catalunya fins el 1924), amb poques emissores (i estrictament vigilades pel poder), un escàs nombre d’aparells receptors, i uns usos encara per definir. Tanmateix, tothom era conscient de la potencialitat en un país on hi havia força analfabetisme i relativament pocs consumidors de premsa escrita. La paraula viva, doncs, resultava de gran impacte i influència, amb una capacitat de modelar l’opinió pública, fet que explica l’interès de l’estat per controlar els informatius, dels quals se’n reservava el monopoli.

Això era una cosa que sabien perfectament els anarquistes de la CNT. És per això que en la col·lectivització de les ones, es van fer amb el control de Ràdio Nacional de Barcelona. A partir d’aquí, van haver d’improvisar una programació i continguts que els permetés ser una potent eina d’informació i propaganda, i alhora de difusió cultural. Cal dir que molta feina ja la tenien feta, perquè els anarquistes feia més de mig segle que tenien experiència periodística. Hi destacava Solidaridad Obrera, el gran diari confederal, que tenia una estructura professional de desenes de redactors i va arribar a tirar més de mig milió d’exemplars diaris, tot superant la difusió de la majoria de la premsa de l’època. A més, durant molts anys havien sabut generar els seus propis espais educatius (les escoles racionalistes) i circuits culturals ­(controlaven bona part del món editorial). És per això que van poder resoldre amb certa facilitat els reptes de les primeres setmanes. És així com, a banda de parlar sobre la guerra o de reproduir mítings de propaganda, la ràdio que controlaven emetia conferències sobre astrofísica, textos de Thomas Mann, debats sobre pedagogia, divulgació sobre salut o recitals de poesia. En altres paraules, intuïen la idea de servei públic, en què a banda de distreure, el mitjà radiofònic també formava. A banda d’això, també es feien serveis informatius o programes específics en altres llengües per als voluntaris internacionals, i per descomptat, no hi mancava la música. Eren habituals les transmissions dels concerts dirigits per Pau Casals.

L’experiència va ser breu. La contrarevolució de 1937, els cops interns que van dur el govern de la República a recuperar el control sobre la societat i a desmantellar les col·lectivitzacions, van fer que les emissions acabessin poques setmanes del cop de maig del 37. Va tornar una ràdio més polititzada, més controlada pel poder polític, amb una propaganda maldestra, d’aquella que va inspirar Orwell per escriure la seva obra posterior. La ràdio empitjora en èpoques d’autoritarisme. La ràdio millora quan la voluntat democràtica dels seus treballadors i oients és ferma i decidida.

 

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *