Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Aquesta setmana esperava que hi haguessin agressions especialment dures per part de l’estat. En certa mesura, aquesta gent són molt previsibles. En pocs dies el govern espanyol va patir grans humiliacions públiques i internacionals. El president Puigdemont, amb la seva visita a Dinamarca, va deixar en evidència la fiscalia espanyola tot deixant clar al món, que la seva actuació judicial no és altra cosa que persecució política contra la dissidència. El magistrat Pérez de los Cobos, després de mentir al seu currículum, va fer un ridícul olímpic amb el zero obtingut en els exàmens del Tribunal Europeu de Drets Humans, quan va demanar els exàmens “en español”. L’AVE de València a Castelló va patir una avaria que va generar la metafòrica imatge d’un tren de rodalies avançant la insígnia de l’alta velocitat espanyola. Les declaracions de multitud de dirigents del Partit Popular no fan sinó confirmar, dia rere dia, que la formació governant espanyola actuava com a una maquinària corrupta. Com a colofó, una d’aquestes informacions discretes, Mariano Rajoy esdevenia el polític en actiu més longeu, després de dècades de ministre, i finalment President de Govern. Tenint en compte el seu currículum més que mediocre, la seva trajectòria marcada per fracassos, i les limitades capacitats intel·lectuals i comunicatives, acaba esdevenint un símbol del que representa la classe dirigent hispànica, i el naufragi polític al qual està sotmès Espanya, un país del qual, no sense certa ironia, Otto von Bismark va afirmar una vegada que era el país més fort del món, perquè porta segles intentant autodestruir-se sense acabar d’aconseguir-ho.
El problema és que després d’aquest cúmul d’humiliacions, a les quals se sumen altres d’anteriors, Espanya sol reaccionar com un pinxo d’institut, el típic adolescent mafiós que reacciona de manera violenta davant la frustració, i que descarrega la seva ira contra aquell que pugui ser vulnerable com a manera de guanyar-se el respecte o compensar les frustracions personals. En la psicologia col·lectiva espanyola, no se censura “cuñaos” patètics d’aquells que fan besar rojigualdes i ho enregistren al mòbil, ni aquells que actuen amb una fatxenderia insuportable. Així, en aquests darrers dies, després de quedar en evidència davant del món, han accentuat la pressió contra el president Puigdemont, convertit en una mena d’enemic públic número 1 del facherío nacional, que ha comportat fer tancar la seu de la Generalitat a Brussel·les, que inclou les declaracions surrealistes dels diversos dirigents del PP, com la Soraya Sáenz de Santamaría, al més pur estil “la monja alférez” o el senyor Enric Millo, que veu com els gironins canviem la Constitució per l’1 d’octubre, o els registres policials a Òmnium, l’ANC o els centres informàtics de la Generalitat, amb cap altre més objectiu que el de pixar-se a les cantonades per marcar territori. El que acaba d’adobar-ho és la patètica imatge dels policies i guàrdies civils passejant-se pels passos fronterers amb més exhibicionisme que eficàcia, i mirant-se les clavegueres, perquè un senyor amb ulleres, que toca el baix elèctric i que parla més idiomes estrangers que tot l’executiu espanyol, no pugui ésser investit oficialment president, d’acord amb el que ha decidit la majoria de catalans en unes eleccions en què l’estat ha fet totes les trampes possibles.
Espanya és, ara per ara, un estat immadur, adolescent, irat, frustrat, que si no fos pel mal concret que ha fet a moltes famílies a còpia d’empresonaments arbitraris i actituds inquisitorials, resultaria més patètica que les pel·lícules de Paco Martínez Soria. Certament, entre la histèria nacionalista que es manifesta aquests darrers mesos, els espanyols s’ho haurien de fer mirar. Ja sé que no deu resultar gens agradable que, després de molts anys junts, uns quants milions de catalans els han dit que ja no els estimen i que ja no volen viure junts. Tanmateix la ira gens continguda amb què reaccionen fa que l’obsessió per Catalunya està acabant per destruir políticament, i emocionalment, la mateixa Espanya.
Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Trobo més encertada aquesta comparació de l’estat espanyol amb uns adolescents immadurs, pinxos de barri que amb la clàssica d’un home adult que maltracta la seva parella. Si en la imatge de la parella Catalunya es la dona maltractada, en la segona Catalunya és un grup la d’un grup d’estudiants centrats i madurs.
Para ja, no?, que ja sabem que la perfecció no existeix…
No, la perfecció no existeix. Però si es pot tolerar una falta dels qui et volen fer el bé però s’equivoquen, no es pot suportar la imperfecció dolenta, volguda, conscient, reiterada. L’imperfecció presa com a sistema de governació.
Crec que el millor seria que la frase “ja sabem que la imperfecció no existeix” la poguessim dur al T.C., a veure què hi diuen.
Em resulta trist llegir tot això que has escrit, tot i que comparteixo amb tu la major part de l’anàlisi.
Només demanaria fer una distinció, sempre o quasi sempre que es pugui, entre l’Estat com a estructura que inclou els diferents poders i Espanya o Madrid, que són topònims emprats com a sinònims i, propicien que s’estenguin injustament els comentaris sobre persones concretes que poden sertir-se ofeses (i ja sé que molts d’ells ho fan sense complexes això!). Cal ser respectuòs i descriptiu per poder eixamplar la base demòcrata -ja no sols la independentista- i fer de la llibertat, la igualtat i la fraternitat uns principis sobre els que construir una entesa social nova.
Fent una reinterpretació més acurada de l’afirmació de von Bismark, podriem dir que els paisos catalans han de ser molt forts, ja que també han de suportar els intents autodestructius de l’estat español mentre romanguin sota el seu jou.
Genial, Xavier Diaz. Comparteixo al 100% el que dius, i m’agrada com ho expliques. No crec, però, que els pugui afectar que el que fan cada dia sembli un guió pel Paco Martínez Sória. Estic segur que per a ells és un orgull semblar-ho. Quantes més bretolades i més estupideses puguin fer, més orgullosos n’estan. És això el que fa pensar que no tenen cap solució. El que a tots els que tenim el cap per alguna cosa més que per a fotre’n-s’hi gorres, ens fa mal a la intel·ligència i a la dignitat, a ells els fa sentir d’allò més feliços.
Completament d’acord, amb aquest anàlisi. Bismark o diu, de tenir-ho tot a no tenir res per el malt cap negociador desde els temps dels Reis Catòlics. Ara, a passat lo mateix amb Catalunya, i de veritat es hora de marxar, amb decisió i pacíficament, no fent cas a les amenaces que estem rebent. Endavant¡¡¡¡¡¡¡ Un esment a Soraya de Santamaria, en aquest moments mes val que dimiteixi, el capficament amb Catalunya, la fa perdre en decisions errònies, de les quals perjudica a la seva propia gent, i a mes en un futur caldria demanar-l’hi danys i perjudicis del mal econòmic, cultural, ensenyament….que esta generant.