Espai de Dissidència

Sostenia el poeta Charles Bukowski que el problema del món consistia en el fet que la gent intel·ligent és plena de dubtes, mentre que els estúpids anaven sobrats de confiança. Una mirada sincera al nostre voltant referma fàcilment la tesi. En el món de la política, de la cultura, de l’educació, sol tenir més èxit qui tracta de transmetre seguretat, qui ven certeses en un món fràgil i inestable. A més, sovint la gent es deixa enganyar perquè prefereix les mentides presentables a les veritats complexes. En el fons, un dels fracassos del sistema educatiu consisteix en què a molts els fa mandra pensar, i acata ordres del qui sembla segur del que diu o fa.

I tanmateix, com deia la cançó de Guillermina Motta,  bé, de fet de la cantautora francesa Anne Sylvestre en una traducció excel·lent de Jordi Teixidor  “em plau la gent que dubta / i abans de tot consulta / el seu cor indecís / m’agraden els que diuen / els qui es contradiuen / molt sovint d’improvís”.

Ara bé, en aquest món despietat i competitiu els dubtes honestos estan molt mal vistos i les opinions categòriques sense contrastar estan sobrevalorades. La passada campanya electoral i les anàlisis postelectorals recents és un exemple de com hi ha persones, que violant totes les lleis de les matemàtiques, atribuïa la seva incapacitat de formar govern a la llei electoral. En el món educatiu, han proliferat un exèrcit de gurus que estan disposats a abastir de remeis miracle tots els mals del sistema en base a noves apps, velles fórmules recatxutades com el treball per projectes o l’anul·lació de la figura del professor a l’aula i la seva reconversió a un robot que, en poc temps pugui resultar reemplaçable directament per una màquina. Bé, de fet, això ja està passant en alguns racons del món amb els efectes previsibles: un desastre disfressat d’èxit.

M’agrada la gent que dubta, perquè el dubte és honest. Les veritats, en canvi, solen ser qüestionables i tenir data de caducitat. Una de les grans virtuts de sèries com Merlí és que les preguntes filosòfiques amb què es plantejaven cadascun dels capítols servien per incomodar i dessassossegar els receptors. I tanmateix, malgrat l’angoixa de veure esvair-se aquells fonaments que ens pensàvem tan sòlids, acabaven per fer aparèixer brins de llum en el camí boirós de l’adolescència. La filosofia, les humanitats serveixen per generar-nos dubtes, que és una manera de convertir-nos en éssers humans en la profunda dimensió de l’ànima, i allunyar-nos de la foscor de la ignorància. Per cert, gràcies a l’espectacle polític i mediàtic, ja deuen saber que hi ha poques coses tan atrevides com la ignorància. O descobrir que els ignorants no solen tenir el sentit del ridícul.

Com a professor, crec que és una obligació inocular el virus del dubte als nostres alumnes, a entrenar el seu escepticisme, a desconfiar del poder, a inspirar hostilitat respecte les grans idees i a promoure el menyspreu contra aquell poder que requereix de la por i la repressió per assegurar-ne l’obediència. Els exèrcits, les grans empreses, les monarquies, els aspirants a dictadors estan obsessionats per la veritat, per la seva veritat. Per això es posen tan nerviosos quan els professors, els mestres, els diversos educadors tracten de saltar-se el guió i suggerir els més joves a traçar el seu propi camí, ben lluny del que tenien assenyalat. Em plau la gent que dubta, perquè viure en el dubte és preferible arrossegar-se sota les grans mentides que, dia sí, dia també, tracten d’imposar-nos.

Nota: Càpsula del Girona Ara, de Fem Ràdio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!