Història d’un unionista

Des de certa esquerra poruga i inconsistent s’afirma que l’independentisme ha despertat el monstre feixista. Mostra d’això han estat les manifestacions que alguns reivindiquen com a “constitucionalistes” i altres descriuen com a unionistes, on es barregen estranys elements de feixisme,  nacionalisme espanyol i graus variables de violència física i verbal, on s’insulta els independentisme, s’ataca i s’amenaça al president del nostre país o es recorre al repertori de Manolo Escobar com a referent musical. Malgrat l’existència de diversitat, i no dubto que en alguns casos, certa bona fe a l’hora de defensar cert imaginari nacional provinent del nacionalisme hispànic amb alguns elements argumentals dibuixats des de mitjans de comunicació, també hi ha un to general de Pied Noir, certa estètica colonial, en què la hipotètica República pogués suposar una ruptura respecte a l’Espanya reproduïda en un territori històricament rebel, que es resisteix al guió de la uniformització i que genera certa incomoditat en la consciència nacional espanyola. En la meva opinió, el nou republicanisme no ha despertat el feixisme, sinó que el que ha precipitat és la sortida de l’armari del franquisme sociològic inherent a una societat espanyola de conviccions democràtiques febles.

En aquestes manifestacions de rebuig a la catalanitat no hi manca, com constata Jordi Borràs, probablement el fotoperiodista més amenaçat d’Europa, certs elements estètics i litúrgics, com ara la presència de legionaris, els aplaudiments a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil (antològics són els homenatges a la caserna de Via Laietana, l’espai del país on, després del Castell de Montjuïc, més es deu haver torturat), i certa barreja entre barris alts i lumpen de suburbi, on la senyora enjoiada de Pedralbes crida al costat d’un personatge com Carlos Navarro, conegut com “Yoyas”, estrella apagada de Gran Hermano i antic candidat de C’s, tot plegat, amplificat per cert aparell mediàtic, especialment potent entre la televisió generalista i alguns estols de trols de taverna virtual.

Entenc que des del catalanisme, que ha fet un gran esforç per semblar simpàtic i políticament correcte, aquest és un fenomen que ha suscitat certa incomoditat. Tanmateix, aquesta Catalunya hostil existeix i és una qüestió sobre la qual no s’ha indagat prou, i massa sensible als prejudicis propis i aliens. Es tracta d’una Catalunya que té diversos motius per estar emprenyada i ressentida, i que si analitzem des d’un punt de vista sociològic, es barregen elements de la frustració que Catalunya, contràriament al discurs oficial propugnat des dels propis mitjans, no respon a la seva Espanya imaginada, amb elements de fracàs personal i col·lectiu (el percentatge de persones sense estudis o estudis primaris és hegemònic en aquest àmbit), certa vocació de gueto automarginat –la resistència a fer servir el català n’és un exemple- amb qüestions d’antropologia cultural i certa aversió a la caricatura de la Catalunya pagesa (elaborada durant la dècada dels vuitanta per certa “Gauche Divine” de la capital, d’on sorgeix el nucli de C’s) i cert antipujolisme sociològic.

En la reflexió d’avui no penso parlar d’un col·lectiu heterogeni i contradictori, sinó que prefereixo centrar-me en un antic amic d’infantesa, que imagino participa d’aquest espai. Fa, potser trenta anys que no parlem, i algunes de les seves notícies escadusseres em provenen d’amics comuns.

Es diu Manuel. Ens devíem conèixer al lloc on les nostres famílies passaven les vacances en un poble de la Costa Daurada. Devíem tenir deu anys, probablement quan Franco era a punt de morir. Formava part de la colla en què fèiem les coses que qualsevol criatura d’aquesta edat, i que implicava anar en bicicleta, explorar els camps i les muntanyes de la vora, pescar crancs, pujar als arbres, construir cabanes, tirar-nos pedres i barallar-nos amb altres colles de tres carrers més amunt, perseguir una pilota, anar a la platja i nedar en aquells espais prou fondos per provar-nos a nosaltres mateixos el propi valor.

En el món infantil, les qüestions polítiques, la feixuga herència dels avantpassats, solien passar desapercebudes. El joc i les converses tenien el punt d’innocència que s’esperava de nosaltres. Les opinions polítiques no existien en una edat en què no saps distingir entre informació i opinió i en què el mot “política” requeria una consulta a un diccionari que ens confonia més que aclaria. En aquell context de transició, a més, aquells termes anaven amarats de pors i tabús a l’alçada del sexe. Ara bé, entre les nostres famílies hi havia una distància invisible que només la perspectiva del temps permet de comprendre. A la platja, a la plaça del poble, la distància era més que evident. També a nosaltres ens resultava incòmode anar-lo a buscar, amb una mare que semblava molt estricta, i un pare que ens feia força por. No era una por justificada per elements tangibles (en el fons, no aixecaven mai la veu, ni semblaven amenaçadors), sinó que es percebia una aura invisible d’inquietud i silenci, i un autoritarisme militar. Era lògic. El pare, un antic combatent de la División Azul, era policia, ja gran, que tenia com a segona activitat la de taxista. Això no ho sabíem aleshores, perquè el silenci era la veritable “patria común e indivisible de todos los españoles”, tanmateix, totes les nostres famílies havien estat republicanes. Amb el pas dels anys, i la meva curiositat d’historiador vaig anar esbrinant que la majoria dels nostres avis havien estat a la CNT, i alguns, a ERC, com passava amb la immensa majoria del nostre país.

Amb l’adolescència, la nostra amistat es va mantenir sense gaires sorpreses. Ens unia certa inclinació per l’aventura i l’interès pel sexe. Les aventures i el sexe solien implicar l’exploració de l’alcohol i les incursions més enllà de la nostra geografia habitual. En el cas d’en Manuel, un noi potser físicament no gaire agraciat, sorprenia la seguretat en sí mateix i una visió de la masculinitat agressiva, deshinibida i sense manies, amb unes actituds que avui farien enfurismar l’Anna Gabriel, i que es podrien resumir en l’objectivització de les dones. Admetré que havíem participat junts en algunes incursions, amb algun èxit moderat. Tanmateix, l’adolescència és, sobretot, una etapa de construcció de la identitat, i he de dir que la seva manera de relacionar-se amb les dones, a còpia de superioritat i instint predador, m’incomodava. En certa mesura, això no era més que un apèndix de la seva personalitat política, creixentment procliu a la de la seva família, amarat de franquisme, de nacionalisme supremacista, de menyspreu per la diferència.

Als divuit anys, devia ser a mitjans dels vuitanta, els nostres camins es van separar definitivament. Jo em vaig escaquejar de la mili, i vaig optar per anar a la universitat, quan aleshores això era molt poc comú entre gent de la nostra extracció social. Per la seva banda, ell es va apuntar a la Legió. Això va ser una sorpresa per a tothom. Ningú no ho podia entendre, em penso que ni tan sols els seus propis pares, que, fent servir les influències del pare entre la caserna del Bruc van rebaixar el compromís inicial de set anys, a dos. Sembla que el fracàs a la selectivitat havia precipitat una decisió tan dràstica. Ara bé, pel que explicava de l’experiència, semblava haver trobat allà el seu lloc. No parava d’explicar-me detalls de la vida militar, de la visita freqüent als bordells, i de les humiliacions constants a la població local musulmana de les colònies espanyoles al nord d’Àfrica. L’uniforme, i l’adhesió a un grup amb qui compartia agressivitat predadora el feia sentir amb una fortalesa impossible en el món civil i civilitzat de les ciutats, travessat per normes no escrites i codis de conducta en què el masclisme barroer i la seva ideologia totalitària no eren benvingudes. A tot això s’afegia un consum desproporcionat d’alcohol i cert sobresou a partir del tràfic a petita escala, que normalment amaga bona part del que una vegada Emmanuel Todd va anomenar “minimilitarisme teatral”, certa propensió a causar temor entre aquells que no eren com tu i a qui consideraven inferior per naturalesa. Penso que algú com Hannah Arendt serviria millor que jo per analitzar aquell estrany caràcter.

El seu retorn a la vida civil va implicar la recuperació d’una certa normalitat. Malgrat que ho intentés disfressar d’alguna activitat empresarial, tothom sabia que es dedicava a la seguretat d’un conegut bordell de Barcelona. Després, va venir un bon matrimoni amb una noia de casa bona de la zona alta de Barcelona, i un parell de fills. Aquí ja vam perdre totalment el contacte. Imagino que hi havia una mútua incomoditat en la distància que les nostres trajectòries ens havien imposat. Tanmateix, en tots aquests anys, he de confessar una certa fascinació per aquest antic amic que, en època adolescent, havia comportat algunes confidències personals i certa intimitat. Les fronteres són sempre espais que inciten a la transgressió, i com que no sóc tan sant com sovint pugui arribar a semblar, he de dir que algunes aventures que vam córrer plegats van resultar més que interessants, i m’agrada creure que les meves conviccions personals el devien portar més d’una vegada a dubtar de les seves. Tant és així que vaig pensar molt en ell a l’hora de construir un dels personatges fonamentals de la meva primera novel·la, un policia d’ambigüitat moral, que esdevenia l’instrument físic, l’executor dels interessos de les forces obscures d’una ciutat corrupta, on mai res era el que semblava.

Aquest darrer estiu, una amiga comuna em va posar al corrent de la seva situació. No feia gaire s’havia separat i vivia amb la seva mare al mateix apartament d’estiu, de la costa de Tarragona, on coincidíem. Seguia amb els seus “negocis”, sembla que aquesta vegada lligats a la construcció. No saludava ningú dels coneguts, i el seu estil de vida, imagino, l’havia fet envellir per sobre de la mitjana dels amics de la colla. Pel que sembla, als adhesius del seu cotxe i les seves actituds, les seves conviccions polítiques seguien allà on eren fa més de trenta anys. M’imagino, dedueixo sense proves, que no es deu perdre cap manifestació unionista, com, per la meva banda, jo faig el que puc en defensa de la República. Les afinitats electives, i les trajectòries personals, al cap i a la fi, sol ser el que ens situa en un cantó o en un altre de la història.

 

Nota: Article publicat a Barret Picat
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *