Espai de Dissidència

Ja sé que no sóc original, perquè a hores d’ara, mentre els analistes s’exprimeixen el cap per interpretar els resultats de la votació d’ahir, la realitat és òbvia: la República va guanyar. Es pot maquillar tant com hom estigui disposat a fer-ho; ens podem detenir a furgar en els detalls o contemplar les derivades que ens ofereixen les xifres, tanmateix, la veritat absoluta és que pretenien acabar amb els republicans, i som allà on som, més que ahir, i probablement menys que demà.

Les votacions de la jornada del 21D es van produir en circumstàncies extraordinàriament difícils, ara bé que, per damunt de tot, com ja he defensat en aquestes darreres setmanes, eren il·legítimes (recordo que només el president Puigdemont estava autoritzat a convocar-les) i estaven dissenyades per validar el cop d’estat ocult rere la postmoderna denominació “article 155”, que ha cobert de vergonya històrica a aquells que l’han impulsat o tolerat. Res no ha estat normal. Bona part dels candidats eren a la presó o a l’exili, la Junta Electoral Central ha prohibit per damunt de les seves possibilitats, grups de paramilitars associats a l’extrema dreta s’han dedicat a amenaçar, agredir, i arrencar propaganda electoral o símbols en favor de la llibertat, i s’ha provat d’humiliar els catalans de manera vergonyant, amb la inestimable col·laboració del Vichy català, que sovint exigien responsabilitats a la gent de les urnes, i callava, quan no proposava condecorar, la gent de les porres. De fet, pancartes en favor de la democràcia i la llibertat han estat, o arrencades per ultres o retirades per la junta per la seva “manca de neutralitat política”, fet que constitueix un “lapsus freudià”, que accepta que un dels blocs són en contra de la llibertat (com es demostra amb els presos polítics) i a favor de la dictadura.

En els darrers dies, i ahir especialment, les eleccions van estar marcades pel frau i les trampes generalitzades. Les paperetes de ciutadans ficades en sobres, els presidents de taula que tractaven d’introduir les seves paperetes, també de C’s, militars vinguts de fora, un exèrcit invasor d’apoderats que denoten fins a quin punt és un fenomen mediàtic, i la gran parcialitat dels mitjans de comunicació espanyols que presentava les eleccions com una disputa entre els seus candidats contra una mena de zombis independentistes. Es veu que l’”A por ellos” ha estat un missatge clar, perpetrat per un senyor posat a dit gràcies al franquisme, que hi ha certa impunitat contra el nostre país.

També ha estat de vergonya aliena la crida al vot ètnic feta per ciutadans. A mi els discursos de l’Arrimades em sonen als de Milosevic. Sé que ha aconseguit molts vots gràcies al desplegament immens d’un aparell propagandístic i financer que farien bé a rastrejar, com ja ha fet Anonymous. És molt preocupant que precisament els sentiments nacionals hagin estat el que ha mogut a més d’un milió de persones censades a optar per un partit que ha fet de l’hostilitat contra el país la seva bandera. Ja ho va dir en Jordi Cañas, que ens volia muntar un “Ulster”, fet que explica amb clarividència la baixesa moral de qui se’n fot de persones innocents que són ficades a la presó o l’exili, que no sent cap empatia per persones que pensen com ell, que l’única cosa que han sabut fer és empènyer a milions de persones a fer sortir de l’armari el franquista sociològic que tenien ben endins.

Ara s’obre un nou període d’incertesa sobre com derivaran les coses. Ara bé, el que queda clar, és que el divorci continua. La República s’ha separat definitivament de la monarquia postfranquista. Ara cal el més difícil: fer-la real i efectiva.

Nota: Càpsula de Ràdio al Girona Ara, de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!