Escenaris post 21-D

Per preservar la seva unitat, Espanya ha decidit sacrificar la seva democràcia. I el més probable és que es quedi sense una cosa ni l’altra. Entremig d’una onada patriotera, bona part dels qui s’han deixat arrossegar per la filosofia de l’“A por ellos” han deixat sortir de l’armari el franquista sociològic que tenien dissimulat, i gairebé celebren amb focs d’artifici l’extinció dels pocs valors constitucionals que valien la pena. Potser el més depriment de tot no seran, com deia Martin Luther King, els insults dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics, que probablement sota un atac de pànic respecte a les conseqüències personals de mostrar simpaties pels catalans, potser perquè en el fons eren més nacionalistes que amics, han certificat la irreversible ruptura emocional entre Catalunya i Espanya.

Certament, la imposició (per cert, inconstitucional) de l’article 155 damunt la legítimament proclamada República ha propiciat unes eleccions en què es prohibeix tot amb la intenció que perdi l’independentisme, amb l’absurd de fer retirar objectes de color groc, de prohibir termes com ara president Puigdemontconsellers a l’exili o presos polítics o de fer despenjar pancartes on diu “Democràcia” o vetar la presència d’observadors internacionals. És així com el règim del 78 ha quedat en evidència davant del món, malgrat que la febre patriotera eviti que els súbdits espanyols siguin conscients de la magnitud de la tragèdia.

Perquè, entremig de tanta sobredosi de rojigualda, és tràgic per als espanyols que han perdut la vergonya de practicar l’odi i el menyspreu contra els catalans el retorn a l’aïllament internacional, la imatge d’esdevenir la Turquia de l’oest, i recloure’s, de nou, en el landisme al qual Espanya sembla destinada històricament cada vegada que s’enfronta, impotent, als valors il·lustrats. Perquè, al cap i a la fi, els espanyols (en tant que, per acció o omissió, incorren en una responsabilitat col·lectiva) estan sacrificant la seva democràcia, la seva posició internacional i diríem que les seves dècades de modernitat per no res. La seva unitat ja és trencada. Ni l’unionisme és tan fort com pretén aparentar, ni l’independentisme és tan feble com volen fer creure. Probablement aquestes eleccions gestionades per una Junta Electoral Central que sembla haver estat posseïda per l’esperit de Guruceta, en què la parcialitat i el joc brut contra els independentistes fan de la comparació turca una conclusió natural, poden generar escenaris entre negatius i més negatius per als qui encara entenen la unitat com a dogma sagrat, i que tracten els dissidents com a heretges. Perquè, en cas que les forces independentistes perdin, la sospita sobre el frau serà més que justificada, especialment tenint en compte l’actuació del poder judicial, les prohibicions de la junta, la constatació que el PP i l’establishment espanyol és una maquinària corrupta i sense escrúpols, amb capacitat desmesurada de defugir la seva pròpia llei. Això representaria un escenari de guerrilla pacífica de desgast, en què dos milions de persones, majoritàriament de classe mitjana, estudis universitaris i una llarga experiència organitzativa, farien la vida impossible al Vichy local, i l’espassa de Dàmocles de l’independentisme faria que qualsevol crisi nacional o internacional pogués acabar per saltar al coll de l’Estat. L’existència d’una República a l’exili pot ser un malson per a La Moncloa, amb contínues visites de representants de la societat civil, acadèmics, polítics,… o, encara pitjor, la possibilitat de reconeixements o actes simbòlics per part de països que pressionessin Espanya per defensar els seus interessos o resoldre conflictes. En altres paraules, provocar un altre episodi estival de Gibraltar tindria els seus riscos.

“Ni l’unionisme és tan fort com pretén aparentar, ni l’independentisme és tan feble com volen fer creure

Ara bé, en cas que l’independentisme guanyi, crec que els escenaris poden ser tant o més complicats que una revolta perpètua. Es tornaria a aplicar un 155 quan la voluntat de la societat catalana reitera la seva voluntat de República? Tot parafrasejant Pere Quart, de la revolució dels somriures passaríem a la revolució de la mala llet, amb situació de tensió insostenibles, que, com va succeir al llarg de la dècada dels setanta, ja no afectarien només Catalunya, sinó la mateixa supervivència del franquisme encarnat en el seu fill ideològic: la monarquia.

Ara bé, Un altre escenari possible, capaç de qüestionar la cuina (amb sospites de dopatge) de les enquestes, seria una victòria contundent. Tenint en compte la gimnàstica revolucionària dels CDR, seria possible un nou 14 d’abril que desbordi definitivament el franquisme sota la seva crosta monàrquica?

 

Nota: Article publicat ahir a l'edició nacional de El Punt Avui
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *