Autocrítica? Ara no toca!

En aquests darrers dies, responsables del govern de la Generalitat, ara República, han començat a compartir certes dosis d’autocrítica respecte a les actuacions anteriors i posteriors al referèndum de l’1 d’octubre. Coincideixen a expressar que no s’esperaven la virulència de l’estat a reprimir les institucions i les persones, ni sospitaven que l’estat estigués disposat a perpetrar un bany de sang contra la població civil en aquesta deriva turca que fa anys que vinc denunciant.

Puc comprendre com de colpits per la situació es poden sentir els responsables polítics que es van limitar a fer allò que els exigíem els seus votants. Tanmateix, sobre això els dic: “ara no toca”. Deixeu les crítiques per als historiadors. D’aquí vint, trenta, o quaranta anys, la gent del meu gremi ja us posarem a caldo, si cal, o lloarem el vostre valor, si cal, i probablement totes dues coses alhora. Humanament és comprensible que us sentiu confosos i afectats, tanmateix, si algú ha de començar a donar explicacions no sou precisament vosaltres, que repeteixo, us vau limitar a complir les ordres que nosaltres, la gent, us vam donar.

Perquè sí trobo que hi ha gent que, si bé no farà mai autocrítica, atès que viuen en el món insolent de la fatxenderia, la manipulació, la mentida i un sentit caspós de l’orgull és l’estat espanyol, els seus detentadors, els seus mitjans i els que van fer servir la violència per tractar d’avortar un moviment democràtic, és a ells a qui correspon disculpar-se.

En primer lloc, trobem el monarca, un tipus al qual l’ordenament jurídic li confereix un paper arbitral, i en canvi, actua com un hooligan que transmet la idea a aquells que poden exercir la violència policial i judicial, a fer-ho sense recances. És ell qui avui hauria de ser en un tren amb bitllet d’anada, per la seva irresponsabilitat. També trobem un partit polític que ha fet servir la qüestió catalana per dissimular tots els indicis que apunten a què el PP actua com a una organització criminal, on hi ha centenars d’imputats per corrupció, i que no mostra cap recança a destruir proves. També trobem unes organitzacions polítiques que atien l’odi contra la societat catalana, i que dissimulen el seu fracàs a l’hora d’estimular la convivència plurinacional a còpia de buscar culpables entre els mestres o els periodistes del nostre país.  L’administració de justícia, a partir del doble raser a l’hora de perseguir l’independentisme, acaba de dinamitar les poques parets que quedaven dretes d’aquella entelèquia que anomenàvem “estat de dret”. I també podríem anar més avall, entre bona part de la societat espanyola, que ha mostrat la seva pitjor cara del menyspreu i la fatxenderia a còpia d’insults, acusacions, boicots contra tot allò que soni a català. Amb tot aquest panorama, el divorci traumàtic entre Catalunya i Espanya no té volta enrere, és definitiu, i ja ni el temps crec que serà capaç d’arreglar-lo.

Entenc que l’autocrítica és ara per ara, un exercici arriscat. En plena campanya electoral, l’establishement tracta d’elaborar un relat segons el qual, el poble de Catalunya s’havia equivocat buscant una sortida democràtica al conflicte. Aprovar aquest discurs és assumir el conformisme amb la dictadura. I això és moralment inacceptable. En la campanya electoral que vindrà, la cosa ha de quedar clara: és democràcia contra autoritarisme; és la voluntat de la gent contra la intenció d’un estat a fer qualsevol cosa, si cal mitjançant la violència, per mantenir un statu quo, que no oblidem, representa la voluntat del dictador Franco, transmesa al seu llit de mort a un Borbó. Hem de desbordar-los amb la nostra República.

No és l’hora de l’autocrítica, sinó de la denúncia. Si no es va poder buscar una sortida pactada, és perquè ens trobem davant d’una dictadura que ha arribat entre la complicitat de la societat civil espanyola, que ha decidit sacrificar la democràcia per mantenir la unitat, i que es quedarà sense unitat ni democràcia. Si hi ha algú que mereix un examen de consciència és, precisament, la majoria del poble espanyol, que té una evident responsabilitat col·lectiva en l’afer.

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, al Fem Girona
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *