Dissoldre l’Imperi Espanyol

Sostenia Bakunin que els grans imperis només podien sostenir-se mitjançant la violència i el crim, mentre que els estats petits podien ser virtuosos mercè a la seva feblesa. Bakunin fa ja molt de temps que no hi és, encara que si tornés a la Barcelona de 2017 podria reconèixer l’estructura criminal que infecta l’estat espanyol i que no dubta a treure’s la careta democràtica per mostrar el seu veritable rostre autoritari i despòtic quan es qüestiona el modus vivendi de les seves elits extractives, beneficiàries del règim.
El que estem vivint aquests darrers dies, setmanes, mesos a Catalunya, malgrat trobar-se dins del possible, no ens sorprèn. Encara que ens esperàvem episodis de guerra bruta, de guerra psicològica, d’amenaces i intimidacions, la presència de gairebé tota la policia i guàrdia civil per tractar d’aturar un procés democràtic ha convertit una qüestió nacional en una lluita per la supervivència de la democràcia. El que en un principi es tractava d’un moviment difús on es barrejaven sentiments nacionals, qüestions de dignitat, reivindicacions econòmiques o, fins i tot, certa necessitat ontològica a existir d’una societat complexa i contradictòria, definitivament ha passat a ser una dramàtica lluita contra la foscor de la inquisició, per la supervivència dels drets individuals i col·lectius, una dura batalla per la democràcia i contra la dictadura.
En citar Bakunin, no resulta difícil concretar en què consisteix allò de “els grans imperis que se sostenen mitjançant la violència i el crim”. Els qui estem familiaritzats amb la història de l’anarquisme i la Transició recordem episodis històrics com el “Cas Scala”, un d’aquests atemptats de falsa bandera que tenen com a objectiu justificar la repressió o desactivar moviments que representen un perill per a l’ordre hegemònic. Amb els anys, hem anat desmuntant el mite de la Transició pacífica, el balanç de víctimes dels quals s’estima entre els 600 i 800 morts i més de 2.000 ferits. Investigacions recents com les de Xavier Casals demostren que el famós referèndum constitucional de 1978 va resultar fraudulent, perquè en realitat no va arribar a votar ni la meitat del cens. Existeixen interrogants sobre la veritable autoria dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils, en què la gestió de la informació, els dubtes sobre el paper de possible confident policial del cervell de l’operació, i el fet que alguns mitjans de comunicació ja semblaven tenir preparades les notícies, fan pensar que l’estat ho podia haver preparat tot per evitar el Referèndum. Tanmateix, si tot això es troba en el terreny de l’especulació, allò que està del tot demostrat, fins i tot per una comissió del Congrés espanyol és el de l’Operació Catalunya, una trama policial paral·lela destinada a fabricar notícies falses amb l’ànim de comprometre reputacions personals, persecució a dissidents, escoltes il·legals i tot un seguit d’actes clàssics de les dictadures i propis de l’antiga Stasi. Fins a data d’avui, l’única persona processada per aquests fets ha estat la periodista que destapà l’escàndol. Fins a data d’avui, allò que resulta insuportable en una democràcia, compta amb el silenci majoritari d’una premsa que demostra la seva dependència orgànica de l’Íbex 35, matriu i retir daurat on s’embosquen les elits extractives de l’estat, cementiri d’elefants franquistes, espai confortable dels seus descendents i col·laboradors.
Per què Catalunya? Fóra fàcil parlar de l’endèmica catalanofòbia que serveix a l’estat per cohesionar el seu nacionalisme, la necessitat de crear un enemic interior que recorda als jueus europeus, encara que també al més pur estil de quan es pretén criminalitzar algú i deshumanitzar-lo com feia el règim en titllar de “rojo” o “separatista”. Des d’un punt de vista històric està clar. El 1939 bona part de la societat catalana va poder fugir per la frontera de la repressió. Això implicava bona part dels intel·lectuals, quadres tècnics, polítics i sindicals. En altres llocs com València o Andalusia, de gran tradició llibertària o republicana, no era possible la fugida, i l’extermini (l’holocaust espanyol, segons l’encertat títol de Paul Preston) va acabar amb la dissidència a les cunetes (d’aquí l’interès a evitar que s’exhumin els assassinats pel règim en un nombre encara per aclarir). Per això, molts dels supervivents, considerats com a una mena d’”intocables” als seus propis pobles, van acabar emigrant a Catalunya.
Perquè una proporció considerable dels exiliats del 39 van poder anar tornant i anar muntant el que seria l’antifranquisme sociològic majoritari de la societat catalana: la resistència clandestina el maquis, encara que també la creació d’estructures de sociabilitat, entitats culturals, sindicats prohibits que rebutjaven la dictadura. D’aquí el protagonisme de Catalunya en la lluita contra el règim i els inicis de la Transició. D’aquí que bona part dels immigrants de les regions espanyoles poguessin integrar-se en la lluita contra l’enemic comú, i que avui participin del moviment independentista. D’aquí un cert interclassisme que no s’entén més enllà del Cinca.
El gran error de la Transició fou acceptar una amnistia per als franquistes. No poder jutjar els crims del franquisme va permetre la seva supervivència en les estructures internes de la democràcia, especialment entre la policia, la judicatura, els mitjans i la política. Un cop demostrades les limitacions del règim democràtic, van anar tornant a les institucions, especialment a partir del neofranquisme desacomplexat d’Aznar, a mitjans dels noranta, amb les seves obsessions de sempre: limitar les llibertats democràtiques, expandir les diferències socials, i uniformitzar nacionalment vers la “Una, Grande y Libre” del seu veritable lema. De tot aquest moviment sorgeix un nacionalisme banal com a droga popular: l’enaltiment de la violència als toros, les expressions esportives de patriotisme arnat que es potencia des de mitjans de comunicació i acompanyat de masclisme, homofòbia i carrinclonerisme. Aquí també sorgeix el menyspreu vers l’esquerra i contra l’expressió de les llengües i cultures no castellanes, en un exercici de supremacisme cultural. Per cert, aquest neofeixisme de “rojigualda” es va rejovenint entre noves generacions impulsades pel culte a la força i cunyadisme intel·lectual.
Els esdeveniments actuals al nostre país, amb tota la força de l’estat tractant d’intimidar una societat catalana transversal en edats, classes socials, orígens i ideologies que tenen clar que volen decidir la seva relació amb Espanya mitjanant un referèndum, deien clar que la cosa no té res a veure amb banderes. De fet, bona part dels conversos a l’independentisme ens sentim incòmodes amb aquests draps de colors. Perquè, la cosa no va de banderes, ni pàtries, sinó de decidir qui som o com volem ser. De ser allò que ens doni la gana, sense que res ni ningú ens digui com hem de pensar o actual. Tanmateix, l’actuació de l’estat, amb els seus mariachis mediàtics i un 60% de la societat espanyola obstinada a impedir que decidim per nosaltres mateixos ens ha portat al terreny de la lluita per la democràcia. La repressió desfermada, la sodomització de la independència judicial a la qual ha sotmès el govern de Rajoy ha convertit un problema nacional en una qüestió de dignitat i democràcia, de llibertats i de drets fonamentals.
Els fets demostren que Espanya és irreformable. El costat fosc de la força franquista ha abduït bona part de la societat espanyola. Qui reclamava terceres vies en el seu món d’unicorns rosa, sovint amb les mans brutes de calç viva, s’han posat al costat de l’imperi. Davant d’això, no queda altre remei que la dissolució d’aquest estat a qui no se li surten els colors davant la violació de l’estat de dret i dels drets fonamentals dels seus ciutadans. Probablement la fraternitat dels pobles d’Ibèria, invocada tants cops pels federalistes primigenis, és a dir, dels llibertaris de l’època de Bakunin, volia dir això: la dissolució de l’imperi, la desarticulació d’Espanya en diversos estats prou febles per tal que la ciutadania els pugui controlar millor, que puguin mantenir relacions cordials entre la seva gent. Mentre que l’aristocràcia que infecta les estructures de l’estat actual es dediqui exclusivament a reprimir, amenaçar i espantar, no ens queda altre remei que la veritable solució sigui acabar amb els crims i les violències dels imperis, és a dir, dissoldre Espanya.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *