No són ultres, són paramilitars

Els mitjans, o ho han silenciat, o passen de puntetes: el contrapunt a les mobilitzacions pacífiques de milions de ciutadans per la independència, primer, i per la democràcia actualment, han estat operacions de caça contra persones, escoles, mitjans de comunicació, protagonitzades per la ultradreta. Fins a 107 ferits hi havia registrats fa alguns dies que inclou pallisses, cops, traumatismes i ferides, al que cal afegir operacions de vandalisme contra propietats privades, a banda d’insults, amenaces o intimidacions contra els nostres legítims representants polítics.

Com a historiador protesto contra la fàcil etiqueta d’”ultres”. Malgrat que les diverses imatges d’agressions i agressors mostren tipus ben coneguts entre neonazis, falangistes, caprapats o fatxendes amb esvàstiques tatuades, o que es puguin registrar la presència de policies nacionals fora de servei o polítics de partits amb representació parlamentària en accions agressives, la realitat és una altra: no són ultradretans, són paramilitars.

La trista i depriment història de la Transició ens mostra com, a la fi del franquisme, les forces repressives van fer un esforç d’acomodació a nous costums més democràtics, i van preferir subcontractar o privatitzar la violència. El cas de l’assassinat dels advocats d’Atocha, l’atemptat a El Papus o Montejurra en són diversos exemples. L’anomenada “batalla de València”, en què el blaverisme va adquirir el monopoli de la violència urbana n’és un altre exemple. I, per als qui encara tenim una mica de memòria, a la Barcelona de finals dels setanta i principis de vuitanta, no era inusual assistir a les caceres indiscriminades per part d’escamots de fatxes. Aquesta violència sempre va quedar impune. El cas de Guillem Agulló és encara un escàndol que clama al cel.

Per tant, els veritables episodis de violència que s’estan vivint aquests dies estan essent protagonitzats per grups que, malgrat tenir certa estètica ultradretana, en realitat actuen, conscientment o no, com a paramilitars que fan la feina bruta d’un estat que veu, entre indignat i espantat, que està perdent el control del carrer. La prova de tot això és que encara no hi ha massa constància de detencions entre aquestes persones de qui, sovint gràcies al valor i el rigor de periodistes com Jordi Borràs, coneixem noms, cognoms, trajectòries, contactes, i fins i tot els programes de “first dates” en què han mostrat la seva garrulitat. És per això que Borràs, el fotoperiodista gracienc deu ser l’home que ha rebut més amenaces de mort de tot el país. Si fossin ultradretans, serien simplement detinguts i empresonats com passa a qualsevol altre país normal. Que hi hagi passivitat policial mentre agredeixen persones (per cert, amb una certa predilecció pels residents estrangers amb cara d’africans) demostra connivència, la mateixa que permet que un dels assassins dels advocats d’Atocha faci “curiosament” d’assessor de la policia espanyola.

És cert que molts d’aquests fan servir gent de poques llums, especialment entre el lumpen dels barris addictes al nacionalisme banal, el masclisme barroer i les carències curriculars. També és cert que les ràtzies que van atacar Catalunya Ràdio i van terroritzar una escola el 27 d’octubre sortien precisament d’una de les àrees més benestants de Barcelona. Tanmateix, el que fan, encaixa amb una definició del diccionari de la Real Academia de la Lengua Española:  “Sucesión de actos de violència ejecutados para infundir terror; actuación criminal de bandas organizadas, que, reiteradamente, y por lo común de modo indiscriminado, pretende crear alarma social con fines políticos”. Doncs bé, aquests centenars d’individus practiquen el terrorisme impunement pel carrer, mentre que persones honrades són avui a la presó.

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *