L’escola catalana no adoctrina, transmet valors

En els darrers anys, i amb finalitats, més que polítiques, partidistes, l’escola catalana ha estat qüestionada des dels àmbits més reaccionaris de la societat espanyola. Potser molts dels qui no teníem gaire problemes per compartir identitats i referents nacionals, ens hem sentit traïts per tots aquells que han buscat en l’enemic interior català, la recerca de la cohesió nacional espanyola. Com ja havia succeït amb el franquisme, com potser no havia marxat mai amb la monarquia, per a bona part de l’opinió pública espanyola, el fet que el català, i certa manera de contemplar el món des de premisses culturals pròpies, és considerat com a una anomalia psicològica. Molts podrien creure que exagero. Preguntin a l’Èric Bertran, aquell noi de l’”Exèrcit del Fènix” que aleshores menor d’edat, fou portat la dècada passada a l’Audiència Nacional per enviar cartes a diverses empreses per tal que etiquetessin en català, i que entre les diverses humiliacions que hagué de patir fou haver de suportar una psicòloga que li preguntava per què aquesta obsessió per la seva llengua. L’esperit de Vallejo Nájera, el psicòleg oficial del franquisme que creia possible extirpar el “gen rojo” no és tan lluny avui de la Moncloa, ni de les redaccions dels principals mitjans espanyols.

El neofranquisme hegemònic a Espanya, sortit de l’armari definitivament en la crisi de Catalunya, no pot acceptar una realitat: que bona part de la societat catalana s’ha desconnectat mentalment. En comptes de preguntar-se per les pròpies responsabilitats, en comptes de construir relats atractius i inclusius, l’estat i els partits del règim tracten de buscar culpables en els passos previs a organitzar una cacera de bruixes. “L’escola catalana i TV3 són responsables”, diuen, d’aquest presumpte odi a les essències pàtries. No dubten a fabricar mentides al més descarat estil orwellià, i a atiar l’odi contra el nostre país. Partits i mitjans afirmen (i molta gent s’ho vol creure) que el castellà es veta a l’aula i el pati. No hi fa res que les pròpies estadístiques del Ministerio de Educación i del Consejo Escolar del Estado indiquin que el coneixement del castellà a Catalunya, en les proves periòdiques realitzades, està per sobre de la mitjana estatal, o que els estudiants catalans de la selectivitat treguin millors notes de castellà que els de la pròpia Castella La Manxa, o que el consum de televisió  dels catalans sigui en un 80% en castellà. La veritat no importa, quan una mentida pot ser efectiva i hi ha molta gent que prefereix la propaganda a la realitat.

El darrer episodi s’ha esdevingut arran de l’1 d’octubre. Amb les imatges encara fresques i la sang calenta en veure que columnes mòbils de policies militaritzats apallissaven àvies per arrabassar urnes, que es vandalitzaven centres educatius per impedir votar la gent, l’impacte emocional va ser brutal. L’endemà, les escoles no podien fer com si no hagués passat res. Com si les portes no haguessin estat esbotzades, els vidres no estiguessin trencats, i alguns membres de la comunitat educativa no haguessin estat agredits. Nens i joves necessitaven una explicació a allò que havien viscut, o vist a les imatges que apareixien als mitjans o a les xarxes. I mestres i professors van fer allò que tocava i que saben fer: explicar els fets amb el màxim de rigor i sensibilitat, i organitzar actes de rebuig a la violència.

És precisament això el que ha instigat una pluja de denúncies falses. Organitzacions polítiques volen complementar el dolor de les porres, amb la por d’uns tribunals que, amb l’existència de presos polítics i una legislació a mida s’han desacreditat. Els docents, quan es mobilitzen per protestar contra la violència i defensar la democràcia, des del punt de vista nacional-catòlic, adoctrinen. En realitat, els docents fan el que s’espera d’ells: ésser coherents i defensar els valors que cada dia tractem de transmetre a la comunitat: els de la pau, la no violència, i el de la rebel·lia enfront la injustícia. Entenem que molta gent no estigui d’acord amb la independència, o fins i tot amb un referèndum. Tanmateix, els docents sabem que Maquiavel no ha de dictar el principi que la fi justifica els mitjans. Per impedir votar no s’hi val ferir a prop de mil persones, ni fer servir el terror com a arma política.

Servidor de vostès va fer munts de minuts de silenci als patis de les escoles quan ETA matava, o quan el govern d’Aznar va decidir ressuscitar el vell imperialisme en la guerra d’Iraq. Era això adoctrinar els nostres alumnes, o per contra, era una manera de formar-los? Callar davant la injustícia és de covards. L’1 d’octubre l’estat i la policia van cometre barbaritats. Impedir votar, potser serà legal, encara que sigui il·legítim. Defensar l’escola catalana del feixisme profund que amara les ments de molts dirigents polítics i caps de redacció de mitjans perversos és una obligació moral; més enllà de ser docent, pare, mare o alumne.

 

Nota: Article publicat al suplement L'Aula, del Diari de Girona
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *