Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

21 d'octubre de 2017
1 comentari

Adoctrinar

“Jo, de jove, m’havia fixat que cap diari compta mai amb fidelitat com succeeixen les coses. Ara bé, a Espanya, vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent. En realitat vaig veure que la història s’escrivia, no des del punt de vista del que s’havia esdevingut, sinó des del punt de vista del que hauria d’haver passat segons les diferents «línies de partit».  Aquestes coses em semblen aterridores, perquè em fan creure que, fins i tot la idea de veritat objectiva està desapareixent del món”

Aquesta cita que acabo de llegir és de l’”Homenatge a Catalunya”, escrit per George Orwell fa vuit dècades, i on relata la seva experiència durant la guerra civil. Si ara mateix l’autor de Rebel·lió a la Granja ressuscités, s’adonaria que les coses no han canviat gens a Espanya. És més, que les mentides s’haurien sofisticat fins a extrems impensables. Les acusacions dels mitjans de comunicació hispànics sobre el suposat adoctrinament a les escoles catalanes reflecteixen amb una inquietant precisió el que explicava Orwell fa vuitanta anys. La mentida, les notícies inventades, els mateixos fets no reflecteixen cap veritat, sinó que es manipulen des del punt de vista del que hauria d’haver passat segons el que s’ha inventat Ciutadans i el PP, amb el silenci còmplice del PSC. Els atacs a l’escola catalana funcionen amb la mateixa lògica que el “ministeri de la veritat” i la “neollengua” que eren el fonament de la distòpia que l’autor anglès havia dibuixat a la seva novel·la 1984. A fi de justificar la repressió present i futura, s’inventen matusserament uns fets que a l’altra banda hi ha gent disposada a comprar. I, per adoctrinament, el nacional catolicisme que havien impulsat el franquisme que forneix d’ideologia aquests partits, o l’anacrònica LOMCE que José Ignacio Wert va permetrar. Com diuen en castellà “se piensa el ladrón que todos son de su condición”.

Així, hem vist com en els darrers dies, des de la política i des dels mitjans s’ha abocat fems a l’escola catalana. Més enllà de certa mania persecutòria d’odi al català, certament endèmic entre bona part de l’opinió pública i publicada hispànica, i instal·lada en el supremacisme cultural expressat per Albert Rivera i els seus acòlits, en aquests atacs hi ha la voluntat de venjar-se davant del fet de l’1 d’octubre.

Perquè, més enllà del referèndum, allò que va esdevenir-se aquell cap de setmana, on pares, mestres, alumnes i ciutadania diversa es va instal·lar als centres educatius per defensar els col·legis electorals, va ser el gran acte d’harmonia de la comunitat educativa catalana. Ho he parlat amb uns quants mestres i directors. Mai havien sentit tal moment d’unitat amb les famílies i l’entorn. El temps compartits en jocs, activitats, debats, confidències, defensa, repressió i esforç per defensar la democràcia, ha generat en ’escola catalana un esperit de comunitat com mai no s’havia viscut.

És això el que explica la seixantena de denúncies orquestrades per un partit polític contra mestres i escoles pels fets posteriors, en què la comunitat es va trobar per expressar el seu rebuig contra la repressió i la violència extrema protagonitzada per cossos militaritzats i amb deliberada voluntat de fer mal. Es miri per on es miri, apallissar àvies per emportar-se urnes és un acte de brutalitat que ha traumatitzat a les escoles, i també als alumnes. Ara, hi ha grups i partits que tracten de complementar el terror de les porres, amb el dels tribunals. Uns tribunals, no oblidem, que després dels primers presos polítics, queden desacreditats als ulls del país.

Malgrat la por que pretenen fer, malgrat els cops i les amenaces, l’escola catalana avui és més forta. A l’escola catalana, només adoctrinen els qui pretenen fer tornar al currículum la llista dels Reis Gots. A l’escola catalana tractem de transmetre els valors de democràcia, pau, no violència, llibertat, igualtat, fraternitat. Just el van trepitjar els antiavalots, i els que tracten d’erradicar el govern espanyol amb els seus mariatxis polítics i judicials.

 

Nota: Càpsula de ràdio al Girona Ara, de Fem Ràdio
  1. Sí, l´escola pública és un dels pocs espais de llibertat i de refugi dels valors socials que resten actualment. S´entén que hi hagi qui vulgui destrossar-la a cops de lleis o de “porras”…. L´odi de la dreta espanyola contra ella és clar, però com s´explica el comportament de l´esquerra espanyola? No es mostra contrària al sistema educatiu català obertamente, però sí ataca durament el procés d´independència. Penso en els vells comunistes lluitadors antifranquites (Rabell, Coscubiella, Juan Marsé, Lidia Falcó…). Suposo que per a ells el nacionalisme català és una cosa burgesa o de pagesos i la llengua i la cultura catalana un entrebanc molest. Potser per a ells el dret d´autodeterminació dels pobles és només retórica, una bestiesa sense importància, atès que sempre han defensat estats fortament centralitzats i, com espanyols, tampoc són conscients del seu propi nacionalisme. “Vivir para ver”: els vells comunistes són ara ferms aliats de l´orde establert, de la monarquia borbònica i del partit neofranquista que la dirigeix! Han desat els seus ideals republicans i emancipadors a l´armari i estan cómodes amb el que hi ha?.. Sr. Diez, ha tractat vosté aquesta qüestió? Miraré altres articles seus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!