Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Als historiadors, que se’ns pressuposa certa capacitat de comprendre el present a partir del coneixement del passat, se’ns fa molt difícil endevinar el futur. Malgrat la fortuna que ha fet la frase de Georges Santayana “els pobles que desconeixen la història, estan condemnats a repetir-la”, el cert és que el coneixement o la inconsciència no ens exoneren dels errors o encerts històrics. Sempre hi ha circumstàncies incontrolables que determinen els destins individuals i col·lectius, sempre hi ha condicionants difícils de passar per alt a l’hora de prendre decisions.
És per això que se’m fa molt difícil valorar la Declaració d’Independència de dimarts, seguida d’una suspensió temporal de la seva aplicació, teòricament, per facilitar una mediació internacional. Entenc que es vol descarregar d’èpica aquests darrers mesos que hem viscut perillosament, i que han servit per fer emergir la veritable naturalesa autoritària de l’estat espanyol, per fer ressuscitar els zombis franquistes que s’amaguen rere allò que pomposament anomenen estat de dret (quan d’això, franquistes amb pàtina d’intel·lectualitat com Gonzalo Fernández de la Mora o Juan José Linz ja ho teoritzaven entre flagrants violacions de drets humans durant les dècades dels seixanta i setanta).
Els historiadors analitzem fets. Tanmateix, solem jugar amb la trampa que els processos s’han culminat i sabem amb antelació els resultats. Coneixem, posteriorment, aquells fets que són transcendents, i que en canvi no són públics mentre es desenvolupen els esdeveniments. Sempre m’agrada dir que les informacions més transcendents, en tot procés històric, són aquelles que no són públiques, són les dels enviats especials, persones de segon o tercer rang que actuen amb discreció i anonimat. I d’això, entremig de la gran contaminació mediàtica de les darreres setmanes, ben segur n’hi ha, malgrat que en desconeixem el desenllaç.
És per això que la (discreta en les formes i contundent en el contingut) Declaració d’ahir l’haurem de valorar en funció dels resultats. Per tant, em sento incapaç de fer una valoració justa. Personalment, com a la majoria, m’hagués agradat una mica més d’èpica, tot i que estic disposat a aparcar la meva condició de cinèfil a canvi d’un culebrón infumable, a canvi que hi hagi final feliç.
De tota manera, en aquests dies de desbordaments emocionals, de la consciència de viure moments històrics d’incerta evolució, sí que em quedo amb un fet constatable. Al llarg de tots aquests anys no s’ha incrementat ni un bri el meu inexistent sentiment nacionalista. L’estelada que tinc penjada al balcó hi és en contra de les meves íntimes conviccions. Sí, en canvi, he assistit a un trencament intern profund. M’he desprès, no sense dolor, de la meva condició d’espanyol. Les manifestacions del més barroer i agressiu sentiment espanyol, supremacista, feixisitzant, menyspreador, ha suposat un allunyament definitiu d’una part de la meva identitat amb la qual m’havia sentit còmode al llarg de tres quartes parts de la meva vida. Molts espanyols, per defensar Espanya, per acció, i sobretot per omissió, han perdut els catalans. Això, com a procés històric, és irreversible. Aquest gest d’anar deixant el monopoli de l’espanyolitat al feixisme i el garrulisme més ranci ha estat una hipoteca que bona part de la societat espanyola ha contret de manera inconscient. Una hipoteca que no podran pagar, perquè han triat espanyolitzar per damunt de les seves possibilitats. No sé què passarà amb Catalunya els pròxims mesos. Del que sí que estic segur és que Espanya està perduda.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo només sóc un mecànic que no creu en les nacions ni d’altres conceptes irreals que només existeixen cuan s’hi creu, com ara la moda, els déus… Tampoc donc molta importància a la cultura ja que en un altre lloc o en un altre temps és diferent. Moltes coses per les cuals la gent lluita són irreals o inútils per viure.
Per què porto doncs l’estelada?
Perquè hi ha una cosa que si existeix en la meva realitat actual. És la llengua dels meus pares que no és ni millor ni pitjor ni més ni menys important que cualsevol altre del món.
Tot el món parla la mateixa llengua: La dels seus pares. Després pot aprendre’n d’altres, cosa que el farà més obert de mentalitat.
La meva llengua materna es vol controlar com si fos una bèstia perillosa e inclús prohibir-la si hi hagués alguna excusa en forma de llei democràtica irreal
Suposo que per cualsevol persona del món la seva llengua és com un òrgan més del seu cos. Per què ens n’hauríem de despendre? Per què ens la volen tallar?
Només em protegeixo i per tant coincideixo amb la majoria de persones que entenen la llengua dels meus pares i que ara la volen protegir amb la independència d’aquest territori fisic que el món sencer anomena Catalunya.