Espai de Dissidència

Confesso que aquestes darreres setmanes han estat esgotadores. Considero que en aquest referèndum ens ha posat a prova a tots, i en el meu cas, he fet el que he pogut, probablement molt menys que les desenes de milers de voluntaris compromesos. He participat en tres actes electorals, he empaperat durant quatre nits, he sentit en Carles Puigdemont sota la pluja, he imprès cartells i informat als veïns d’on tocava votar, he tractat d’organitzar una vaga general, he assistit a… ja no me’n recordo del nombre de marxes, concentracions, maratons, mogudes en protesta per la repressió. I sí, finalment el diumenge a dos quarts de sis de la matinada, encara fosc, vaig anar al Pavelló de Santa Eugènia a tractar de defensar les urnes i a votar.

Certament, mentre esperava veure com s’organitzaven les cues, envoltat d’amics, veïns, companys, la tira de mestres i professors coneguts, ens arribaven les notícies de com comandos de nacionals i guàrdies civils començaven a rebentar caps a Sant Julià de Ramis, el Bruguera o el Verd. Entre la gent, era obvi que Santa Eugènia no trigaria a ser un dels següents objectius de la seva violència desaforada i itinerant. En circumstàncies normals, el seny hauria fet que sortíssim tots corrents per evitar una pluja de cops damunt dels nostres caps. Personalment no sóc una persona molt valenta, com la majoria dels que m’envoltaven. Tanmateix, ens havia arribat a ser tan difícil votar, prohibint les urnes, perseguint paperetes, tancant webs, segrestant propaganda, amenaçant per terra, mar i aire, que allà ningú volia marxar. Estàvem determinats a quedar-nos costés el que costés. És més, eren sobretot les dones les que més valor i coratge expressaven, com succeeix en tot moment revolucionari. Per això, ens vam mantenir ferms, vam començar les cues, es va omplir el pavelló de votants, i les urnes de vots.

Mai de la vida havia fet una cua tan llarga. Tot i ser des de quarts de sis, fins a quarts de dues no vaig aconseguir votar. Entremig, una visita a la ràdio, i un breu passeig per l’Eiximenis i l’Estació Jove, per percebre aquella determinació de la gent disposada a defensar el vot i la democràcia. La meva indignació per la violència es combinava amb eufòria pel vertigen del moment històric, perquè, efectivament, allò no era una votació normal: es tractava, ras i curt, d’un acte d’heroïcitat col·lectiva, de la construcció d’una nova realitat democràtica.

En votar, ens vam quedar al pavelló. Calia defensar-lo dels comandos mòbils disposats a esberlar caps, trepitjar àvies i infants, estirar pel cabell les dones o trencar-los dits a fi d’endur-se les nostres urnes i els nostres vots, a fi de carregar-se la democràcia i les nostres institucions. No sóc molt valent, tanmateix, com a historiador, i lector de Stephan Zweig, sóc conscient que en els moments transcendents hom ha de fer el que s’espera d’un mateix. I la democràcia no te la regalen. Ens l’hem de guanyar dia a dia, essent al carrer, que com s’ha repetit a bastament, ha de continuar essent nostre.

Al vespre, i després d’haver passat una estona per la televisió, no vaig tornar fins a quarts de deu, quan ja s’era a punt de finalitzar el recompte. Setze hores, quinze quilòmetres i un parell de magdalenes. Una tensió terrible, amb l’angoixa, la incertesa i la indignació sobre com havien anat les coses. Ara bé, després de més de setze hores fora de casa, em quedava la satisfacció dels deures democràtics fets. Vaig treballar molt perquè poguéssim votar, i vam poder votar.

Nota: Càpsula de ràdio del divendres, 6 d'octubre al Girona Ara, de Fem Ràdio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!