El racisme feixista

Claudio Cossu, Claudio Venza (Ed), Il razzismo fascista. Trieste, 18 settembre 1938,  Kappa Vu Sas, Udine, 2014

 

Entre els nostres historiadors, no hi ha massa coneixement sobre el racisme italià i les seves arrels ideològiques. En converses amb  amics i historiadors italians, arribo a la conclusió que tampoc es tracta d’un debat massa viu, i que la seva opinió pública disposa d’escassa informació. No és d’estranyar. A diferència d’Alemanya, el procés de “desfeixistització” fou superficial i escassament intens, de manera que, en una República formalment fundada sobre la resistència, bona part de l’administració mussoliniana mantenia el control d’institucions i espais estratègics, de manera que es va obrir un tel de silenci sobre la col·laboració i els episodis foscos del període 1918-1945. Es va propiciar el relat segons el qual la col·laboració amb la persecució antijueva i l’holocaust era més responsabilitat de l’ocupant alemany que de l’acció del govern feixista, de manera que sovint els italians apareixien sense responsabilitats –o responsabilitats molt minses- en els crims contra la humanitat comesos al seu territori contra les minories ètniques i culturals. Posteriorment a la fi de la guerra, com d’altra banda succeí a bona part de la societat europea, la necessitat de distanciar-se de la tragèdia féu bandejar del debat públic la qüestió de la persecució antisionista, i no fou fins a la publicació dels llibres de Primo Levi o les polèmiques generades pel judici d’Eichmann a Jerusalem, a inicis de la dècada de 1960, en què la societat italiana no es va veure obligada a mirarse davant el mirall, i a qüestionar el seu relat “exoneratiu”.

Els fets són molt diferents a les creences assumides durant anys de silenci. De fet, aquest relat exculpatori, probablement és encara majoritari entre una opinió pública italiana amb dosis de reflexió històrica millorable. D’una banda, l’antisionisme no fou cap novetat històrica sobrevinguda amb Mussolini. Les persecucions eren generalitzades com succeïa arreu del continent, i pel que fa a territoris que fins a la Primera Guerra Mundial estaven sota administració de l’Imperi Austro-Hongarès, havien estat especialment intenses a finals del segle XIX, quan el nacionalisme germànic no dissimulava l’hostilitat enfront els centenars de milers de jueus que habitaven les seves ciutats. En el cas que ens ateny, la interessant ciutat de Trieste, tenia algunes peculiaritats que mereixen un estudi més detallat. Port de l’Imperi Austro-Hongarès, ciutat multicultural amb nombroses comunitats (a banda de jueus, hi havia presència d’italians, grecs, armenis i altres) destaca per la presència d’italians i, sobretot, eslovens. Sota la sobirania dels Habsburg, aquesta era una comunitat menystinguda pel creixent nacionalisme alemany, que considerava els eslaus com a una “raça” i una cultura inferiors. La comunitat italiana, la més poderosa, quan a la fi de la Primera Guerra Mundial passa a sobirania italiana, complica els equilibris interns. Es barreja un conflicte identitari amb un de social. Amb les seves contradiccions i matisos, els italians ocupen els espais de les classes mitjanes i benestants, i els eslovens, majoritàriament classe treballadora. Els uns faran costat a les opcions polítiques d’ordre; entre els altres, hi predominaran les opcions rupturistes (especialment durant l’època revolucionària i la influència creixent del comunisme). Entremig, la resta de comunitats tracten de navegar entre els difícils esculls d’una política de confrontació civil que culmina amb l’arribada del feixisme. En aquest període, els interessos de classe semblen més importants que una dimensió ideològica que el feixisme va improvisant. Això implica que alguns membres destacats de la comunitat jueva triestina facin inicialment costat al feixisme, el qual sembla que pot protegir els seus interessos.

Tanmateix, a mesura que avança el règim, es van produint nous desequilibris. Sobretot, serà el discurs i la praxi del supremacista allò que ho capgirarà tot. L’aventura colonial italiana a Abissínia desfermarà el monstre del racisme. La voluntat de la intervenció militar per sotmetre a un poble que la propaganda feixista considerarà inferior; la necessitat d’una colonització italiana al país africà, la deshumanització d’etíops i poblacions autòctones, i la brutalitat contra els indígenes i la seva reducció a semiesclaus, estableixen la versió italiana de l’untermench, els “subhumans”, categoria ideològica del nazisme per justificar els seus crims, amb els seus projectes de neteja ètnica i supremacisme italià. Aquesta experiència determinarà també allò que s’esdevindrà dins el propi estat.

D’aquí la transcendència de la visita de Mussolini a Trieste el 18 de setembre de 1938, tot just fa 79 anys. A la gran Piazza dell’Unità fa un discurs en què anuncia les lleis racistes que seran l’embrió de l’holocaust a la italiana. Anunciarà també el primer projecte feixista ètnic, amb els primers camps de concentració (sovint ignorats per la historiografia europea) que se centrarà contra els jueus (a prop de Trieste hi haurà el més sanguinari la Rissiera di San Sabba. També hi haurà el projecte d’assimilació de la població eslovena, també considerada una població de segona categoria. En l’esmentat discurs, Mussolini anuncia la prohibició de la seva llengua i cultura, la persecució de les seves expressions, la seva conversió forçada a la cultura italiana. En fi, coses que a tots ens sonen per aquestes contrades, en cronologies similars.

En el llibre ressenyat trobarem una compilació d’articles, editats pels historiadors Claudio Cossu i Claudio Venza, que ens fan una aproximació històrica i contextual molt ben estructurada i resumida, també per a lectors poc familiaritzats amb la història italiana, amb unes intervencions heterogènies, en què s’aborden qüestions polèmiques com el paper i l’evolució de la població jueva i eslovena; la creació dels camps de concentració, els discursos (i les justificacions) del món intel·lectual i acadèmic en la col·laboració amb els crims i el racisme feixista i, sobretot, alguns dels testimonis d’aquell 18 de setembre, en què Mussolini va anunciar el que seria la seva deriva vers l’extermini. També hi ha un interessant apèndix documental que serveix per acostar-nos a unes fonts primàries, no sempre tingudes en consideració a l’hora de valorar el feixisme en tota la seva dimensió.

En resum, es tracta d’un llibre molt interessant, la traducció del qual, amb necessària contextualització, fóra una bona aportació al coneixement, des del nostre país, d’uns esdeveniments i processos que cal recordar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *