Espanya, en una perillosa descomposició

Al llarg de dècades, més aviat segles, el difícil encaix de la realitat plurinacional de l’estat rebia el nom, amb un punt d’irònic, de “problema català”. La fallida i evident descomposició del règim del 78 i la progressiva erdoganització de l’estat fa que totes les coordenades mentals esclatin en mil bocins. De la mateixa manera que les entitats bancàries, poc abans de la crisi financera, es van sotmetre a proves d’estrès (i els auditors van mentir o van ser enganyats sobre la seva solvència), la qüestió catalana ha suposat una prova d’estrès que la feble democràcia espanyola no ha superat. Més aviat, l’acceleració dels darrers dies el que ha fet ha estat evidenciar la fallida moral, que va molt més enllà del propi PP i el seu entorn de franquisme sociològic.
La deriva de mesures repressives, la contaminació mediàtica, el silenci còmplice de l’oposició, el desert cultural i intel·lectual, i una esquerra fràgil i atemorida ha deixat en evidència la misèria moral de l’estat profund espanyol. Enfront la petició de replantejar les relacions Catalunya-Espanya, el sistema de poder, les elits extractives, segons la denominació de Robinson-Acemoglou, ha respost amb un cop d’estat postmodern, en què la judicatura actua de la mateixa manera que els tancs, com veiem que ha passat al Brasil, o com veiem com els estats teledirigeixen la repressió mitjançant el control de la justícia, com succeeix a Rússia, la Xina o Turquia.
A hores d’ara és difícil com evolucionarà la situació. Des d’un punt de vista pràctic i immediat, sembla que les coses es decidiran en base a saber si l’ofensiva judicial serà capaç d’aturar el procés, o si la desobediència i la determinació de les institucions catalane seran capaces de controlar el territori i foragitar la monarquia i l’autoritarisme de Madrid. Tanmateix, el que sembla passar desapercebut és que la capital espanyola s’ha deixat en evidència a sí mateixa davant la seva pròpia població. Han saltat les màscares democràtiques, i bona part d’aquells espanyols que s’havien deixat enganyar per les aparences, deuen estar horroritzats. De fet la ràbia amb què actua la Moncloa i la caverna mediàtica és molt indicativa del grau de descomposició del règim (alerta, les descomposcions poden ser llargues i incontrolables), tanmateix, més enllà de Catalunya, que té una solució relativament fàcil (una república catalana que asseguri la democràcia al territori), Espanya és un perill per a sí mateixa.
Certament, la carta jugada al llarg d’aquests darrers anys per part de l’estat és definir el xoc de legitimitats com a un problema intern. El problema, ara, no és Catalunya, sinó Espanya. La seva erdoganització, en què fiscalies, tribunals, periodistes, policies actuen com a transgressors de les normes jurídiques i polítiques més elementals, que ignoren els convenis internacionals recollits a la seva pròpia legislació (com ara els referits a l’autodeterminació o la llibertat d’expressió) fa que, a hores d’ara, Espanya sigui un perillós focus de desestabilització al continent. Un país que ha deixat escletxes de seguretat per a un atemptat (la majoria de les víctimes del qual eren estrangeres), sobre el qual se sospita que es tractés d’una falsa bandera per acabar amb l’independentisme, fa que les cancelleries estiguin nervioses i a l’expectativa.
Sincerament, no espero gran cosa del que facin governs estrangers. Tradicionalment, la política internacional es regeix per la hipocresia i l’oportunisme. Tanmateix, la idea que Espanya perdi el control i un problema greu s’enquisti pot alterar contra l’ordre europeu. No només el polític. En plena crisi europea, la tolerància de l’autoritarisme franquista d’un dels seus socis principals propicia, encara més, el descrèdit democràtic de la Unió. Ara per ara, i sobretot arran de la gestió corrupta, incompetent i maldestra del PP, Espanya s’està convertint en un pària internacional. La pèrdua de pes dins l’organigrama de la UE així ho avala. La qüestió catalana està enfonsant Espanya en un fangar. A mesura que més gesticula, més s’enfonsa. Catalunya té la seva oportunitat. Tret que hi hagi una revolució democràtica que acabi amb el franquisme sociològic adherit a les institucions, Espanya pot acabar tenint un final molt trist i desestabilitzador.

Afegeix un comentari

Respon a FRANCESC CASAS BOTELLE Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.