Espai de Dissidència

No crec que la meva infantesa fos més feliç o infeliç que la de la majoria de gent de la meva generació. Com a docent que ha exercit en tots els nivells possibles de l’educació, he tingut l’oportunitat de conèixer centenars d’infants i joves de tota classe, condició i color, i he assistit, doncs a milers de grans o petits problemes, contundents o efímers èxits, i aquí, no puc afirmar que la meva trajectòria fos especialment problemàtica o singular. Ara bé, si diuen que la infantesa és la veritable pàtria de cadascun, jo em quedo els llargs estius a la platja que devia passar fins ben bé la majoria d’edat, quan qualsevol treballador de coll blau (i el meu pare era metal·lúrgic) podia comprar un petit apartament on imitar l’aspiració de la classe mitjana a practicar l’art de l’estiueig.

Les vacances escolars les tractava de passar en la dolça anarquia de costums i horaris, fent aquelles coses vetades al llarg de l’any: robar fruita, pujar als arbres, intercanviar cops de roc amb altres nens, fer equilibrismes amb bicicleta, fer d’explorador, nedar, bussejar, tirar-se de cap a l’aigua, enamorar-se, desenamorar-se, comptar estels, mirar-se tebeos, perseguir una pilota, integrar-se i desintegrar-se en una tribu, experimentar, fumar i beure d’amagats, i fer totes aquelles coses que, sense smartphones ni realities podien quedar en la clandestinitat del record.

Ja sabem que la distància i els anys tendeixen a abellir bona part d’un passat, com tots, contradictori. La nostàlgia és un exercici arriscat quan un comença a acumular dècades. Tanmateix, també hi havia una part fosca. En una era en què pares i fills vivíem en països diferents sense moneda comuna ni tractat de Shenghen, la solitud i desorientació podia resultar asfixiants. I sense pantalletes electròniques que ens permetessin omplir les hores, el tedi podia arribar a resultar insuportable, especialment quan fallava la companyia o començaven les relacions inapropiades amb la senyora solitud. A més, a mesura que la meva tribu m’acompanyava en aquest procés que els biòlegs i moralistes anomenaven créixer, les diferències de criteri i aspiracions, m’anaven separant del meu entorn. Si hi ha alguna cosa que singularitzava la meva personalitat era certa tendència a la curiositat, el temps que badava mirant un vell atles i la meva voluntat per viatjar, conèixer altres indrets de noms impronunciable.

A partir dels meus inquiets divuit anys vaig començar a posar en pràctica allò que només era el fruit de la meva imaginació. En una Catalunya on encara Europa era una aspiració, i el món es dividia entre dos blocs, i per a una generació sense diners a la butxaca, vaig començar a aficionar-me a travessar aquelles línies imaginàries anomenades fronteres. Això implicava autostops, interrails, i cotxes amb starter i sense direccions assistides. Primer, Europa, després, amb una mica més de diners i inconsciència, l’Àfrica, l’Àsia, i més endavant, Amèrica. A mesura que acumulava visats i segells d’entrada i sortida al passaport, anava buscant altres indrets i modes de vida, sovint amb més esperit nòmada que aventurer, en una època en què viatjar era, per a la meva generació, com a un gust peculiar, molt a l’estil dels sofisticats grups musicals que seguia.

A mesura que vaig anar fent quilòmetres i trajectes, a mesura que es desintegrava el món bipolar i estable al llarg dels noranta i amb el canvi de segle, viatjar cada vegada es va fer més perillós i banal. Al final, els viatges més o menys exòtics, esdevenien un producte de consum més, com altres, seguint l’estil de vida neoliberal de consum en què experiències i emocions esdevenen una mercaderia més que cotitzen en borsa, en què conèixer altres mons allunyats formaven part de prestigiar la marca personal en un món en què els individus semblen condemnats a fer màrqueting de la seva vida en aquest virus mutant que ens fa empresaris de nosaltres mateixos.

El cert és que ara no m’atreviria a tornar a molts dels països per on vaig passar fa dècades, on la violència religiosa és una manera estúpida i reaccionària de protestar contra una globalització terrible i trinxadora de l’ànima humana. Paradoxalment, a mesura que les fronteres occidentals s’han anat estovant, les intangibles s’han anat fent més fermes, en una evolució que ens porta vers una mena de nou feudalisme en què uns pocs es refugien sota els murs privats del benestar, mentre a fora resta el caos violent de la intempèrie. I tanmateix, com a altra contradicció d’aquest planeta inescrutable, un procés d’homogeneïtzació s’ha ensenyorit de les ciutats, on podem trobar les mateixes cadenes comercials, els mateixos costums, les mateixes hordes de turistes en calça curta que envaeixen els espais turístics, col·lapsen aeroports i sobrecarreguen de vols low cost els nostres cels.

El turisme ha esdevingut espècie invasora. Només cal veure la Barcelona on vaig néixer, i que l’onada especulativa olímpica ja em va fer desplaçar fa un quart de segle. El fet és que Barcelona no és única. Arreu les mateixes lògiques s’imposen. Com deia abans, el món ha viscut dos processos paral·lels de perillositat a les intempèries i de banallitat a les centralitats. Potser és que amb els anys he esdevingut més sorrut –malgrat que sempre he militat en l’escepticisme-, i intolerant amb les modes. Potser és que m’estic fent vell i intractable.

S’explica que Josep Pla va recórrer mig món fent de periodista i reporter independent. Que va viatjar incansablement, va navegar per mars i recórrer muntanyes, que va conèixer milers de personatges i gent no sempre recomanable, que a fer de corresponsal allà on volia,… i tanmateix, quan va fer quaranta anys, aquest escriptor cosmopolita, es va posar la boina, es va recloure al Mas Llofriu de Palafrugell, i pràcticament no en va sortir. Bé, potser és una mica exagerat, perquè, de fet, Pla, va continuar amb alguns dels seus viatges per terra i mar, tanmateix, fou la seva actitud la que va canviar enfront un món que havia empitjorat considerablement (i que ell mateix hi havia contribuït en fer costat al feixisme).

Potser, malgrat tot, també entenc Pla. Arriba un punt en què els viatges ens fan conèixer món,… i descobrim que el món no ens agrada. Que descobreixo, astorat, que viatjar em comença a fer mandra. I que potser arriba el punt en què els millors viatges són els interiors, el “dolce far niente” i la vida contemplativa, les lectures, les amistats, i allò que deia Vinicius de Moraes, de “ver o mondo rodar”. El cert és que amb el meu mig segle d’existència, potser sento certa melangia per aquells estius inacabables i contemplatius de l’existència sense rellotge ni calendari. Potser perquè (i ara que se celebra el segon centenari del seu naixement), en el fons Henry David Thoreau, un dia es va decidir tancar-se en una cabana al mig del bosc, al costat del seu poble, Concord, a Massachussets, a escriure un dels millors llibres del pensament i la literatura occidental: “Walden”. Al cap i a la fi, què és un viatge, sinó un desplaçament a l’interior de l’ànima!

Nota: Article publicat a Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!