Diana Palmer, de Manuel Costa-Pau

Costa-Pau Manuel, Diana Palmer, Llibres del Segle, Gaüses, 2015, 281 pp.Costa-Pau Manuel, Diana Palmer, Llibres del Segle, Gaüses, 2015, 281 pp.

Endinsar-se en l’obra de Manuel Costa-Pau (1936-2016) no és fàcil. Amb un interès inesgotable per tota mena d’expressió i incursions en tots els formats literaris, amb unes contribucions al món de la cultura catalana des de tots els fronts, des de l’edició, l’escriptura, l’ensenyament o l’activisme cultural, els darrers anys de la seva vida es va centrar en la seva obra narrativa, especialment en la gran trilogia de Jana (2011), Diana Palmer (2015) i Íngrida-Àfrica, publicat enguany de manera pòstuma.

Amb el seu estil poètic i amb una certa sobredosi de riquesa lèxica (especialment amb molts girs de la zona de la Tramuntana), Costa-Pau ens ofereix una evocació de l’Empordà i el Rosselló dels anys 1947-1948, a partir de la narració, en primera persona, d’un infant retornat des de l’exili. Aquesta perspectiva, a còpia d’imatges i sensacions fragmentàries, ens facilita un lectura d’un temps i un espai difícil de definir i poc explorat en la narrativa contemporània: el Portbou de postguerra, on el feixisme i el nacional-catolicisme manté un espai de privilegi i una estructura de dominació colonial, amb gran presència militar, que tracta de blindar una frontera més imaginària que real. Al cap i a la fi, les anades i vingudes, el retorn, lent i discret de bona part dels exiliats (entre els quals la família del narrador), basteix un univers paral·lel, resistencialista i vitalista, reconstructor d’una identitat i d’espais de llibertat. Al cap i a la fi, si haguéssim de desentrellar el tema de l’obra, hauríem de parlar de la iniciació d’un infant en unes coordenades espàcio-temporals carregades de fronteres tan artificials com les que separaven Portbou del Rosselló, unes fronteres que els adults tracten d’imposar en base a una ocupació militar, i l’estructuració d’institucions del nacional-catolicisme, entre les quals l’església, l’escola i les pors bastides des de les convencions polítiques i socials.

La lectura no resulta fàcil. En certa mesura, recorda els trencaclosques discursius de Joyce, amb monòlegs-diàlegs dinàmics dins una estabilitat estranya, amb una exhuberància lingüística incontenible, allunyada de l’espai de confort (urbà i barceloní) del panorama literari actual. La confusió d’identitats, entre els noms reals dels personatges i els cristianitzats que fan servir per sobreviure en l’entorn hostil del franquisme, tampoc ajuda a comprendre el sentit d’una narració en segona persona. Nun, el protagonista, escriu, entre nombroses disgressions entre present i passat, a un Casademont contemporani, i tracta de traslladar les sensacions d’infantesa a còpia d’escenes i evocacions.

Costa-Pau basteix, doncs, un univers literari propi, que busca captar i reconstruir l’esperit d’una època, grisa i freda en l’atmosfera social, i alhora nostàlgica respecte una època estingida. En aquest sentit, com la resta de la trilogia (encara en fase de lectura) fa que l’autor, recentment traspassat, esdevingui una de les veus més originals, més empordaneses de la narrativa recent, malgrat una certa continuïtat amb les generacions precedents. L’obra de Costa-Pau, tan difícil com suggerent, tan complexa com atractiva, mereix més atenció a l’hora de reconstruir un cànon la revisió del qual resulta una assignatura més que pendent.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.